Si sóc ruc, diré que la ruqueria és una virtut. Si sóc pobre, diré que la riquesa és pecat. Si sóc brut, diré que la netedat és perversa. Si sóc feble, diré que la feblesa és un mèrit. Etcètera. Rucs, pobres, bruts i febles van inventar la religió cristiana: ficció salvadora, absurda esperança dels miserables. [Els de l'Opus són una excepció perquè són intel·ligents, rics, nets i forts]. Quan déu va morir (i és segur que va morir de fàstic) aquesta patuleia va haver de buscar-se una nova religiositat. Ara s'apleguen sota certes sigles polítiques. Alguns van descalços, altres a cavall, amb carro o bicicleta; però tots se senten units pel mateix ressentiment i la mateixa impotència. Com els bons cristians, sempre van de víctimes; aquest és el paper que millor els escau.
ENTRELLUM
Blog de Toni Ibanyes de de 2005
Web Llibres Poesia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
No em provoquis...:)
I de feble...t'espero al carrer:)
Jo no tinc més senyor que el Senyor. Això és la fortalesa que toca els ous -si els cristians fóssim conseqüents, encara més- al Sistema.
Aquest Pafiam no sé si és un crac, s'en enfot o què, però la palestra que té al seu blog amb el RHC, un altre que Deu n'hi do,és de lo més sucós que he trobat últimament.
Publica un comentari a l'entrada