L'Oracle és imminent...

moi aussi, mouchette

De: Vogel Frei
Enviat el: Divendres, Febrer 24, 2006 6:05:30 PM
Per a: mouchette_mm@hotmail.com

Assumpte: Intento fer la migdiada...

Mouchette,

Intento fer la migdiada. Em masturbo imaginant-te. Un esquitx de saliva a la punta del gland. La persiana gairebé abaixada. Una certa penombra s’apodera de la sang que flueix amb una força imparable. Ets tu que sacseges, amunt i avall, el meu ceptre. L’imperi del plaer com un deliri ancestral que esborra totes les penes. Ets tu que esbojarradament em llavieges, em petoneges, m’amares de sucs, de flames, de llengües. Ara t’atures, adés segueixes. El ritme frenètic i alhora flegmàtic. Ets tu, mosqueta, bagassa, baldritxa, bandarra, bardaixa, barjaula, berganta, bordellera, buscona, flàvia, folla fembra, fulana, golfa, hetera, lolita, macarel·la, mallenga, marcolfa, marfanta, màrfega, marrana, marrinxa, marxanda, maturranga, menjatites, meretriu, messalina, meuca, pallaterra, pècora, pendanga, perduda, perdulària, polissona, pupil·la, puta, putana, putanga, putanyona, putarra, putarranga, putarrassa, putarrona, putarrot, putassa, puteta, sòcia, tomàquet, trompetera, tronxanaps, truja, xapera. Tu me la mames, me la xucles, te l’empasses sencera fins a l’ampit de la gola. I els ulls que veig a l’entrellum somriuen picardiosos sabent-se victoriosos. Sí. L’allau que brolla de les arrels, espasmes tremolencs, panteix energumènic. No t’aturis. Segueix! Acaba la feina. ¿Que no sents com s’acosta la mel? Ets tu, dins meu, hostessa del meu cervell, assedegada, avara, indòmita. Tu i res més, ocupant tot l’univers, estremint-me fins a l’èxtasi. Tu, mouchette, amiga que desconec, ama i senyora dels meus somnis. L’Oracle és imminent.

molt bo

El "no-lugar"...

El "no-lugar" los griegos lo denominaron U-TOPÍA... Ese mito del utopismo duró, si fa no fa, hasta el mayo del 68. Ahora el no-lugar que mola mazo se llama Port Aventura y Eurodisney, por ponerte dos ejemplos paradigmáticos del diversionismo nihilista postmoderno. O si quieres La Maquinista. Per fas o per nefas, la utopía fue liquidada por los especuladores inmobiliarios en cuya burbuja andamos todos metidos hasta que pete y a tomar por el susodicho. Opá.

NB: O també podria ser que el veritable nowhere (enlloc) sigui la xarxa aquesta en la qual estem tots enxarxats, sí, dedins aquesta pantalla, en la virtualitat sense fons d'aquest pou internètic.

La intuïció més profunda...

La intuïció més profunda del Codi da Vinci és que la divinitat veritable i adorable és el sexe femení: l'úter, el cony de la dona. Així ho van suposar els nostres avantpassats paleolítics quan pintaven vulves a les parets de les coves que habitaven. Així ha estat des que l'ésser humà va començar a adorar la fertilitat, la font de la vida. Fins i tot el cristianisme ho reconeix en la seva exagerada devoció mariana. Dan Brown, per tant, no és gaire original en aquest sentit, però hem d'admetre que gran part del rebombori que ha generat el seu llibre s'explica a partir d'aquesta proposta neopagana: Allò que sempre hem buscat (Sant Graal) és alhora origen i fi, d'on venim i cap a on anem: una figa humida oberta de bat a bat en la qual poder capbussar-nos... ¿Hi ha cap religió més atractiva que aquesta? Amén.

Como hipérbole te la tolero...

1. Como hipérbole te la tolero, pero nada más. És mentida que aquí el castellà estigui perseguit o proscrit o ni tan sols mal vist… Para l’orella pel carrer i escolta, escolta… Hi ha un fotimer de col·legis on només fan classes en castellà. Vols que et copiï la llista? Si exagerem així, com fa la COPE, el PP i la mare que els va matricular, potser sí, que tindrem problemes de veritat. No esperava que tu caiguessis en la trampa.

   — TI, 25/06/06
   

2. Le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios, a ver si puedo apuntar a mi hija allí. Yo pensaba en emigrar a Oviedo…

   — Christian, 26/06/06

3. Mis hijos, cuando empezaron el colegio, hacían la mitad de las asignaturas en catalán y la otra mitad en castellano. Pero poco a poco, la proporción fue cambiando (sin consultar a los padres en un tema tan importante) y ahora la única asignatura en castellano es la de lengua castellana. Consultando con otros amigos, a todos les ha pasado lo mismo. Yo, que tengo 4o años, no tuve la oportunidad de estudiar catalán. Mis hijos ahora, no pueden estudiar castellano. ¿Es esto lo que queremos los catalanes? ¿Ser igual a aquello que tanto daño nos hizo?

   — T, 26/06/06

4. Ah! y también le ruego a TI que me adjunte la lista de colegios del Vallés Occidental.
   

   Muchas gracias

   — T, 26/06/06

5. La lista es sencilla: todos los centros de Fomento (Opus) y hasta el último y más miserable instituto público del área metropolitana (eufemismo de “charnega”) de BNA. Allí no se habla otra cosa que castellano. Los profes guardan las apariencias cara a la galería, pero hacen sus clases en castellano porque los alumnos no les entienden. Y se lo digo porque lo veo cada día pues me dedico a ESO. Déjense de marear la perdiz con estas hiperbólicas hecatombes lingüísticas que sólo puede tragarse un indocumentado de Valladolid que, a lo sumo, ha viajado a Burgos a por morcillas. Catalunya és cada cop menys catalana MALGRAT ELS POLÍTICS. La “normalització” HA FRACASSAT AL CARRER, que és on les coses han de triomfar si volen tenir futur. Es lo que hay, y a mi me da por llorar. Y ahora van Vds. y se hacen las víctimas. Au vinga!

   — TI, 26/06/06

Hegel escribe...

Hegel escribe en su Phänomenologie:

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird. (Sólo arriesgando la vida se puede conservar la libertad)

El "fin de la historia" es un mito de Fuckingyama, como el estúpido mito romanticoidegermánico de la Freiheit, muy caro a Hegel & Co. Mitos y más mitos. Napoleón también fue admirado por Nietzsche, otro inventor de mitos: Übermensch, Eterno Retorno, etc. La clave está en la distinción entre el tourist y el traveller. El tourist és un borrego sin freiheit, mientras que el traveller hace su propio camino... Mientras quede un solo traveller sobre este planeta maldito, la historia no se va acabar. Es el arte del sauntering del que habla HD Thoreau. "Creo en el bosque, en la pradera y en la noche en la que crece el grano...etc." El futuro, si lo hay, no puede ser urbano.

De vegades, hi ha posts que mereixen ser comentats.

Com quan trepitges a peu nu...

Com quan trepitges a peu nu un llimac que lliscava tranquil·lament sobre la gespa i la foscúria de la nit no et deixa veure'l perquè no vols encendre el llum i t'estimes més romandre amb l'única lluminària de les estrelles però saps que és un llimac perquè si fos un cargol haguessis notat l'esclafit de la closca i mentre entomes aquesta oiosa sensació que s'escampa sota el peu llefiscós recordes la tova consistència innòcua dels somnis que no gosaràs perpetrar perquè encara és massa aviat per a quedar-te buit completament de somnis despullat com un llimac que llisca tranquil·lament sobre la superfície de la vida conscient que en qualsevol moment el destí pot trepitjar-te sense pietat esventrar-te esmicolar-te deixar-te fet xixines fins que el sol zenital del migdia eixugui les teves despulles perquè vet aquí que tu també tenies somnis somnis noctàmbuls que s'esvaniren com la rosada rastres vestigis paraules que encara espitllen fulgents rutilants talment recòndits racons de la memòria inútil que esdevingueren cims d'una existència glacial

agraït

Finito...

Finito.

188 exàmens corregits.
128 aprovats (68%)
60 suspesos (32%)
Màxima qualificació: 9
Mínima qualificació: 1,5

Sóc lliure fins a l'1 de setembre.

SELECTIVITAT-5
SELECTIVITAT-4
SELECTIVITAT-3
SELECTIVITAT-2
SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

L'enunciat de la pregunta 5...

L'enunciat de la pregunta 5 de l'opció A de Filosofia fa:

Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar? Raoneu la resposta [2 punts]

Us copio el fragment d'una resposta que he trobat en un examen excepcional enmig de l'avorridora mediocritat general:

Particularment m'inclino i em posiciono a favor de les tesis de Plató. A dia d'avui ens trobem, especialment a l'Estat Espanyol i a la recent oficialitzada "nació" catalana, amb una classe política tècnicament molt mediocre i sovint inculta. És simptomàtic el fet que en el govern tripartit, per exemple, el partit que ha estat expulsat, el qual disposava de cinc conselleries, tingués contractats permanentment 200 tècnics i alts càrrecs de confiança. Solament es poden treure dues conclusions: o bé que volien tornar favors a 200 persones, o bé que els seus polítics no disposaven dels coneixements i les aptituds necessàries per a guiar un país. Per respecte a les institucions, espero i desitjo que vingui causat pel segon dels motius, el qual confirma la hipòtesi d'una classe política ancorada essencialment en el discurs, en la imatge, en la parafernàlia i en la bronca fàcil. Menys discursos i fotografies i més treball!

Una resposta realment excepcional, sobretot per la capacitat de contextualitzar el tema dins l'actualitat política de casa nostra.

La mitjana de correcció és d'uns 20 exàmens per hora.

SELECTIVITAT-3
SELECTIVITAT-2
SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

Jo no tinc pàtria...

Jo no tinc pàtria, sinó màtria, una doble màtria: la Natura i la Literatura. En la Natura m'arrelo i amb la Literatura m'enlairo. El Último de la Fila deia: mi patria en mis zapatos, mis manos son mi ejército. Jo dic: mi matria en mis vocablos, mi teclado es mi ejército. La meva filosofia és el menfotisme somatosòfic (altrament dit menfotisme crític ibanyesc) i la meva religió el neopaganisme taoista.

PS: Tot això és un resum molt resumit. Necessitaria 50 posts per a explicar-ho a bastament. Potser ho faré quan acabi de corregir tota aquesta muntanya d'exàmens de selectivitat

És nit de Sant Joan...

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.

Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)

Crítiques

ENTRELLUM des de Mèxic...

ENTRELLUM des de Mèxic...

La enorme abstención (más de 50 por ciento) fue el dato más inquietante en la consulta del 18 de junio. Antoni Ibáñez Ros, en su blog Entrellum, escribió que "el verdadero problema de Cataluña" está constituido por los dos millones 630 mil 162 "catalanes idiotas que se han abstenido de participar en el juego democrático" y que representan a "una Cataluña cada vez más desintegrada e invertebrada, cada vez más indiferente a su propio destino".

Vale la pena, hispanohablantes lectores, hacer un poquito de esfuerzo mental y leer unas líneas en la lengua de Ramón Llull, o Raimundo Lulio...

(La Jornada, Navegaciones, Voces sobre el Estatut, Pedro Miguel 22.6.06)

Ni Montilla ni Manuela... El millor relleu de Maragall seria la Montse Tura.

