Dues-centes persones aplegades a Mas Ventós tot esperant que la lluna plena aparegui rere el castell de Sant Salvador. Primer l'aurèola, després el serrell, finalment la cara sencera, nívia, radiant. Aplaudiments. Comencem a davallar per la carretera que mena a Vilajuïga. Seran uns set quilòmetres, hora i mitja de caminada màgica, insòlita, entre dòlmens i ombres ancestrals. A mà dreta Llançà i la mar diamantada; a mà esquerra l'ampla catifa empordanesa, una munió de llums, un firmament a la terra. La majoria pren el sol. Els llunàtics prenem la lluna. A la plaça del poble ens reben amb trossos de xíndria i pastissos casolans.
La lluna lluneja altiva. Sap que el seu poder és immens. Com tu, que irromps i t'amagues, que creixes i minves, blanca, blanquíssima, plena de pigues, sirena de cales remotes, entranyable poesia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada