Romanços

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem. Aquest és el post número 855 d'ENTRELLUM. Hem superat les 150.000 visites. Diuen que som un blog de referència. No estem mal situats al rànquing. Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder. [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

Vallesfera

La nova actualització del rànquing de blogs en català d'Alianzo m'ha situat en 5è. lloc (abans ocupava la 10a. posició):

Crida l'atenció que dels 5 primers blogs 3 siguin del Vallès Oriental: Marc Vidal de Granollers, Joan Ramon de Llinars i servidor de Vallromanes. Dins la Catosfera, per tant, s'imposa la Vallesfera. Així l'han batejada en Marc i en Joan Ramon. Em sembla una bona iniciativa, això d'aplegar en un metablog tots els blogs d'un territori concret. Un bon precedent en aquest sentit és, per exemple, Ebresfera.

Una altra cosa que em crida l'atenció és que dels 5 primers blogs classificats 4 tenen una capçalera on apareix la cara del seu autor...

Considero que el fet que els bloguers donin la cara és una garantia de credibilitat. L'anonimat ha caigut en el desprestigi. Hi ha alguna cosa de "marca" en aquesta presentació a cara descoberta (en Marc en sap més, de branding, i ho explicaria millor). També podríem analitzar els fons (per què hem escollit aquesta foto i no una altra), el tipus de lletra, els colors predominants, la ubicació (esquerra, centre, dreta) del blogger dins la capçalera. De tot plegat se'n podrien extreure moltes conclusions...

La corda es tiba

La data m'agrada: 25 d'octubre de 2008. La cosa crema [Et de faire oublier que la monarchie a été imposée aux Espagnols par le dictateur Franco, peu avant sa mort, en 1975]. Ens tombaran l'Estatut. La corda es tiba cada cop més... Somio el Dia de l'Alliberament.

Igual que no tienen narices de publicar las balanzas fiscales tampoco permitirán los referendos. Como sugiere maty, lo mejor es meter a todos los nazionalistas en la cárcel o ejecutarlos directamente. Cuando entren los tanques por la Diagonal con la cabra de la legión al frente marcando paso marcial, los birmanos vendrán a ayudarnos, como antaño Eric Arthur Blair, que dios lo tenga en su gloria orwelliana. (Una temporada en el infierno)

Blogs de lletres ha guanyat el Premi Lletra_07. Enhorabona, Josep!

Al meu poble és Festa Major. Fa un solet que enamora.

Birmània serà democràtica.

Filosoficidi

L'educació en aquest país està tan malament que cada cop que sento que canviaran alguna cosa em poso a tremolar perquè sóc conscient de què encara és susceptible d'empitjorament. L'última genialitat del govern ZP és la següent:

El Gobierno elimina Filosofía de Primero de Bachillerato para introducir Ciudadanía

Quina mania amb la Ciutadania! Si no en tenien prou amb L'educació per la ciutadania a l'ESO, ara es volen carregar la filosofia del BTX.

El Ministerio está jugando con el profesorado de filosofía y probablemente también con las asociaciones de filósofía. Está claro que su intención es que los profesores de filosofía nos “reconvirtamos” en profesores de “Educación para la Ciudadanía” en 4º de la ESO y 1º de Bachiller. ¿Qué ocurrirá cuándo llegue un nuevo partido que considere que la Educación para la Ciudadanía carece de sentido en un bachillerato? ¿O si hubiera cambios en el actual gobierno y los nuevos responsables de educación piensan que la EpC no debe impartirse? ¿Se acordará alguien para entonces de la palabra “filosofía” o “ética? Debemos seguir manteniendo las movilizaciones, escribiendo a medios de comunicación, políticos y cualquier tipo de representante. Debemos luchar contra la ambigüedad del acuerdo, y reivindicar un nuevo acuerdo que mantenga la denominación “filosofía”.

¿Filoqué? Pa qué. Pues no semo siudadano, ¿pa que pretendé cosa otra? Toos eso tios raros, con raros nombre como er Kan o er NIche, o el heidegggg¡? solo sirvían -cuando la filoqué se enseñaba en los colegios- pa liar a lo bueno siudadano, y así salían: terrorista y to lo demás. Bueno, os dejo que me voy al tajo y aluego a ver el gran hermano. Ese si que enseña, lo desía el instructó: como la filosoqué de la vida no hay na. Arrivederchi roma que decían los atlantes en el comic que leí. Bueno, también es que es lo único que he leío. Jo, qué pesao me pongo cuando me apongo intelestuá. Alé adió.

Escolto Montilla al Parlament. Diu que "a Frankfurt van els escriptors que volen anar" (sic). Fa un moment ha dit "plaços" (en comptes de terminis). Acaba el seu discurs dient que "per sort Catalunya no és un cuarté (?)" Una pregunta indiscreta: ¿Ha cursat (el bachiller) Montilla alguna vegada l'assignatura de filosofia?

Ramon Aparicio

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l'explico. El seu nom és Ramon Aparicio, charpentier de St. Félix de Tournegat, nascut a l'Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm. L'amic, professor de dibuix en un lycée d'Alsàcia, s'havia suïcidat. Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l'amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts.

Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la guitarra i va cantar algunes cançons: melodies argentines, franceses, catalanes, occitanes... Sí, occitanes. Va sentenciar que el catalán es un dialecto del occitano. No li ho vaig discutir. Baixant de la Pica me'l vaig tornar a trobar. Coixejava. Ando jodido de la rodilla... Vam estar una bona estona caminant plegats, xerrant... Em va donar una targeta seva. Ens vam fer una foto a l'estany de Montcalm. Vam parlar de política (Es difícil ser anarquista...) i d'altres coses més importants (Las mujeres son como las maderas, unas más blandas y otras más duras...) Va recitar fragments del Canigó de Verdaguer. Se sabia de memòria molts poemes...

Qui pogués tenir amics com en Ramon. El seu amic restarà per sempre a les muntanyes. Nosaltres vam davallar.

Esbraonament

Ho escriu Homer a l'Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d'Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales...

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat... Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d'aquest refrany al català?

Blog català de referència

Ahir l'Eduard Batlle, en un article publicat a El Punt [La catosfera, a mil per hora], va gosar incloure aquest humil blog dins la seva llista de blogs catalans de referència. Que déu l'hagi perdonat.

Val a dir que trobo a faltar Saül Gordillo. Dels 12 que formem l'alineació catosfèrica em crida l'atenció que n'hi ha alguns que escriuen els seus blogs en lengua castellana (Jaume Soler i Eduard Punset, aquest últim amb l'agreujant del .es) . Si no empren el català, Sr. Batlle, no formen part de la CATosfera.

He fet el cim

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20
vaig fer el cim de la Pica d'Estats.

I el Verdaguer

Catalunya -emboirada- sota el meus peus

El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.

Aquí trobareu el relat

Pica d'Estats

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja...

Primera guàrdia de pati

Les onze. Hora de l'esbarjo. Em toca guàrdia de pati. Em poso a passejar tranquil·lament entre els alumnes. Esmorzen, xerren... Pujo al pati de dalt. N'hi ha que juguen a bàsquet, altres xuten la pilota. A la cantonada esquerra, al final de tot, veig una aglomeració de gent. Reconec algunes cares. Estan arrencant els plomalls de gineri (Cortaderia selloana) i després els utilitzen per emprenyar els companys. De sobte, veig que dos alumnes de tercer comencen a barallar-se. Cridòria general. La resta s'aplega al voltant dels contendents i els encoratja. Primer penso que la cosa no té gaire importància, però observo atònit que els cops de puny són cada cop més decidits i que la batussa creix en violència... Crido els seus noms sense èxit. Segueixen encegats en els pinyacs. Cauen a terra, es tornen a aixecar. Corro a separar-los, però no em veuen, no em deixen... He de fer molta força per a desaferrar-los. Al final, ho aconsegueixo. La cara d'un està prou contusionada. El colze de l'altre encetat. Té gotes de sang a la samarreta. Acompanyeu-me a direcció, xavals. La cap d'estudis els agafa. Escric els corresponents comunicats. Explico la pel·lícula al director. Deixo els comunicats a la gaveta dels respectius tutors. Sona la sirena de l'esbarjo. Primera guàrdia de pati.

En Manel de Can Raspall

Diumenge al matí, al Concurs de Pintura, vaig trobar en Josep Pericas, l'exalcalde, una de les institucions vives del poble, i vaig fer-li cinc cèntims de la nostra troballa. Ell no la coneixia, però em va dir que parlés amb en Manel de Can Raspall, que ell segur que em podria proporcionar més informació.

Manel San Francisco Andreu viu al costat del restaurant Can Raspall, situat a Coll de Clau, en la carena que separa Teià de Vallromanes. Hi he pujat a migdia i, tot entrant al restaurant, he trobat una dona de 65 anys... Hola, bon dia, miri, vinc de Vallromanes i busco en Manel... En Pericas m'ha dit que podia parlar amb ell... Parlar de què? Jo sóc la seva germana, som tres germans, ell és el gran... Ah, doncs si vostè és la seva germana potser em pot ajudar... Resulta que estic buscant informació sobre la Pedra del Diable... Aleshores ella ha somrigut i els ulls se li han il·luminat. La Pedra del Dimoni! Sí, sí... I tant. Era molt a prop de casa nostra. Deien que creixia... Que creixia?! Sí, deien que aquesta pedra creixia una mica cada any... Tenia un forat que fèiem servir d'escaleta... Espera, que cridaré mon germà... La dona ha anat fins a la barraca del costat del restaurant i ha tustat a la porta... És que el pobre està molt constipat... La porta s'ha obert i ha sortit un home atrotinat, estossegant, amb les narius degotant talment doll inestroncable... Mira, Manel, aquest senyor vol parlar amb tu de la Pedra del Dimoni... La dona ha marxat i ens ha deixat sols. Ens hem assegut en unes cadires sota la figuera de davant de casa. Hem estat una hora i mitja xerra que xerraràs.

En Manel i la seva família vivien a la masia de Can Raspall, situada entre Can Gurguí i Cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin Can Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel ha confirmat el que m'havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada, més o menys com en aquest dibuix:

Per tant, si en Manel i sa germana recordaven la Pedra dreta, tampoc no devia fer tants anys que la van fer caure. Però aturem-nos. Hi ha un parell de punts foscos que cal aclarir abans de continuar endavant.

1. El nom. Fins ara tothom en deia la Pedra del Diable, tant en Vicenç de Can Maura (que me la va ensenyar) com en Pau Ubach al seu llibre. ¿Per què ara els de Can Raspall l'anomenen Pedra del Dimoni? Ja sabem que Diable i Dimoni vénen a ser el mateix, però cal filar molt prim. He insistit en aquest tema, i en Manel ha corroborat que ell i la família (pares, avis) sempre l'havien anomenada la Pedra del Dimoni.

2. El forat. Es tractaria d'un clot practicat a la Pedra que no arribaria a travessar-la dins el qual s'hi podria ficar el peu. Estaria a mitja altura. El problema és que actualment aquest forat no el podem veure ja que deu estar a la part de sota de la Pedra, a la cara oculta. El dia que l'aixequem i li donem la volta, trobarem el forat al qual es refereixen els germans de Can Raspall. Suposo.

3. Què significa (la llegenda) que la Pedra creixia? Com que estava a la vora del camí, clavada en un terreny saulós, la Pedra s'anava descarnant a poc a poc... Aquesta és l'explicació lògica que el mateix Manel ha reconegut.

A partir d'ara, per tant, caldrà acostumar-se a dir El menhir de la Pedra del Dimoni. A mi, personalment, aquesta denominació m'agrada més que l'anterior. Pedres del Diable ja en tenim a Santa Pau, a Palau-solità i a Parets (amb bonica llegenda inclosa). Google m'indica que a Garrigoles tenien una Pedra del Dimoni, que també estava al peu d'un "camí de carros", però resulta que la van robar. Que consti que els lladres no som nosaltres, que la nostra sempre ha estat aquí.

Trobo una altra Pedra del Dimoni en els versos finals del poema Nerto de Frederic Mistral:

¡Quan jo us deya que mestre Mosca moltes vegades, ahont pensa fer un gaudeamus, va á fer de badoch! Ja ho veyèu, no manca sinó girarli l'esquena: debades trona y porta pedres; un colp de creu l' esquiva, y ab la pedra del dimoni s' alsa la torre del bon Deu.

Més coses. En Manel és un pou de saviesa. No para d'enraonar. Fa l'efecte que no xerrava des de feia anys. M'explica la seva vida. Quan anava a l'escola de Vallromanes i baixaven els tres germans cada dia caminant des de la masia. A l'hivern portaven les cames vermelles pel fred. Està molt orgullós del seu servei militar. M'ensenya fotos en blanc i negre on apareix amb l'uniforme. Diu que tenia una punteria prodigiosa. El seu cap desvarieja. No sé si és per l'edat o pel conyac, que va molt bé pel constipat. El nas no deixa de rajar-li. La tos em fa patir. Es moca i es disculpa. Però se'l veu feliç parlant. Jo l'escolto amb tota l'atenció del món. No duc càmera de fotos ni un miserable bolígraf per anotar els noms o els detalls. Ell salta d'un fil a l'altre fins que perd tots els fils i l'he d'ajudar a reconduir la conversa. M'interessa que em parli sobretot de la Pedra...

Segons ell, va estar dreta (amb una certa inclinació) fins als anys setanta. Ell ha dit "fins a la Constitució", és a dir, fins a l'arribada de la democràcia. Qui la va tombar? O bé el creixement propi de la Pedra, o potser algú que va posar-se damunt i la va fer inclinar massa, o tal vegada (aquesta és la hipòtesi més versemblant) la màquina que va eixamplar el camí a mitjans dels setanta, que és quan la van trencar, i des d'aleshores es donava per destruïda i perduda. Segons el dibuix que he fet a partir de la descripció d'en Manel, la situació originària del menhir no variaria gaire respecte a l'actual. Estava a la part interior del camí, just enmig del revolt, mirant cap a la muntanya, apuntat a Sant Mateu.

Això és tot el que he pogut esbrinar sobre la Pedra. Les altres qüestions que han anat sortint al llarg de la conversa, certament caòtica, me les reservo per a posts futurs. Només un avís important: el que m'ha explicat sobre la Roca Foradada (ell l'ha anomenat Pedra dels Sacrificis) és força suggeridor. Ha parlat de moros i de sang...

Abans de marxar, en Manel m'ha regalat un petit test amb un plançó de sàlvia. En tenia uns quants de preparats "per a regalar als amics"... Baixant cap al poble amb el meu regal a la mà he pensat que no la plantaré al jardí (ja en tinc una), sinó que la deixaré al test fins que el Menhir de la Pedra del Dimoni sigui restaurat i redreçat. Llavors, la plantaré al costat del menhir...

Per què sàlvia? Bona pregunta. És una planta màgica, druídica, medicinal (panacea); el seu nom vol dir "la que salva"... Busqueu, busqueu quines són les seves mútiples propietats... (algunes tenen a veure amb la fertilitat, sempre associada als menhirs)...

Cur moriatur homo cui Salvia crescit in horto?

¿De què podria morir un home que té sàlvia al seu hort, si no és perquè no existeix cap remei contra la mort?

En Manel se la sap llarga.

Tots els posts sobre el tema:
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El diable viu a Can Duch
El menhir de la Pedra del Diable
Seguint el rastre d'Obèlix

Fotos que m'ha enviat la Roser Loire, biòloga del Parc, de la visita de dissabte:

XIII Concurs de Pintura de Vallromanes

Més abjecte impossible
Visca Rússia!!!

Seguint el rastre d'Obèlix

Havia quedat amb l'Enric a les 10:30 a la Creu d'en Boquet. Mentre l'esperava assegut a la vora del punt d'informació del Parc, sota l'ombra del pi majestuós que presideix la cruïlla, he menjat raïm de les vinyes properes. Boníssim. El deixen madurar perquè agafi grau.

A l'hora prevista han començat a arribar vehicles, cotxes i tot-terrenys, cinc, sis, set, l'un rere l'altre, amb gent de totes les edats... L'Enric havia convocat amb menys de 24 hores una bona colla de persones de Vilassar de Dalt, de la secció arqueològica del Museu Arxiu, responsables del Parc, però també curiosos que volien comprovar amb els seus propis ulls la realitat de la troballa.

Una trentena de persones que he hagut de guiar camí de Vilassar avall fins al revolt que hi ha abans de Can Mamet, punt en el qual ha calgut aparcar els vehicles. A peu hem enfilat l'antic camí que mena a Can Gurguí. Després d'un tros de pujada, a l'altura de Can Duch, el camí segueix pla fins al revolt en el qual reposa el menhir, situat a mà esquerra sobre una petita elevació del terreny, sota l'ombra d'un pi important.

L'expectació era màxima. Els arqueòlegs i les autoritats frisaven. Ja hi som: Voilà! Aquí teniu la Pedra del Diable, suposadament destruïda i perduda. L'altra peça que falta és allà baix, a l'altra banda del camí. Han fet fotos, l'han mesurat, l'han dibuixat, hem especulat sobre el possible emplaçament original, sobre qui la va poder trencar, etc. Els experts han confirmat que és el menhir de la Pedra del Diable.

Aleshores algú ha tret una fotocòpia i, assegut sobre el menhir, ha llegit això en veu alta:

Es tracta d'un fragment de la pàgina 197 del llibre Memòries Etno-Arqueològiques (1994) de Pau Ubach, arqueòleg pioner en la recerca dels jaciments de Vilassar, del Maresme i comarques veïnes. Les dades que proporciona coincideixen amb la nostra troballa: el nom ("Pedra del Diable"), la ubicació, les mides... Ell se'n va assabentar gràcies al testimoni d'unes "persones grans", com em va passar a mi: en Vicenç Corbera de Can Maura m'hi va portar. Mesos després l'enterràvem. Sense aquesta valuosa tradició oral no l'haguéssim pogut redescobrir.

Estic molt content d'haver viscut aquesta història tan bonica. Jo només he estat una baula de la cadena de transmissió. Vaig rebre el testimoni d'en Vicenç, vaig contactar amb l'Albert Fàbrega, vaig enviar uns mails i, a partir d'avui, la cosa queda en mans dels experts, en bones mans. Al capdavall, jo sóc un simple afeccionat, un amateur. Sé que faran el que convingui per a catalogar-la i protegir-la. D'aquesta manera, Vilassar de Dalt incorpora un nou element al seu catàleg megalític, enriquint així el seu patrimoni històric.

Hi ha coses de les quals et sents orgullós. L'any 2003 vaig promoure la declaració de la Roca Foradada com a Bé Cultural d'Interès Local. Si algun dia el menhir de la Pedra del Diable és restaurat i es torna a aixecar, llavors la meva felicitat serà completa. Us mantindré informats.

Tots els posts sobre el tema:
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El menhir de la Pedra del Diable

Bufa que bufaràs

Sempre havia dit: jo sóc català, no catalanista. Els -ismes mai no m'han fet el pes. El meu raonament era: sóc el que sóc i no necessito demostrar res. Però això era abans. El meu sentiment identitari i la meva convicció política han evolucionat aquests darrers anys. Català, catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista...?

... un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor!

El 16 d'agost, davant el taüt de Xirinacs, ho vaig veure clar: ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les mitges tintes, la tebiesa, el menfotisme... Ens hem de comprometre i lluitar per la llibertat de Catalunya.

La situació ha esdevingut completament injusta i intolerable. El problema no és que Espanya no ens estimi, sinó que ens roba i, a sobre, ens insulta. Aquesta catalanofòbia resulta insuportable quan veus que, amb els nostres calés, a la resta d'autonomies gaudeixen de privilegis que aquí ni podem ensumar. S'ha acabat el bròquil. A mi el pèl ja no me'l poden fotre perquè estic calb. Vull ser alguna cosa més que un català emprenyat.

Els darrers esdeveniments m'han radicalitzat. Sí, sóc un radical: defenso les meves arrels amb responsabilitat, és a dir, responent a les agressions que patim des de fa massa segles. Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou!

Tant se val qui governi a Madrid. PP i PSOE són les dues cares de la mateixa moneda espanyolista. El que ens ha de preocupar és qui governa a Catalunya. Mentre no governi un bloc nacionalista no tindrem res a pelar. Euskadi i Catalunya han de forçar la màquina alhora. Hem de fotre canya a Espanya, tibar-la fins que es trenqui de dalt a baix. El seu canemàs invertebrat és molt fràgil perquè està recosit pel postfranquisme amb una dogmàtica constitucional i una impresentable monarquia. La resta és fum i palla. Espanya és una mera entelèquia agafada amb pinces que se sosté artificialment per la força d'un estatalisme que, tard o d'hora, l'huracà de la història escombrarà.

L'huracà som nosaltres, la nostra voluntat d'autoafirmació. Ja hem començat a bufar...

El menhir de la Pedra del Diable

Aquest matí he rebut el següent mail:

Benvolgut Toni,

Primer de tot em presento: soc l'Enric Ortega, arqueòleg i tècnic del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. A través del Parc m'han passat el teu contacte per tal de comentar diferents temes sobre la Pedra del Diable.

Ens hem de felicitar de la localització d'aquest menhir, ja que les referències que en teníem és que havia estat destruït als anys 70 (possiblement va ser mogut del seu lloc originari), és per aquesta raó que m'interessaria molt que puguessim quedar per tal que m'ajudis a localitzar-lo.

Pots contactar amb mi al telèfon 93 750 74 XX o 667 182 XXX o per correu electrònic.

El Museu Arxiu té una secció d'arqueologia que organitza exposicions i activitats de protecció i difusió del nostre patrimoni arqueològic, i tingues per segur que si identifiquem aquest menhir com el de la Pedra del Diable emprendrem diferents tasques de protecció i difusió: la primera incloure aquest element al catàleg de Patrimoni de Vilassar de Dalt (actualment no hi figura !!!)