SELECTIVITAT-3

SELECTIVITAT-3

(8:15) Els exàmens que he de corregir pertanyen als tribunals 308 i 309 en els quals hi ha centres com el SEK-Catalunya, La Salle Montcada, IES La Romànica de Barberà, IES Sant Quirze, Àgora de Sant Cugat, IES El Sui de Cardedeu, IES Les Termes de Sabadell, tots del Vallès. Aquesta tarda m'hi posaré de valent, i demà, i demà passat... Els he de lliurar corregits el dia 28.

Em llevo d'hora (cada cop necessito dormir menys), em poso a la taula del jardí amb la fresqueta matinera, al costat dels bambús (que són unes bèsties que no paren de créixer, alguns ja fan 5 metres!), i vaig fent fins que el sol és ben alt. Si m'ho proposo, puc enllestir-ho en tres dies. Corregint m'enxamparà la revetlla de Sant Joan.

(11:45) Molta calor. Ara s'examinen de Química, Ciències de la Terra i Dibuix Tècnic. La fressa dels regles i els escaires. Ha vingut en joanet a veure'm. Hem anat al bar de la Plaça Cívica. Jo he pres un Cacaolat fred i ell un cafè amb gel. Hem parlat de la catosfera i altres coses. Avui plego una mica abans: a les 12:30.

Un alumne se'ns ha adormit. Molt prim, porta els cabells llargs en forma de rasta. Ha recolzat el cap sobre l'avantbraç esquerre i s'ha quedat fregit. La son o els porros, vés a saber, o ambdues coses juntes. He hagut d'acostar-me i tocar-li la cara (plena d'acne, ecs): "Et passa res?" -li he preguntat. Ha obert els ulls i ha dit: "No. Estic pensant..."

He tingut sort amb la meva companya d'aula: una professora de català de Sant Cugat. A l'altra aula, per exemple, hi ha una professora de matemàtiques vegetariana. Vade retro! He conegut poca gent tan dogmàtica com els vegetarians, potser els de l'Opus. I això que vaig ser vegetarià durant sis mesos... La meva companya d'aula avui porta faldilles i les seves cames depilades fan goig. Una dona amb faldilles és una dona amb faldilles. Permeteu-me la tautologia, però jo ja m'entenc. Cada vegada és més difícil veure dones femenines. Busques muses i només trobes gallimarsots. Els poetes ho tenim malament en aquests temps de misèria unisex.

La fragància de l'herba tallada envaeix l'aula... Els alumnes passen fulls, premen la calculadora, gargotegen convençuts de què se'n poden sortir, que aquest infern és un infern de mentida, que demà aniran a platja i es fotran fins al cul de birres i cremaran tots els apunts del curs en la foguera més catàrtica de totes: les flames de Sant Joan, la nit més curta i més màgica de l'any...

SELECTIVITAT-2
SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

INCREÏBLE:

A juicio por criticar a su instituto en un ‘blog’

(un dels denunciants és el professor de filosofia. No us perdeu el post del 10 d'abril titulat FILOSOFIA)

agraït

E.P.D...

En pau descansis, Maragall: el pitjor president de la Generalitat de Catalunya.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar...
(...)
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

SELECTIVITAT-2

SELECTIVITAT-2

(9:15) He perdut l'aposta: no ha caigut Mill de Filosofia, sinó Plató i Nietzsche (gràcies Anna!) Millor. Ambdós són textos prou fàcils: la política platònica i la crítica nietzscheana de la moral cristiana basada en el ressentiment.

L'opció A de la prova d'Història comença amb un text que diu:

No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, ni encara menys atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola...

Es tracta d'un fragment del Memorial de Greuges a Alfons XII, març de 1885. L'any passat el text era sobre l'Estatut i enguany...

el que nosaltres volem, Senyor, és que a Espanya s'implanti un sistema regional adequat a les seves condicions actuals...

I segueix:

Només podem usar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars, desterrada de les escoles...

I afegeix:

ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutges

Com podeu veure (després de 121 anys!) la cosa segueix ben embolicada...

L'opció B és un fragment de la Declaració de la Junta Democrática de España constituïda a París el juliol de 1974. Lluita antifranquista.

Quan m'he llevat, mentre m'afaitava, he vist que queien gotes. El cel estava molt tapat. En comptes de la moto, he agafat el cotxe. Feia moltes setmanes que no escoltava la COPE. Per a perbocar. El sol espetega contra les persianes de l'aula 9 de la Facultat de Dret de Bellaterra. Passarem calor.

Un alumne ha perdut les etiquetes identificatives. La presidenta del tribunal li lliura el joc d'etiquetes de recanvi. Si perd aquestes ha begut oli. El noi, nerviós, em diu: "Tranquil, que aquestes no les perdo". Cada prova els alumnes han d'enganxar dues etiquetes (que contenen el seu codi de barres personal i intransferible): una davant i l'altra al darrere del quadern d'examen. Els correctors també tenim les nostres etiquetes. La nota també es posa amb una etiqueta. Tots ben etiquetats i codibarrats com els productes d'un supermercat humà.

(11:15) Física. Una bola d'acer. Un hipotètic planeta. Un electró. Un objecte de massa 3 kg. Una partícula que descriu un moviment parabòlic. Ni idea. Tot de calculadores que treuen fum. Corre un airet que s'agraeix entre la finestra i la porta, obertes de bat a bat. Acabo de beure un suc de pinya Granini que m'ha deixat un regust a la boca que em recorda el teu regust, Mahalta. Com aquella tarda memorable que et vaig dir: "Deixa'm fer una cosa" i tu em vas dir: "Ui, quina por em fas!", i et vaig abaixar la bragueta dels texans i vaig ficar mig dit índex a la teva regatera humida, res, cinc segons, per a després posar-me'l dins la boca i xarrupar-me'l fins a l'endemà... M'agradaria saber on ets, què fas, què penses en aquest precís moment. Jo, ja veus, deixo passar el temps, escric i penso en tu. Les fulles de l'alzina centenària somriuen amb tant de sol. Joves asseguts sobre l'herba com en aquell quadre de Manet que vas veure al museu d'Orsay.

