De vegades em pregunto per què m'agrada tant caminar. La vida sedentària que portem no és gaire bona per a la circulació sanguínia. Caminant es mouen les cames, la sang corre pertot, cervell inclòs. Però més enllà de la motivació física, caminar suposa quelcom més. Nietzsche no feia una altra cosa per les muntanyes suïsses. Fins i tot té un llibre deliciós titulat El caminant i la seva ombra. Crec que és allí on diu que no t'has de refiar mai d'una idea que se t'hagi acudit assegut. Pessoa (per citar un altre mestre) solia escriure dempeus. Quan camino noto que les neurones funcionen millor, oblido les cames, el paisatge, i la meva ment discorre lliure, més clara, més nítida. Coses que abans no aconseguia desembrollar, caminant se'm descabdellen. Sempre he fet el mateix: davant d'un problema, d'una aporia, d'un atzucac... m'he aixecat i m'he posat a caminar. Escriure és caminar amb les paraules, però jo us recomano caminar amb les cames. Caminant trobareu la solució de tot plegat. 
5 comentaris:
tens raó hi ha moltes vegades que caminant sol pots solucionar problemes que abans no hi trobaves solució.
Lluna blava
No hi ha com passejar per un camí de ronda, resseguint estrets senders pels penya-segats, amb el llençol de la mar estés vers l'horitzó i la pineda inclinant-se fins quasi besar les aigües. No hi ha com sentir la brisa salobre al rostre i omplir-se els ulls de llum i colors, mentre escoltes les veus invisibles, amagades en blaves àmfores de naufragis. És un plaer súblim la sensació de llibertat que es plasma a la tela dels sentits. Aleshores és bon moment per asseure's sota la verda cúpula que trena l'arbreda, treure un quadern i deixar que el llapis profani la pàgina en blanc per empresonar l'instant amb les paraules.
Tens raó. Caminar ens va bé per pensar, per canviar d'aires i ampliar horitzons, però també per gaudir de la natura.
Un text curiós és el d'un oblidat filòsof alemany, Karl Gottlob Schelle, més o menys coetani de Kant, encara que de segona fila.
Va escriue un text deliciós que es diu "Die Spatziergänge oder die Kunst spatzieren zu geben", que jo he llegit en una traducció francesa sota el nom "L'art de se promener" editat per Rivages Poche.
I també hi ha un altre llibre que a mi m'agrada molt, del sociòleg i antropòleg francès David Le Breton que es diu "Elóge de la marche".
Bones caminades i bons pensaments.
Ni Nietzche ni Pessoa, Toni. Si ets peripatètic ets aristòtelic, o sia com Teofrast, Eudem de Rodes, Aristoxé de Tarent, Demetri de Falera o Estrató de Lámpsac que afavorien la lògica aristotèlica interpretant al mestre. El nom prové de peripatos (passeig en grec) atès que es reunien sota un passeig porticat on ensenyaven passejant aquests filòsofs. Per cert, un altre que li agradava passejar era Immanuel Kant.
Publica un comentari a l'entrada