Agraïnt el teu interés resto a l'espera de rebre les teves notícies.

Cordialment,

Enric Ortega

Museu Arxiu de Vilassar de Dalt

Posts anteriors: 1 - 2

Ràtios

M'ha tocat ser tutor d'un 1r. de BTX amb 36 alumnes (sic). No sé com estarà la privada i la concertada, però la pública, a més de gaudir de flamants barracons, pateix massificació. Recordo que fa dos cursos vam tenir un 1r. de BTX amb 41 alumnes! El Departament no ens concedeix un altre grup perquè, segons la normativa, la suma de tots els alumnes de 1r. hauria de ser 71 o superior a 71. Com que al curs científic-tecnològic només se n'han matriculat 26 i a l'humanístic 36, la suma dóna 62, és a dir, no arribem a 71. Ja m'explicareu com collons podem treballar amb 36 alumnes a l'aula. Per començar, no hi caben. No caben en una aula normal, vull dir. Els posaran en una aula de tecnologia, que és més gran...

No m'entusiasma fer de tutor, i menys en aquestes condicions. Avui ha estat l'acollida. Un quart d'hora passant llista. Dilluns començarem les classes...

[Per les tardes segueixo entrenant-me per a la Pica]

El Gran Problema

És un company de feina que sempre parla en castellà. El veig de bon matí i li pregunto si ahir va cantar Els Segadors. Em respon que no. Li dic: Et saps la lletra? I em diu que no, però que la podria taral·lejar. Segueix el meu interrogatori: ¿Quant de temps fa que ets a Catalunya? Va venir l'any 1971 provinent de Ciudad Real. O sigui, fa 36 anys que viu i treballa aquí. ¿I no et fa vergonya no saber-te l'himne de Catalunya? ¿I no et fa vergonya parlar sempre en castellà? Com a professor de primer cicle de secundària que ets, hauries de donar exemple, no? Fa cara de besugo i se'n va. Aquest és El Gran Problema.

Sisplau, Ignasi, no fugis d'estudi. Aquest menyspreu mandrós de les "essències" em sona al discurs montillista segons el qual hem d'oblidar el debat per la identitat. Pots ser tot el pragmàtic que vulguis, pots defensar la Real Politik, però no pots obviar que en aquests moments Catalunya necessita un salt endavant després de 30 anys d'autonomisme estèril, després de governs peperos o zapateros idèntics de facto respecte als nostres interessos. Amb qui estàs, Ignasi? Per què no planteges SERIOSAMENT la possibilitat de la independència de Catalunya dins la UE? No hi tens res a dir, o la qüestió solament et produeix "mandra"...???

11-SET-07

Ofrena floral a Vallromanes

FELIÇ DIADA

Cada vegada estic més convençuda que Catalunya no serà mai independent per mitjà de les armes, com han fet tradicionalment els pobles, sinó gràcies a Internet.

VIDEO

Casar-se

Avui fa divuit anys que ens vam casar. Probablement és la cosa més transcendental que he fet a la meva vida. Casar-se és molt més que estimar-se i viure plegats. Casar-se és compartir un projecte comú, con-viure amb l'altra persona fins al punt d'esdevenir una sola caro i estar indestriablement lligats. Si, com en el meu cas, tens la sort de trobar una persona excel·lent, molt millor que tu, aleshores la vida marital et permet créixer com a persona. El que sóc ho dec en gran part a Ella. Ella ha estat i segueix sent la meva millor influència. Divuit anys. Maldestre com el primer dia, encara estic aprenent a estimar-la...

Foto: Corfú 4.8.07

La política dels altres

Aparquem la política! No, la política no és aparcable. Per què no ho és? Perquè si nosaltres ens en desentenem, aleshores vindran els altres i faran la seva política. I què passaria? Desastres. Desastres? Sí, perquè els altres són una colla d'ineptes i indocumentats. Ja ho va dir Plató: la polis ha d'estar en mans dels millors perquè la República prosperi. I qui són els millors? Segons Plató, els millors són els filòsofs. Els filòsofs? Efectivament. Per què? Perquè són els únics capaços de contemplar les idees amb nitidesa. Quines idees? Les idees justes que cal materializar en cada moment. El filòsof té les idees clares mentre els altres viuen en perpètua confusió, víctimes del seu desori mental, esclaus de les ombres ofuscadores. Els altres són com nens que es barallen sense entendre res de res. I tu ets filòsof? No, jo només ho faig veure.