La selectivitat és un tràmit. La vida és un tràmit.

(19:30) 190 exàmens per a corregir t'esperen sobre la taula del menjador. És agradable aquesta sensació de tenir a les teves mans tantes cal·ligrafies distintes, tantes línies irregulars, tantes paraules alienes que cerquen la manera de seduir-te...

Encara recordes aquell examen de fa tres anys... ¿Com podries oblidar-lo? Una lletra impecable, escrit en un castellà perfecte. Et vas veure obligat a posar-li un 10, tu, que mai abans havies posat cap 10 a ningú! Després va resultar que era l'examen d'aquella senyora gran amb els cabells blancs... Sí, ho vas deduir: no podia ser d'una altra persona per la forma d'expressar-se, per la maduresa de les idees... Et va sorprendre que, asseguda entre el jovent, hi hagués aquella senyora fent la selectivitat. Un 10 de Filosofia. I, fins ara, no n'has tornat a posar cap més. ¿Què se n'haurà fet, d'ella? ¿Quina carrera estudia? ¿Quin és el seu nom? Vols saber massa coses...

La vida és un tràmit. La mort és un tràmit. Escriure la vida, escriviure-la, és somiar que podem ultra-viure més enllà dels instants efímers... com el teu regust, Mahalta, que encara amara els meus llavis.....

SELECTIVITAT-1
SELECTIVITAT-0

Aclariment...

ACLARIMENT:

El meu post sobre l'abstencionisme idiota (vid. article e-notícies) va ser escrit sense conèixer l'existència d'aquests dos textos previs que tracten del mateix assumpte:

Jordi Graupera, Idiota (Avui, 7.2.05)

Ferran Sáez Mateu, De la idiotesa (Avui, 17.2.05)

La lectura dels quals, ni que sigui a posteriori, complementa la meva tesi.

Arribo a quarts de set...

Arribo a quarts de set a casa, em connecto i descobreixo que el meu article de l'e-notícies ha tingut 600 lectures i 25 comentaris. És l’article més llegit i més comentat de tots els articles de la secció d’opinió. M’entretinc repassant els comentaris i comprovo que, com sempre, són de poc interès i, per a variar, alguns supuren mala baba. És per això que no hi ha comentaris a ENTRELLUM. Conclusió de l’experiment articulista d’avui: és molt fàcil provocar reaccions exasperades. El text tenia “trampa” i la immensa majoria hi ha caigut de quatre grapes. Jo no necessito escriure articles enlloc tenint el meu blog. Experiment reeixit.

SELECTIVITAT-1

(11:15) A través del finestral veig una alzina impressionat. El seu brancatge ocupa la meitat del meu camp de visió sobre el campus. Ella hi devia ser molt abans que tots aquests horribles edificis de formigó. Estem envoltats d’arbres. El soroll persistent d’un tallagespa contrasta amb la inestroncable piuladissa dels ocells.

Segona prova d’aquest matí: Llengua Catalana. L’opció A és un fragment del cap. XXV de La plaça del diamant: la pobra Colometa trenca un vas, li’l fan pagar i ho vol engegar tot a passeig… L’opció B és un article de Toni Padilla publicat a El 9 esportiu (27.12.05) que es titula “Elogi de la tranquil·litat” i que parla del tarannà de Rijkaard, l’entrenador del Barça. Ni aquí ens podem lliurar del puto futbol ni de la mare que el va parir!

La segadora segueix contaminant acústicament, els ocells no callen, l’alzina ufanosa i impertèrrita, i els alumnes (la majoria mascles) s’escarrassen a redactar un retrat de Frank Rijkaard (que no ocupi més de sis línies). Sort que està ennuvolat, sinó suaríem la cansalada. Hora de recollir. De 43 alumnes, només una noia ha agafat l’opció A. Pobra Colometa!

(13:15) Les segadores d'herba ja s'han aturat.

A la prova auditiva d’anglès posen una entrevista de ràdio titulada A champion on two wheels. L’entrevistat és Dani Stoner (= Dani Pedrosa!). El text de la reading comprehension parla de la llengua dels gitanos: el romaní.

Barça, motos… Només ens ha faltat la F1 i l’Alonso... ¿Qui ha dit que l’esport no és cultura? Amb aquesta sobredosi d’esport, aquests nois i noies surten d’allò més preparats per a la universitat!

Al writing han d'escollir entre dues opcions (minimum lenght : 100 words):

1- You are an Erasmus student at the University of Bergen (Norway). One professor asks you to talk to your class about the Catalan language and culture. Write the text of your presentation.

2- Imagine you are a journalist. Write an interview with a European commissioner for the protection of minority languages. Your objective is to find out what the European Union is doing in order to protect the rights of those linguistic groups.

¿No trobeu que hi ha un comú denominador entre ambdues opcions? ¿No trobeu que el català estaria dins d’aquestes llengües minoritàries que cal protegir? ¿No trobeu que és força exagerat demanar que un adolescent de 18 anys escrigui 100 paraules sobre aquestes qüestions tan costerudes?

NB: El món és un panyuelo... Al passadís m'he trobat l'Enric Virgili. ¿Que no sabeu qui és aquest senyor? Un poeta que volia ser bisbe.

Avui apareix a l'e-notícies...

Avui apareix a l' un article d'opinió que és la síntesi dels dos últims posts (1-2) publicats a ENTRELLUM:

(llegir article sencer)

I és que la reflexió sobre els resultats del referèndum continua...

