Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento?
L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres,
la lluita aferrissada del món contra les ombres,
silencis invisibles.
No tinc cap intenció de confessar-me.
Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre,
la melangia de les serps a les acaballes de desembre.
I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra.
Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres?
No tinc cap intenció de confessar-te.
Massa pecats, massa penitències.
poemes
2 comentaris:
Quin cel, quin paisatge, quin home! La teva història amb l'empordanesa encara dura?
Cada vegada m'agraden més els teus posts.
Una anònima.
La foto està feta al mirador de Puig Rom de Roses.
La meva "història amb l'empordanesa" té pinta d'allargar-se com les piles Duracel...
Encara que de vegades parli de política, visc retirat del món, conreo l'hort i faig poemes...
La tramuntana em produeix caparra. Si no fos per això, seria perfecte.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada