Suposant que existeixi la
Brotherhood Al-Qaida (
que ja és molt suposar) i que tota aquesta
crònica d'atemptats contra Occident no sigui una
conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament
globalitzadores; i suposant també que
Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'
Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més
wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que
les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta
FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica
neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor,
decebent els meus lectors. Jo (com
els dels PP amb l'11-M)
TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-,
dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final,
in extremis, m'ha salvat la deformació professional:
Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.
(Winston) "Does Mireia Galindo exist?"
(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."
Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache. 
6 comentaris:
L'amor dels filòsofs per la vida és com l'amor per una dona que ens fa dubtar.
La veritat no se sap mai, és impossible de saber, i de fet, sempre és manipulable, ai. Així que 'ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...'.
us porteu un rotllo molt raro...molt raro
raro, rao, raro............
On dimonis tens l'adreça electrònica a la plana? No la trob.
tonibanez@hotmail.com
Publica un comentari a l'entrada