Tocant a l'abstenció, es ratifica que el ciutadà normal català (i l'europeu en general) ja no se sent atret ni per ficcions patriòtiques ni per idealismes utòpics ni per cap mena de somni col·lectiu tret del consumisme indiscriminat. És el que s'anomena la mort de les ideologies, quelcom molt postmodern. A hores d'ara, el que realment engresca la gent és que li parlis de coses reals que l'afectin de veritat, com ara l'economia. L'individualisme exarcerbat que vivim no ens permet de veure res a dos pams del nas. Patim un meliquisme que amb prou feines ens deixa entreveure la pròpia butxaca buida o plena de xavalla. Si tot el debat sobre el SÍ o el NO al nou Estatut s'hagués centrat en la butxaca dels catalans (és a dir, en el finançament i altres avantatges o desavantatges econòmics) en comptes de discutir sobre entelèquies com la paraula "nació", potser el resultat hagués estat un altre. Ens agradi o no, el futur va per aquí. En un món capitalista, l'única independència que compta és la independència econòmica: la sobirania dels patacons. La resta són martingales.

A partir de demà...

A partir de demà em passaré tres matins a l'aula 9 de la Facultat de Dret de la UAB, Campus de Bellaterra. Fa molts anys que vigilo i corregeixo proves de selectivitat. Jo la vaig fer el juny de 1982 a l'institut Màrius Torres de Lleida. Veure les cares dels alumnes el primer cop que entren a l'aula és tot un espectacle. Sovint els nervis els traeixen. Cada any passa alguna cosa. Per exemple, l'any passat una noia es va desmaiar i en vaig enxampar una altra que estava copiant. A veure enguany. Ja us ho explicaré.

NB: ¿Què us jugueu que de Filo cau Stuart Mill?

El veritable problema de Catalunya...

El veritable problema de Catalunya són aquests 2.630.162 (50,59% del cens) catalans idiotes que s'han abstingut de participar en el joc democràtic. ¿Per què? ¿S'estimarien més, potser, una dictadura? ¿No se senten "catalans", no senten seva la política catalana? ¿Estan fora del sistema? Aquesta Catalunya cada cop més des-integrada i in-vertebrada, cada cop més indiferent al seu propi destí... Aquest és el veritable problema de Catalunya.

Navegant navegant per aquest oceà virtual trobo un article titulat Els desarrelats que Domènec Martí i Julià va escriure el 3-XI-1901 a La Renaixença el qual podria servir per a reblar un post anterior que ha fet forrolla. Us copio dos paràgrafs de l'article en qüestió:

En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres (...) Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.

Abstencionista, desarrelat, desintegrat... Els estralls irreparables de totes les immigracions... Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió... No n'hi ha prou amb carregar els neulers a "la classe política"...

NB1: Qui vulgui deslegitimar el resultat d’aquest referèndum a partir del baix índex de participació és un antidemòcrata. La gent és lliure d’anar a votar, d’anar-se'n a la platja o de quedar-se a casa veient partits de futbol. El resultat és el que és (un SÍ incontestable, contundent, aclaparador: 3 de cada 4 vots). La democràcia implica el risc de l’abstenció, però el joc és el joc i les regles són les regles. No caben hermenèutiques partidistes sobre els vots no comptabilitzats. Qualsevol altra lectura és pura demagògia.

NB2:

"Ribó afirmó también a este diario que la abstención «no es consecuencia de una fuerte tasa de inmigrantes, sino de la falta de cohesión social en sectores de la población de Cataluña». En apoyo a esta última afirmación, Ribó subrayó que, curiosamente, hay fuertes porcentajes de abstención y también de no en zonas barcelonesas propias de la alta burguesía y en otras eminentemente obreras."

Ribó: ¿I què provoca la manca de cohesió social, sinó la immigració (proletària o burgesa)? El desarrelament promou el ghetto, l'autisme, l'idiotisme generalitzat...

NB3:

"La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí."

Per fi llegim coses assenyades a Can Vilaweb!

El grecs tenien una paraula...

Els grecs tenien una paraula per anomenar l'individu que "passava" de la cosa pública, que no participava en els afers comuns de la polis (ciutat): ἰδιώτης. L'idiota, per tant, seria el que s'estima més recloure's en la seva vida privada (idioteía) tot rebutjant la seva responsabilitat pública com a ciutadà d'una democràcia, o sigui, aquell que és incapaç de pensar i actuar més enllà de les seves ridícules i miserables necessitats particulars. Idiotikós també significa ignorant, vulgar, rude, plebeu, marginat, soldat ras...

Doncs bé, a partir d'avui, queda estadísticament demostrat que Catalunya és un país majoritàriament idiota.

Els que no som idiotes perquè hem anat a votar, a més, hem decidit el nostre futur i el futur dels idiotes la qual cosa té la seva lògica, ja que els idiotes és millor que no decideixein res perquè són idiotes.

Almenys al meu poble no som tan idiotes...







Aquí teniu el resultat del referèndum d'avui:

NO

NB1: Votar és un dret, no pas un deure; per tant, un té tot el dret del món a ser idiota voluntàriament.

NB2: Ningú pot discutir la victòria aclaparadora del SÍ. Només mig milió de catalans (un 10% de tot el cens) han votat NO. Aquesta xifra no arriba ni de bon tros als vots que ERC va tenir a les passades eleccions, però no oblidem que dins d'aquest mig milió de NOS hi ha els vots del PP i de no sé quantes plataformes... Jo crec que la veritable "jornada de reflexió" per alguns ha de ser demà... ¿Qui són aquesta gent que fa tant de soroll (sobretot a la catosfera) i que, en realitat, no representen ni el 10% de la població real de Catalunya? ¿En quin món viuen? ¿Tan cecs estan? (vid. les respostes a NB3)

NB3: Hi ha una altra mena d'idiotes: els que viuen dins la seva ficció (entelèquia idealista), somiatruites que no toquen de peus a terra i es neguen a acceptar LA REALITAT. Aquesta patologia idiòtica és típica de l'adolescència i esdevé molt perillosa si persisteix més enllà dels 30 anys. Els individus que la pateixen són immadurs de mena i el seu infantilisme mental els provoca frustracions sistemàtiques que, si no són reconduïdes com cal, poden amenaçar seriosament la pau de la col·lectivitat. L'única teràpia contra l'idiota utopista és una bona pallissa de REALITAT, però el remei no sempre funciona i l'idiotisme ideològic pot cronificar-se fins a l'autodestrucció fatídica.

