ENTRELLUM


ENTRELLUM de Toni Ibanez Web Llibres Poesia

28.8.14

La força que ens empeny

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet de viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són la l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

    26.8.14

    Moncho Borrajo

    24.8.14

    Aciertos y derrotas

    Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

    Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

    Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

    Vogelfrei.

    22.8.14

    Viatjo sol


    Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

    La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

    Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

    Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

    19.8.14

    L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica


    Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

      17.8.14

      Agraïment d'una lectora

      Hola Toni, 

      Voldria donar-te les gràcies pel teu blog. 

      Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment. 

      Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem. 

      Un petó guapo.

      De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  
      Alianzo Rank of Books