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

Cosas veredes...

Como me echaste el capote en forma de cita-enlace, lo cojo, aunque la tauromaquia nos sea mi fuerte y abomine de carnicerías atávicas disfrazadas de "fiesta nacional".

Tú sabes mejor que nadie que eso que se denomina "España" es una entelequia poco sostenible, por no decir inviable. Se gestó a fuer de violencias extremas y se mantiene por la fuerza cerril del dogmatismo constitucionalista, absurdo de todas todas en un siglo XXI que alardea de democracia.

Yo hablaré (en mi defectuoso castellano) por lo que me toca más de cerca; y te digo que no habrá que esperar al lejano 2014 para ver cosas que ahora algunos suponen inconcebibles. Catalunya camina firme hacia su libertad definitiva. España se lo ha ganado a pulso en las últimas décadas. No se puede ordeñar la vaca día y noche sin darle de comer de tanto en tanto. La vaca, al final, anoréxica perdida, se rebela. Hay que ser cazurro para llevar las cosas hasta ese extremo. En Catalunya ya hace tiempo que sabemos que PP y PSOE son lo mismo, que da lo mismo quien gobierne en Madrid porque lo más parecido a un español(ista) de derechas es un español(ista) de izquierdas. Se nos acabó la paciencia. Para más INRI tenemos que aguantar el iletrado de Montilla, alabardero zapateril, que da vergüenza ajena como President. Eso colma el vaso.

Cosas veredes, Quinyo... Estáte alerta. La marejada catalana hace días que se mueve en la red...

Cfr. JPQ

Contra el cosmopolitisme

Es declara cosmopolita -o ciutadà del món-, que és una manera progre i fina de dir que se sent d'arreu i que està per damunt de qualsevol localisme de barretina. Et mira amb posat de superioritat i t'etziba: "Ets un nazionalista excloent i fastigós". Ja me'ls conec, aquests cosmopolites...

La mateixa paraula és un despropòsit, perquè no es pot ser ciutadà (polités) del cosmos, atès que el cosmos no és cap ciutat (polis). Tots habitem en algun lloc sobre el qual tenim les cames, que són les nostres particulars arrels humanes. Podem viatjar i fer mil vegades la volta al món, però sempre serem fills d'algun indret, sempre tindrem en algun lloc la nostra llar...

El cosmopolita vol creure que podem prescindir de l'arrelament, que podem viure deslligats de qualsevol concreció; però és absurd pensar que la teva pàtria pugui ser una pura abstracció còsmica. El cosmopolita renega de la realitat per abraçar un ens rationis.

Existeix el meu poble, la terra que m'acull, aquest racó de món on habito, visc i convisc.

Cada cop sóc més localista, cada cop vull conèixer millor i estimar millor l'entorn que m'envolta. Això no treu que m'agradi viatjar. M'encanta viatjar, però sóc d'aquí on estic, i aquest estar em fa ser el que sóc.

El cosmopolita (diu que) és d'arreu, i no és d'enlloc; ho vol ser tot, i no és res; o sí: és un esnob, un ridícul esnob, un esnob cínic, forumesc i vomitiu.

Apología del cosmopolitismo

Ibanyes (7)

Placa d'una plaça de la ciutat de València

Vamos a ver, Ibáñez-Ibàñez-Ibanyes, ¿por qué no te dejas de mariconadas y te cambias el apellido directamente por "Puigdellívol", por ejemplo?. Para quién no conozca a este pollastre, decir que es conocido en internet por ser un provocador barato, tener un ego enoooorrrmeeee y ningún talento. Deja de dar la matraca y asume la murcianidad de tu padre.

Aquesta perla està signada per un tal Avel·lí i és el comentari número 98 del post de Criterio en el qual s'esmentava la meva recerca onomàstica. Si teniu temps i sentit de l'humor, podeu llegir la resta comentaris.

Amb aquest post (i mentre no aparegui cap novetat important) dono per enllestida la meva investigació sobre les arrels del cognom Ibañez.

M'ho he passat molt bé. He trobat un Ivanyes català al segle XIII (Maldà, 1274) i un de lleidatà al segle XV (1404).

Després de rumiar-m'ho amb calma i coneixement de causa, he decidit deixar-ho tot com està. NO EM CANVIARÉ LA GRAFIA DEL COGNOM. Al meu DNI continuarà posant ANTONI IBAÑEZ ROS. De nom de ploma seguiré emprant Toni Ibàñez, amb l'accent obert.

