El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp.
Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.
2 comentaris:
Malgrat que necessitem de la passió i la rauxa per portar a terme certes activitats, m'alegra saber que et vas autocontrolar. De fet, i relacionat amb el segon tema del teu post, ens caldrà molt autocontrol per a reaccionar "bé" a provocacions que vindran en els propers temps de les "espanyes".
Fa 300 anys que patim "provocacions"... Fa 300 anys que ens controlem... Fa 300 anys que abaixem el cap i diem: No, no, no podrà ser, serà difícil, no ens deixaran... Fa 300 anys!!! Potser ja ha arribat l'hora de la veritat, no creus?
Publica un comentari a l'entrada