NB4: Gracias Goyo!

NB5: Premsa internacional

Acantilado ha publicat...

Acantilado ha publicat El regreso de los dioses de Fernando Pessoa (edició i traducció d'Ángel Crespo), una obra que ja havia llegit l'any 1992 a Seix Barral (2º edic. 1988). Es tracta d'un llibre confegit mitjançant la recopilació de textos fragmentaris de l'escriptor portuguès & heterònims. El rellegeixo sencer en aquesta acurada edició de Can Vallcorba (negra i vermella, d'excel·lent qualitat) i corroboro el meu entusiasme pel Pessoa més filòsof que aquí es replanteja l'essència del paganisme.

Perquè la veritable alternativa al cristianisme no és el nihilisme, sinó un neopaganisme que s'adigui a la realitat del segle XXI. En això estem alguns. Pessoa ens dóna les claus en aquest llibre.

Una lectura molt molt molt recomanable.

val + ser un poeta botifarra que una pinya de llauna almivarada

subvenció

Abans de menjar caragols...

Abans de menjar caragols i llobarro, i sense reflexionar gaire sobre el meu vot de demà, passo un matí distret llegint Rebelión en Catanya de Juan Abreu, una novel·leta divertidíssima que imita l'estil d'Orwell a Animal Farm i que podeu aconseguir aquí en PDF. Jo he agafat 150 folis dels que guardo per a reciclar (escrits per una cara) i (a la cara que quedava neta) he imprès el text amb l'opció de qualitat "esborrany". Us asseguro dues hores d'hilarant lectura. Molt recomanable per als acòlits d'ERC i altres bufanúvols amb vel·leïtats taratrubeolíniques... L'argument és una típica reductio ad absurdum amb un final realment genial. L'humor i l'autocrítica són les millors armes contra la imbecil·litat generalitzada.

Recomanació ENTRELLUM

Línia Vallès núm 120 (16.6.06)...

Brutal, extraordinari, clarivident...

Brutal, extraordinari, clarivident article de Baltasar Porcel avui a LV (p.29): La utopía y Maquiavelo. L'esquema que vertebra el text és senzill i contundent:

Em quedo amb la frase més genial de l'article, una afirmació que alguns somiatruites que no toquen de peus a terra (situats a la columna dreta de l'esquema) haurien de tatuar-se al cervell:

No existe la magia que pueda materializar en un futuro ignorado un Estado inexistente en una sociedad no establecida.

Només per aquesta sentència lapidària Porcel mereixeria passar a la història. ¿Voleu la traducció simultània perquè l'heu llegit tres cops i no l'enteneu?

Els idealistes (columna de la dreta) es nodreixen de ficcions i, talment profetes, prometen un futur que només se'l poden creure quatre babaus capaços de combregar amb rodes de molí. Per sort, la majoria de la gent no és tan imbècil.

PS: Mitja hora després de publicar aquest post, un entrellumaire m'ha enviat aquest mail:

Chapeau! Jo no ho hagués pogut resumir millor. Però, alhora, al mateix mail, podem substituir la paraula Catalunya per la paraula España i tindrem la fe mística pepera, un altre nacionalisme de caire teològic, fins al punt que la Conferencia Episcopal Española aviat decretarà que la indisoluble unidad de España és un dogma de fe. Tales para cuales. Guerra de religions.

La vida és dura...

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona. Alta, rossa, maca, intel·ligent... (tot s'hereta). No hi ha déu que suporti tanta superioritat. La tenen amargada. Jo li dic: "No t'amoïnis, dona, a mi em deien cuatro ojos capitán de los piojos i, ja veus, els que m'ho deien, ¿on són ara?" (El que ha arribat més lluny és 2n. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Lleida. I d'ERC! No es pot caure més alt). Ella em diu: "Sí, però les que suspenen tenen més amigues que jo..." - "Tranquil·la -li dic-, mira jo, que mai no he tingut amics... L'amistat és per als dèbils." Collons. Què dura és la vida. No sé què faria sense la Literatura i la Beefeater. Potser ja m'hauria suïcidat. Com diu la meva idolatrada Shakira: No, no se puede vivir con tanto veneno...

En els tres judicis...

En els tres judicis en els que he hagut de comparèixer a la meva vida les tres vegades hi havia una jutgessa que s'expressava en castellà, o sigui, tres jutgesses diferents que coincidien en el por favor, si no le importa, le rogaría que hablara en castellano... I servidor, clar, amb els nervis i tal, pensant que aquell no era el millor moment per a fer-me el catalanista, me ponía a hablar en castellano sin rechistar...

Aquest matí m'han telefonat del Jutjat de Pau de l'Ajuntament perquè anés a recollir la sentència absolutòria del darrer judici. El secretari del Jutjat de Pau és nou, no el conexia: uns trenta anys, prim, amb ulleres. M'ha dit buenos días i, també en castellà, m'ha demanat el DNI... Ha apuntat no sé què, ha segellat la sentència (tota ella redactada en castellà) i, malgrat que jo responia tota l'estona en català, la resta de la conversa l'ha seguit mantenint sempre en castellà. Al final, abans de marxar, li he dit:

- Vostè és nou, oi?
- Sí -ha fet ell.
- I ha hagut de treure una oposició per aquesta plaça, no?
- Sí, efectivamente.
- I en aquesta oposició no li han exigit el coneixement del català?
- No. Son oposiciones de la Administración de Justícia del Estado.
- Ah. Ja.
- Y, además, yo no le he obligado a usted a hablar castellano.
- Només faltaria! No n'he tingut prou amb haver de parlar castellà als judicis que, a sobre, ara em trobo que al meu ajuntament també... És increïble! ¿Vostè ha nascut aquí?
- Prefiero no hablar de cuestiones personales -ha respost el paio.
- Però -li he replicat-, ¿li sembla que hi ha res més "personal" que la llengua que parla una persona? Això ja passa de mida!
- Le rogaría que saliera, que tengo trabajo...