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)
Ibanyes (4)
Ibanyes (5)
Ibanyes (6)

Ficcions

La propaganda independentista sigue sumando adeptos a sus causas ficticias

La independència de Catalunya és una ficció, és a dir, una cosa mental que encara no és real, quelcom que existeix solament com a quimera. El seu caràcter netament entelequial converteix l'independentisme és un projecte sospitós i perillós per a tots aquells que defensen la realitat i volen conservar l'statu quo. Els assenyats desqualifiquen l'independentisme com una bogeria pròpia d'adolescents arrauxats. Els conservadors tenen por de què les coses canviïn. Diuen: "Ja ens està bé continuar com estem, qualsevol aventura pot ser contraproduent." Així, la por i el conservadorisme s'agermanen contra el canvi social i polític, perquè suposen que el futur serà pitjor que el present. Es tracta d'un tic burgès.

Espanya s'ha equivocat greument respecte a Catalunya aquests darrers anys. Ha xuclat massa la mamella sense tenir cura de nodrir prou la vaca fins que la vaca, anorèctica, ha començat a bramular. La bèstia s'ha avalotat i, emprenyada, ara amenaça amb la independència... Braols ficticis, diuen alguns, brindis al sol, foc d'encenalls... Però vet aquí que la bèstia ha despertat talment Fènix de la seva letargia. La bèstia, abans adormida i anestesiada, ara reclama el seu dret a ser ella mateixa amb plena justícia i llibertat. Espanya se'n fot: Ya están estos catalanes con su monserga de siempre...

O ara o mai. Catalans: ha arribat l'hora de perpetrar la ficció.

El 2014 ja serà massa tard.

Som un riu

Instituts

Matí a l'institut. Retrobament amb els companys. El director s'ha deixat la barba. Moltes cares noves, fastigosament joves. Han posat més reixes al pati. Han pintat totes les aules. Han instal·lat més ordinadors (ja en tenim més de 200!). Diuen que faran una zona wifi al bar i a la sala de profes. Primer claustre. Començarem les classes el dia 17...

Visito el nou institut de Vilanova del Vallès. Enguany comencen 1r. i 2n. d'ESO. Com a l'IES Marta Mata de Montornès, tot són barracons (l'eufemisme obliga a dir mòduls prefabricats). Allí em trobo l'Oriol Safont, alcalde de Vilanova, i xerrem una estona. Li dic que hauríem de connectar Vallromanes i Vilanova amb el carril bici. Nosaltres ja n'hem fet un tram, però ells han potenciat més les zones peatonals. Mentre parlem, arriben dues mares preocupades, una de Vilanova i una altra de Vallromanes, perquè volen saber si tot estarà a punt, si hi haurà transport i menjador per als seus fills... Les deixo amb l'alcalde, engego la moto i me'n vaig.

No patiu, mares, que l'educació catalana és capdavantera. Això diu molt d'un país. M'agradaria saber quan mòduls prefabricats hi ha als instituts de la resta de la península ibèrica. Alguns encara pensen que la qualitat de l'ensenyament s'implementarà (verb que ara usa molt l'equip directiu) incrementant el número d'ordinadors al centre. ¿Sabeu què fan els alumnes quan tenen un ordinador davant? Van al You Tube, al votamicuerpo.com o al messenger directament.

Benvinguts al curs 2007-2008!

Mentrestant els kapos se'n van a París

Referents

Quins són els meus referents literaris? Bloguejant amb addicció grafomaníaca, penso en Josep Pla i en el Baró de Maldà. Pla amb els seus 46 volums d'Obra Completa i el Baró amb el seu Calaix de sastre escrit ininterrompudament durant 50 anys...

El blog com a dietari digital o ciberdietari. Aviat farà 4 anys que bloguejo. Aviat sortirà publicat el meu primer volum de textos blogografiats: Catosfera 04_06. ¿Seguiré bloguejant dintre de 40 anys?

Un delegat del PSOE fent de President de Catalunya converteix la Institució en una Casa del Pueblo i la seva presidència ha esdevingut tan ridícula com la cabra de la legió espanyola.

Struggle for life

Un video impressionant que de ben segur entusiasmaria Darwin:

L'he trobat en un enllaç de Can Rafael.

Com que els de Lleida som uns menjacaragols, sovint tenim la necessitat d'endrapar-ne. Avui he preparat una bona caragolada per als amics de Vallromanes. Els he fet de dues maneres: a la llauna i a la catxipanda. Per a llepar-se els dits.

El mal que arriba a fer la religió

Agraït