ENTRELLUM

25.4.15

Les arrels

De vegades cal tornar a les arrels per a no malmetre els fruits, observar en silenci com ton pare cava l'hort, resseguir la sèquia, asseure's en aquell banc de fusta on tants cops et vas asseure quan no tenies res més que els mots, ensumar les primeres flors dels perers, escoltar el rossinyol que sempre torna al mateix lloc pels volts de Sant Jordi, allunyar-se uns dies de la mar, terra endins, caminant sense pressa, recordant que vas ser feliç entre els canyars, pujant a La Cerdera (ara que tens La Verdera), somiar que tot això, amb els anys, plàcidament, s'esvanirà com aquelles petites volves de neu que van caure el dia que vas fer deu anys, i deixar que irrompi la poesia, perquè no es pot viure sense poesia, perquè si no hi hagués poesia ni flors ni rossinyols la vida seria tan trista com un badall, ara que les roselles ensagnen les espones i les bruixetes bones es disfressen de sirena, ara és quan cal tornar a les arrels per a no malmetre els fruits...

    22.4.15

    Va de pedres


    Sortint ran de mar, en dues hores, m'enfilo al Puig d'Esquers (606 m), un dels cims més alts d'aquesta zona. Pujo per la Serra del Socarrador i baixo pel Coll d'en Poca-sang. Dia ennuvolat i un xic ventós. La part final de l'ascensió se m'ha fet dura, pel desnivell i pel vent fred provinent del Canigó, encara nevat. Al voltant del cim hi ha dos dòlmens (o el que queda d'ells) i alguns cairns (túmuls de pedres). La panoràmica des d'allà dalt és simplement impressionant.  

    Ara que toco pedres cada dia tot cercant l'equilibri entre elles, m'apassiona encara més el megalitisme. Fa 2 setmanes vaig escapar-me a La Bretanya per a poder veure, entre altres coses, els espectaculars i increïbles alineaments de Karnag o O 0 O 0 O 0 O 0 O 0 O o Avui he afegit una pedra als cairns, com marca la tradició i, en el meu cas, la devoció. Igual que aquella pedra que el dia 20 d'octubre de 2014 vaig deixar a La Cruz de Ferro mentre feia el Camí de Sant Jaume.

    Les coses que romanen estan fetes amb pedra: menhirs, dòlmens, moais, piràmides, catedrals... Més enllà de la seva utilitat com a fites o punts de referència, monuments funeraris o astronòmics, les pedres amaguen un secret molt ben guardat. No seré jo qui l'esbombi. Visc envoltat de pedres i fustes, com vivien els nostres ancestres. La Natura és mestra i ens mostra el camí de la benaurança...          


    21.4.15

    Outsiders

     
    De bon matí, fent el camí de ronda en direcció a Colera, he escoltat els primers rossinyols. He arribat fins a la urbanització de la Font Rovellada i he tornat. Volia veure la instal·lació que ha fet en Bros a la platja de Colera: troncs i branques de deriva pintats de color blau i penjats del mur de formigó. No sóc partidari de pintar la fusta que arriba del mar, però reconec que el color alegra la grisor (i lletjor) del fons. 


    La resta del matí practicant stone balancing. M'hi he enganxat de debò. Treballo en un racó de la platja del Cros, mig amagat entre el rocam, fent piles i més piles, fins que el sol pica massa i em retiro. Avui he fet 12 composicions, algunes dins l'aigua, plena de meduses. Com que la mar és blanca i no bufa un bri d'aire, probablement s'aguantaran dretes més temps.


    Ahir al vespre vaig compartir una bona vetllada amb els germans McDonald (Howard & Lewis), procedents de Suïssa, els quals van en cotxe camí del Marroc. Malgrat que els vaig oferir una habitació amb dos llits, van preferir dormir al bosc en una hamaca. La conversa va ser bilingüe (francès/anglès). El gran, en Howard, té una xicota barcelonina, i per això també sap una mica de castellà. Asseguts sobre la sorra de la platja mentre es ponia el sol, escoltant el mar, vam fer stone balancing plegats. La conversa va derivar cap a la manera de "despertar" les persones del somni de la Matrix... Vam coincidir que només hi ha un camí: ocupar-se d'allò que depèn de tu i donar exemple. Una altra manera de viure és possible. Serem els outsiders, el que canviarem el món.   

     

    19.4.15

    Pedres i ocells


    He estat el diumenge completament focalitzat en el stone balancing. He omplert el jardí de piles de pedres, millorant la tècnica. La gent preguntava si hi havia truc (tiges, cola). No pas. Es tracta de concentrar-se, trobar l'equilibri, deixar que les pedres s'ajustin de la manera més natural.


    La fragilitat del conjunt contrasta amb la solidesa de cada pedra individual. És com les persones: costa encertar l'equilibri de les relacions, l'harmonia amb els altres, però quan es produeix és d'una bellesa corprenedora.    

