Estima't

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. Poden ser tantes coses que no acabaríem mai d'enumerar-les. Viure és això: tirar endavant amb la incertesa a collibè, deixant-se la pell a cada batec, amb l'horitzó com a meta. Pot ser que demà el cel sigui més clar i la mar més serena. Tantes coses poden ser que no val la pena perdre el temps fent llistes inútils. Pot ser que t'hagis d'inventar de nou, com sempre has fet, obrir una nova drecera, solcar nous oceans, esdevenir més ocell. Facis el que facis, i encara que no facis res, no oblidis mai el que et diré: tu ets el més important, estima't a tu mateix.

Sigues rossinyol

El cas és que les granotes no em deixen escoltar el rossinyol. La nit és un guirigall per fora i per dins. Em parlo a mi mateix. Les conclusions no em fan el pes. Oliveres enllà, vora mar, hi ha una munió de llumetes que pampalluguegen, blanques, grogues, blaves... Ara és el xut, el que insisteix amb el seu xiulet monòton. Quan les granotes i el xut emmudeixen, puc concentrar-me en els refilets del rossinyol. Quina meravella. Mai no es repeteix. 

La clau de la felicitat és la creativitat. També l'entusiasme amb què fas les coses. No n'hi prou amb pencar, sinó que has de creure en allò que fas i (si pot ser) fer que els altres creguin en tu. El món és ple de granotes i de xuts. Els rossinyols escassegen. Creure i crear. Crear i creure. Aquest és el camí. 

El cas és que ens conformem massa aviat. El cas és que confonem la felicitat amb la facilitat. El cas és que el guirigall no ens deixa escoltar la veu que brolla de dins. Perquè hi ha una veu que ens parla a cau de cor, una veu cristal·lina que ens mostra el camí cap a la llum. Quant fa que no l'escoltes?

Allunya't (una mica) de la gent i del món. Escolta la veu interior. Sigues rossinyol.

Cap de Creus

Després de tanta pluja, amb la caloreta de maig, em plau de perdre'm pels camins del Cap de Creus. Hi ha tantes flors. Masos abandonats. Encara espàrrecs. Cales i caletes. Faig quilòmetres sense adonar-me'n. Vaques. Francesos. Algun veler. GR11. 

Cap de Creus és un principi i un final. Ho sabia abans d'arribar-hi. Ho he sabut sempre. 

Pins aïllats, colltorçats per la tramuntana. Sureres. Ginestes, llentiscles, brucs, argelagues, lleterasses, falsos aladerns, coixinets de monja, matapolls, murtres, càdecs, estepes, dits de bruixa, vares de Sant Josep, armèries, limòniums, fonolls marins, cuscuta. Núvols. Zones sense cobertura. M'encanta quedar-me sense cobertura. La solitud. Aquesta sensació d'estar fora del món. I l'abraçada de la mar, blavíssima, omnipresent. Cap de Creus.

Enyorança

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. El vent del nord sacseja els finestrals. L'abril se'n va amb el fred als peus. Hem après a fluir cap a la mar. Sirenes i dofins. Anhels. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Sense paraules la vida pesa menys. Silenci. La pluja ho sap i ho sap el cel. No hi ha pietat per als covards. La solitud dels valents. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Malaguanyada sensatesa. Vivim per a comprendre el camí, per a rendir-nos al misteri. Déu no ens deixa caure. Ales i àngels arreu.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Demà serà perfecte. (El futur sempre és perfecte perquè no existeix). No busquis més. No et resignis. Fum d'encens.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Hi ha estrelles que encara brillen molts anys després d'apagar-se. Res no mor a l'univers. L'espurna de l'ésser que neix és cendra d'un antic ésser. Tanmateix he vist els cors i els llavis cremant. Incendis. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. No enyores la primavera?

poemes

La dansa que balles

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir. 

La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back, donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres, el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit. 

Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència. Podríem estar hores i hores discutint això, però no es tracta de teories, sinó d'experiències.

Al capdavall, aprens que la teva felicitat no depèn dels altres, que no pots viure pendent d'allò que els altres diuen o fan. La veritable felicitat brolla del silenci interior, de la dansa que balles amb la vida. Que els altres et puguin ajudar o no, és bastant relatiu. Si et manca el nucli, si encara no has trobat el teu propi centre, malament rai.

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè cercava el misteri que havia perdut quan tenia 20 anys. Déu ho sap tot, de nosaltres. Els seus camins són inescrutables.

Lo més important

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb el benentès que aconsegueixis connectar-te amb l'essència suprema i no no et penso dir com es fa ja t'ho faràs tu solet que servidor sap lo seu i lo meu no ha de servir-te per a tu no fotem que cadascú coneix les seves peces i les molles que li grinyolen i no cal generalitzar a tort i a dret ni donar consells campi qui pugui doncs però que et quedi clara clareta una cosa coseta o et connectes amb l'essència o has begut oli i vinagre i coca-cola esbravada que la vida és connexió profunda amb les arrels que ens nodreixen el yang amb el yin el sol amb la lluna etcètera sexualment parlant és prou evident quina és la manera mentre que en altres àmbits et deixo que reflexionis sobre la conveniència d'obrar d'acord amb el gran principi l'axioma de tots els axiomes segons el qual lo més important és encertar ara i aquí amb plena consciència i la resta és silenci mutis doncs

La verdadera felicidad es la conexión con el latido de la vida

Joan Garriga, El buen amor en la pareja, pàg. 27

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.

La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.