ENTRELLUM


ENTRELLUM de Toni Ibanez Web Llibres Poesia

30.7.14

Pujol versus Xirinacs

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer.


Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'admiraven ara li diguin a la cara "delinqüent", "estafador", "farsant", defraudador", "traïdor", etc. etc.? No és suportable humanament. Del suïcidi polític al suïcidi físic hi ha una passa, però Pujol és cristià...

Recordeu el final d'en Xirinacs? Aviat farà 7 anys que va "deixar-se morir" en els boscos de Sant Martí d'Ogassa...
Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.


Pujol versus Xirinacs, dues personalitats antagòniques que s'havien nodrit de les mateixes arrels i que aspiraven a liderar el destí nacional i espiritual d'un poble. Diuen que un bon final pot esmenar una vida mediocre. I viceversa. La nostra història ha sigut dramàtica, tràgica, èpica... I ho continuarà sent. S'acosten dies durs i ens caldrà determinació i valentia, herois i potser màrtirs. Deixeu-me pensar que l'autoimmolació pujolicida, amb la perspectiva del temps, segurament haurà servit per a enfortir la catarsi col·lectiva tot refermant el Procés cap a l'alliberament nacional...
De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol
L'esperit d'en Xirinacs anima les nostres passes... La seva grandesa, fidelitat i generositat contrasta amb la mesquinesa d'altres. Hi ha tòtems ferms, de pedra picada, i tòtems de plastilina, de pa sucat amb vinagre.

Al capdavall, cadascú es troba sol amb si mateix i amb la divinitat, enmig dels boscos, sota el sol i les estrelles, més enllà de les opinions i les misèries de la gent. Al capdavall, cadascú decideix què diu i què fa, perquè en el fons som lliures, ens agradi o no, estem condemnats a ser-ho...  

La solitud i el silenci finals als quals aspirava Xirinacs són ara la solitud i el silenci de Jordi Pujol... Dos homes que han de respondre dels seus actes i de la seva vida sencera davant si mateixos, davant la societat, davant la història i davant Déu. Qui som tu i jo per a dir res? Tinguem pietat, deixem-los, i que descansin en pau... 

28.7.14

Un milió de signatures per l'autodeterminació

"Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo." 

SIGNA

Visca! per l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona!!! Passeu-lo!!!! i Signeu al final! 

Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona: 

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta 

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta. 

La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. 

El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'. 

D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. 

Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. 

Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat. 

SIGNATURA IMPORTANT 

 Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlament europeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta a Catalunya. O ara o mai... Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara ens en falten 14.000!! Campanya de pressió a les institucions europees Catalunya. Signa:

25.7.14

La merda catalana


Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...


I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

 

Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

    24.7.14

    No a la guerra

    Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

    Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

    El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

    20.7.14

    Salvatge

    En mi hi ha el salvatge, la bèstia que brama mentre s'escapa, el llop que udola els plenilunis, el pell roja que rapa cranis, el porc que llaura els camins amb els ullals, l'àliga que sobrevola els espadats, la serp que es recargola entre les cames, l'escorpí que clava el fibló, el tauró que t'esqueixa el braç, el palestí que s'autoimmola, el boig que riu com un boig i la puta que xucla com una puta. En mi hi ha el salvatge. En tu també. Deixa d'enganyar-te!

    18.7.14

    Pluges

    Plou sobre la pols dels camins ressecs de Ponent. Quatre gotes. Plouen cadàvers sobre els camps de gira-sols d'Ucraïna. Dos-cents noranta-vuit. Plouen míssils sobre els nens de Gaza. Incomptables. Plouen llàgrimes sobre el teu cor corsecat... Tendresa... Encara hi ha esperança.     

    16.7.14

    Dromomania


    Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

    Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.
    He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...
    Alianzo Rank of Books