He sortit empipat com una mona. Els plataners de la riera m'han sentit renegar.

Quan he arribat a casa m'he trobat a la bústia un exemplar (bilingüe!) de la Proposta d'Estatut d'Autonomia de Catalunya que serà sotmesa a referèndum aquest diumenge 18 de juny de 2006. M'he entretingut una estona llegint-lo fins que a la pàgina 9 he ensopegat amb l'article 33: "Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals". Aquí teniu els punts 2 i 3:

Oh, meravella! Quina casualitat! I m'he posat content. Sí. Un altre pas endavant...

Per això (entre moltes altres raons) votaré SÍ aquest diumenge.

AFEGIT (19:00): Molt amablement, un entrellumaire estudiant de Dret m'ha enviat un mail en el qual exposa els aspectes més tècnics d'aquest article 33 tot comparant la redacció anterior amb la definitiva. Llegiu-lo

Fas aquest comentari...

Fas aquest comentari en un blog polític:

VICTIMISME I MÉS VICTIMISME

Toni Ibàñez dijous, 15 de juny de 2006 08:26

Carod va de víctima, pobrissó: "Van a per mi, van a per nosaltres." Si els han fotut fora DE TOT ARREU per alguna cosa serà, no? On és l'autocrítica? N'hi ha prou amb el victimisme? El Tinell ha estat un fracàs. El Tripartit ha estat un fracàs. ERC l'ha cagat ben cagada i ara es fa la víctima com si tot fos producte d'una Gran Conspiració del Poder Ocult... Au vinga, Carod, que se't veu el llautó! Per què no admets d'una vegada que has estat un polític incompetent i nefast per a la història de Catalunya i per al teu propi partit (que el millor que podria fer és engegar-te)? Per cert, ¿em vols dir com t'ho faràs diumenge vinent per a esbrinar quines paperetes del NO són teves i quines són del Rajoy i de l'Acebes? Ho tens pelut, xaval.

I, automàticament, provoques tot un seguit de reaccions. No falla. La psicologia humana és una ciència exacta.

no es pot ser més pallasso

Última classe...

Última classe d'alternativa a la religió amb 1r. d'ESO [Sincerament: l'única alternativa real a la religió és el nihilisme, però no tothom està preparat per a viure sense ficcions]

En Razik, a tall (mai millor dit) de comiat, m'ha clavat el pílot a la barbeta. Ha estat "un accident", esclar. Jo el tenia destapat a la mà i ell, entremaliat i juganer com d'habitud, ha empès la meva mà amb tanta mala sort que l'esmolada punxa del pílot ha traspassat la pell del meu mentó esquerre. Res greu. En veure l'efecte de la tinta blava barrejada amb el vermell de la sang, el paio ha dit: Profe, como los colores del Barça!

L'Ivan (el búlgar nouvingut) ja xampurreja algunes paraules molt nostrades: tonto, gilopollas, cabrón, capullo...

La Laura m'ha dit que no parla català porque no me gusta, porque yo soy castellana y española, profe, como mis padres... La Laura va néixer a Badalona fa 13 anys. És un exemple típicament montillero de xarneguisme militant. Si hem estat incapaços d'integrar aquella immigració, ¿em voleu dir com collons ens ho farem per a integrar aquesta d'ara? Catalunya es des-integra a camades. Si el paradigma és el Raval, ja podem plegar. RIP. Em fa l'efecte que no n'hi haurà prou amb programets televisius com Un lloc estrany...!

Que consti que estem parlant dels cadells de la tercera generació fruit d'aquella invasió demogràfica del tardofranquisme que va okupar sobretot l'àrea metropolitana barcelonina creant depriments ciutats-dormitori envoltades de polígons industrials. D'aquí treu els vots el PSC i, últimament, també ERC. Alguns fills de xarnegos se n'avergonyeixen i volen semblar més catalans que els mateixos catalans... No sé què és pitjor.

La Laureta, almenys, és sincera. Repeteix el que ha escoltat a casa tota la vida. Per a ella, hi ha una distinció molt clara entre "los catalanes" i "nosotros". La llengua segueix sent el tret diferencial. La llengua i alguna cosa més...

Ja ho sé. No hauria de parlar d'aquest tema. És políticament incorrectíssim. Hi ha el perill de relliscar cap a la xenofòbia, etc. T'exposes massa, Toni. Dedica't a la poesia. Millor amagar el cap sota l'ala, oi?

Una cosa és el que hauria de ser (o el que ens agradaria que fos) i una altra el que és (el que hi ha = la realitat = la veritat). ¿Què fer, doncs? Entomar-ho, adaptar-s'hi, suposo. Alguns, en canvi, s'estimen més seguir somiant truites amb el discurs multiculturalista i progre, tot aspirant a no sé què...

Jo no sóc gaire optimista. El que veig en perill és la Catalunya catalana, és a dir, el nostre horitzó cultural com a poble amb identitat pròpia. O com diu el preàmbul del nou Estatut:

Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

La retòrica al servei del suïcidi cultural. Reconeguem-ho: l'artifici de la normalització ha fracassat. Els que ens hi entestem semblem idiotes (en el sentit etimològic del terme: aquest isolament catalanista tan nefast). La dialèctica autoafirmació/obertura és fotuda. No sé ben bé què hem de fer. Ni idea. Ser català no és cosa senzilla. L'enemic a fora i l'enemic a dins. L'autoodi. Els complexes. Etcètera. I la repera ja és quan intentes continuar endavant i, al·lucinat, descobreixes que són els més puristes i oficialistes (manaires pantumaqueros) els que, si poden, t'encamellen i et fan la tinyeta... Quina misèria! I tu els engegaries a pastar fang si no fos que encara "creus" que paga la pena escriure en català malgrat els obstacles... que sempre serem a temps de passar-nos al castellà o a l'anglès.

