ENTRELLUM

1.9.15

Sobre la necessitat d'una àncora


Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança. 

La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent... 

Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t'estimen per engabiar-te! Ai dels covards incapaços de comprendre que la Flor de la Vida només es bada amb autèntic coratge!

Deixo les arrels per als arbres. Jo tinc cames. M'encanta caminar, moure'm, venir i anar. I també tinc braços que sovint s'obren de bat a bat per a empaitar l'horitzó inabastable. 

Diran que estic en fase maníaca. Psicòlegs de pa sucat amb oli. Els caiguts esperen que caiguis. I jo els responc: la vostra sola presència em deprimeix profundament. Deixeu-me estar!

Volar és una metàfora.

23.8.15

Monstres


Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

    19.8.15

    Equilibri


    Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila, de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres. 

    Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia?

    En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprema.

    Després hi ha la resta de coses, arrels i ales, les connexions humanes que, sovint, produeixen curtcircuits i ens desestabilitzen. Cadascú sap allò que li va bé. En el meu cas, gens paradigmàtic, tendeixo a allunyar-me del ramat (humà) i de les relacions complicades. Alguns diran que el complicat sóc jo. No pas. Per a mi tot és ben simple.         

    17.8.15

    Pedraforca

     

    La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

    Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

    Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

    Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

    Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

    Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

    Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

    La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

    No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

    Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    
             

      12.8.15

      Adéu Còrsega



      Davant el mar tot es dilueix
      I més després de la pluja 
      La línia immutable de l'horitzó 
      La silueta d'Elba al fons 
      El far del port de Bastia 

      He vingut a ser feliç 
      I tanmateix recullo els fruits 
      Verosos i macats de la tristesa 
      El cel plora per nosaltres 
      Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 
      Se'n van els núvols terra endins 
      L'illa és esquerpa com tu 
      I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 
      D'aquella primera mirada que, eterna, 
      Quedarà per sempre més
      En el calaix dels somnis 

      Adéu Còrsega! 
      Adéu fada! 

      Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 
      Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 
      Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs
      Adéu amor malaguanyat que no vas passar
      D'il·lusió primerenca 

      Hi ha més camí endavant 
      Sempre hi ha més camí 
      I més illes i més somnis i més llavis
      I més món 

      La culpa no és teva ni meva 
      Havia de ser així 
      Tard o d'hora les piles de pedres cauen
      (Tu ho vas predir)
      (Jo renegava de la teva predicció) 
      Ara, a contracor, et dono la raó 
      Enhorabona, pitonisa! 

      Adéu fada! 
      Adéu Còrsega! 

      Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres
      Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 
      Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 
      I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 
      Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

      3.8.15

      Vermell sobre negre


      Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...
      Alianzo Rank of Books