La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.
Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent.
Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més.
Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix.
Te'n vas i no sé què fer.
La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.
El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més.
M'arriba la teva veu ferida de llunyania.
T'escolto amb el cor desfet.
Allò que vam ser fou vida.
Allò que vam ser és etern.
Que el teu demà tingui rialles.
Àngel, tresor, joia i estel.
Em deixes aquesta lluna.
Te'n vas i t'estimo més.
2 comentaris:
TONI,
GRÀCIES PER AQUEST REGAL
Amb els rostolls del record dibuixarem formatgets a les parpelles amigues i esdevindràn nous fars pel demà i el demà i el demà...
Publica un comentari