El que us deia al principi: sense ficcions és molt difícil viure.

PS: La noieta de la foto amb la senyera es diu Ari i viu a Sant Pere de Vilamajor. La vaig trobar posant "senyera" al Google imatges. Aquí teniu el seu web

Faune melancòlic...

Gregorio Luri, El café de Ocata

Què han dit dels meus llibres

Sabem que demà...

Sabem que demà serem morts com papallones que duren un sol dia i a penes tenen temps de mirar el sol. Ho sabem i juguem a amagar-nos rere excuses que ens protegeixen de la pròpia llibertat. Ho sabem i construïm muralles d’obscures raons, maons que ens empenyen a semblar honrats, ciutadans morals i modèlics. Ho sabem i fem veure que tot va bé quan tot és un absolut artifici creat per a dissimular el caos inherent a la nostra condició de micos tecnificats perduts enmig del nihilisme postmodern. Ho sabem i ens agafem a qualsevol nansa per tal de poder sobreviure al naufragi amb una certa ridícula elegància... Sí, sens dubte sabem que demà serem morts i, tanmateix, la vida segueix maquillant-se com una vella meuca que encara ens sedueix quan es fa fosc...

No t'ho perdis...

NO T'HO PERDIS:

A PARTIR D'AVUI
(que no és el meu sant perquè jo el celebro el 17 de gener)
I COM QUE HEM ARRIBAT AL POST NÚMERO 200
ENS HEM FET UN REGAL

ENTRELLUM TÉ RÀDIO

(Una ràdio a la carta. Punxa i escolta música de la bona)

Escrius...

Escrius:

Vaig bastir una paret tota sola, no massa gruixuda ni massa alta, però ho vaig fer tota sola. Fa molts anys, quan ja no era verge però tenia l’ànima a flor de pell i els ulls em sortien com agulles. Vaig bastir un amagatall, un miratge, un racó de música, silenci i poques paraules on poder desar-me (...) Vaig bastir una paret tota sola, a còpia de paraules silenciades amb mossegades de llengua, somnis condicionats i menjars inapetents. Ets el desig que s’amaga darrere. Ets la paraula. El cor em surt per la gola quan retornes com l’onada i m’envaeixes. Obro la boca com obro l’ànima. Tanco els ulls i no veig l’esquerda.

Responc:

Fou una petita escletxa
Una onada sinuosa i delirant
La teva real presència
Com un remolí de joia
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Qui em rescatarà d'aquest naufragi?
Qui em rescabalarà l'equilibri?
Ofèlia, Ofèlia!
Mon cor sanglotarà ton nom
per totes les cantonades
Seré captaire dels instants que compartírem
Ofèlia -heura d'angoixes
Flaire de glicines-
Musa enyoradissa
Digues-me: què puc fer jo
si sóc esclau dels teus somnis?

DP

He recordat capvespres inoblidables plorant paraules inesborrables cridant el teu nom com un orat... No hi ha parets que aturin el desbordament de la vida. Som fràgils, massa fràgils. Sí: mon cor sanglotarà ton nom per totes les cantonades...

powered by ODEO

Aquest és el post número 200...

Aquest és el post número 200 d'ENTRELLUM.

Malgrat que vaig començar aquest blog el desembre de 2005 arran d'un fet prou bloguejable, ENTRELLUM és un CIBERDIETARI de l'any 2006. Això significa que, com els iogurts, té data de caducitat: 31.12.06.

El dietarisme és un gènere ben curiós que el format weblog no ha fet més que potenciar. Després d'una sèrie d'experiències bloguístiques, entre les quals destaca [TdQ]04-05, vaig decidir emprendre aquesta nova singladura a la xarxa conscient de què es tractava d'una obra limitada en el temps a la qual volia imprimir un estil nou, diferent.

Ara que som a l'equador, vull fer balanç i reflexionar una mica.

Visites des del 8.1.06: 22.222
Mitjana diària de visites: 145
Dia amb més visites (19.2.06): 470
Visites per països:

ENTRELLUM suposa el repte d'escriure cada dia: Nulla dies sine post. Això no és cap problema. De fet, hi ha dies que escric més d'un post.

ENTRELLUM no admet comentaris. La decisió pot ser justificada de múltiples maneres. Principalment, volia concentrar-me més en el que escrivia que en les reaccions dels lectors. Molts m'ho han retret, però altres ho han entès i m'han enviat mails quan han volgut dir la seva.

ENTRELLUM ja ocupa 100 pàgines en word i, un cop enllestida l'obra, no descarto la possibilitat de publicar-la en format clàssic de llibre de paper. Si alguna editorial n'està interessada, que es posi en contacte amb mi i en parlarem.

Perquè un blog és una obra: work in progress. Tancar un blog és cloure una obra. Obrir un blog és encetar una obra nova. Sincerament, encara no sé que faré el dia 1 de gener de 2007. Només sé que no serà ENTRELLUM.

Ciberescriure m'ha ensenyat moltes coses. Ofici. Disciplina. Dosar les paraules. Esbaldir les idees. Autogestionar la meva llibertat. Experimentar. ¿La millor gratificació? Tenir lectors fidels i conèixer gent interessant.

ENTRELLUM segueix. Demà ens veiem, si Blogger vol.

(La imatge que il·lustra aquest post no té res veure amb el contingut, però la poso perquè és una foto que he fet aquest matí a la glicina del jardí. M'ha fet gràcia contemplar que la natura no perd el temps)