Encara que marxis, no te’n vas.Et quedes aquí amb l’oreig,
amb el porpra que tenyeix
el cel crepuscular.
Et quedes i ets
la sang del cor que em batega,
el fum de l’encens que crema,
la llum de la lluna plena
que s’esmuny per la finestra
i em parla de tu a cau d’orella.
Encara que marxis, no te’n vas.
Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te.
La gent que t’acompanya són espectres de carn,
figurants d’un pessebre al qual no pertanys.
Perquè em penses amb totes les teves
cèl·lules.
Encara que marxis, no te’n vas.
¿On aniries a raure que t’allunyessis
un sol pas?
Et sento entre els dits quan teclejo,
arraulida sota les ungles,
a la comissura dels llavis,
destil·lant-te...
Et sento dins el crani,
ballant la dansa de
Shiva.
Et sento quan cloc les parpelles
i et veig sencera i radiant
mirant-me amb els ulls
tan tendres.
Encara que marxis, no te’n vas.
L’eternitat és un instant que
s’allargassa entre les teves
mans.
2 comentaris:
M'has deixat sorpresa. Nomès et puc dir ole ole i ole. Es preciòs. Anyorava un com aquest.Feliç Any 2007, espero que et porti la mateixa o més alegria i treballs que al 2006. Ets un home fantàstic. No canvïs perque sent com ets, és el que et fa especial, el que et fa diferent! petons i fins aviat!
Sostres,Cartañà? Bé , alguna semblança sí, però no, bàsicament lo Cartanyà és surrealista i tu tot el contrari i Sostres un gran creient en Déu. Crec que les diferències entre un home de fe i un ateu són grandioses.
M'interessa saber que opines del surrealisme .(Últimament m'ha semblat que no entres tant a comentar la jugada amb els lectors?)
Publica un comentari a l'entrada