     
    Estic molt content perquè aquesta tarda he aconseguit bastir el meu primer arc. És un arc petit, modest, irregular, però prou consistent. Era un repte que anava ajornant i que avui s'ha consumat. Després d'un dia plujós, la tarda ens ha regalat una llum magnífica, que ha esbandit tots els colors de la Mar d'Amunt. 


    Una persona que acostuma a passar sovint pel camí de ronda amb prismàtics m'ha fet veure que no ha sigut una bona idea posar dues piles de pedres a la punta dels esculls del Cros, perquè els ocells (corbs marins i gavines) s'hi posaven per albirar els peixos i per assecar-se les ales i, des que hi ha les piles, els ocells han desaparegut. Li he donat tota la raó i li he promès que demà mateix (o quan baixi el nivell de l'aigua) les desfaré sense cap problema. Els ocells hi estaven abans i jo no tinc cap dret a okupar el seu espai amb les meves collonades. Aquí hem de conviure tots amb harmonia: pedres, ocells, artistes, ornitòlegs i tota la resta. Gràcies, amic!

    18.4.15

    El dilema dels Carles

    La cosa s'anima. El matí de dissabte ha donat per a molt. Quan tornava de fer una altra pila de pedres a la punta de Cap Ras, un francès amb gosset m'ha preguntat: C'est vous le décorateur? M'ha fet gràcia que empri el mot decorador aplicat al Land Art. 

    Quan ja era a casa, ha aparegut en Carles Bros, àlies “el sardines”, amb la dona. Que et vingui a visitar l'artista per antonomàsia d'aquests verals és tot un honor. Bon rotllo. Ens veurem al TRAMUNTANart

    Més tard, mentre pelava una branca de sis metres que he trobat al Borró, ha aparegut un altre Carles, amb jaqueta taronja, sabatilles taronges i cara de prunes agres, el qual m'ha demanat si jo era l'autor de les piles i de les instal·lacions que ha vist pels encontorns. Li he respost afirmatiu. Ell s'ha queixat, dient que no tenia cap dret a modificar el paisatge, que fes el que volgués dins de casa meva, però que en l'espai públic m'ho estalviés. Li he donat la raó, dient-li que ja era hora que algú es manifestés contra el que faig, que sisplau vingués a ajudar-me a destruir les obres... Ell ha dit que no podia, que patia hèrnia discal, mentre jo, sense pensar-m'ho, he corregut cap a la platja i, davant dels seus nassos, he arranat les piles de pedres i he començat a desmuntar les instal·lacions de fusta. El paio, estupefacte, ha marxat escales amunt pel camí de ronda... 

    Dos Carles que, en qüestió d'una hora, m'han ofert els dos extrems de les opinions humanes. Qui té raó? Tots dos i cap dels dos. Bastir i destruir són el mateix. Jo altero la naturalitat de les pedres i de les fustes de deriva que trobo a la platja. Qui és el destructor, jo que faig les obres o el que les tomba? Aquest dilema fa dies que em ronda pel cap. És la primera vegada que jo mateix li foto una puntada a una apatxeta feta per mi.  He sentit una cosa molt especial... Les persones que eren a la platja prenent el sol han flipat.

    Mil gràcies, Carles, per la teva inestimable col·laboració. Quin Carles? Ambdós, of course. 

    I tu, què n'opines?

      17.4.15

      Spiritual Connection


      Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d'energia. Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l'amor còsmic el que ens posseeix per tal de perpetuar la seva tasca creativa. Quan connectem som instruments divins al servei de la creació. Estimar és això. 

      La connexió fonamental no és la del mòbil (cobertura) o la de l'ordinador (internet), sinó la que establim amb la natura, amb l'energia còsmica. Tota la gent presumptament “connectada” a la realitat virtual mitjançant les noves tecnologies, pateix una desconnexió amb la realitat real, és a dir, natural. Aquesta desconnexió amb la natura és la que lentament va generant un estat de malaltia crònica que, tard o d'hora, desencadenarà la rebel·lió de les cèl·lules, altrament dita càncer. Ni els aparells ni les ciutats ens salvaran. No hi ha tractaments efectius dins la gàbia de Faraday. Sempre acaba guanyant la càrrega electrònica negativa, destruint el sistema. La solució, per tant, és trencar la inèrcia i capgirar (i corgirar) la dinàmica energètica. Cal desconnectar-se de la vida tòxica (aparells, ciutats, mals rotllos) i reconnectar-se a la vida saludable (natura, bon rotllo). Cal invertir en positivitat. La connexió és llum, sintonia, harmonia, fluència, serenitat, pau, joia... La desconnexió és tot el contrari. 

      Encara no tens clar què vols?

        16.4.15

        Keith i el rock balancing

        Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys, se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you, Keith, welcome to paradise... 



        De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing. És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure, l'endemà en faig de noves. Perquè el secret no està en evitar la caiguda, sinó en tornar a aixecar-se...   


        Alianzo Rank of Books