22.1.18

Arraial d’Ajuda



M’he despertat amb el cant del gall. He sortit rumb a la platja. Pel camí, a la rua do Mucugê (“A rua mais charmosa do Brasil”), jovent que encara no havia dormit, amb cares de ressaca. He caminat cap al sud, recorrent les platges de Mucugê, Parracho i Pitinga fins arribar a la llacuna que forma el riu, on comença la platja Taípe, més salvatge, amb falésias (espadats) vermells i blancs que foren descrits per Pedro Vaz en la primera visita dels portuguesos a aquesta terra (tot i que el primer a desembarcar va ser Pedro Cabral, a Coroa Vermelha, 16 km més amunt de Porto Seguro). Demà hi tornaré amb el cotxe i aniré encara mès avall. El problema és que, quan surt el sol, la calor es fa poc tolerable. 




Vull comentar dos detalls abans que se’m passin.


Les ampolles d’aigua grans (1,5 litres) estan plenes fins al tap. O sigui, que quan les obres vessen segur. A Europa deixen un espai d’aire. Aquesta mania brasilera fa que et xopis (cosa agradable amb aquest clima) i, a la llarga, acabes bevent més litres d’aigua. 


Segon tema. El paper higiènic. El món es divideix en dos bàndols: els que posen el rotlle de paper d’un costat o de l’altre, em refereixo a què quan el gires, el paper queda contra la pared o queda en la part exterior. No suporto que el paper no quedi a la part de fora. La correcta és aquesta:





Sens dubte, el millor lloc d’Arraial d’Ajuda no és pas la rua Mucugê ni tampoc la de São Pedro, ambdues consagrades a la comercialitat consumista (valgui la redundància); el lloc incomparablement més bonic és el mirante de l’església, a la part del darrere de l’edifici, amb una panoràmica espaterrant de l’horitzó atlàntic, amb el verd dels cocoters en primer terme. A aquesta hora hi ha ombra i un aire condicionat natural, un vent agradabilíssim que fa ballar els milers de cintes multicolors que guarneixen la barana. Les fitas do Senhor de Bonfim són originàries de l’església homònima de Salvador de Bahia. La simbologia prové del sincretisme catòlic-afrobrasiler: el color de cada cinta representa un orixá (deitats de la religió ioruba). El ritual és que te l’has de lligar al canell amb tres nussos i demanar tres desitjos. Quan caiguin per si soles, els desitjos seran acomplerts. L’amulet s’ha escampat a altres indrets i va ser adoptat com a indumentària dels hippies baians als 60.




Millor estar-se aquí que fregint-se a la platja. Sóc més partidari dels ventiladors que dels aires condicionats, per raons òbvies. L’aire natural és més saludable i (això és importantíssim i la gent ho desconeix) els aparells d’aire condicionat tenen uns filtres que no solen estar gaire nets per manca de manteniment. Aquests filtres sovint acumulen centímetres de pols. Imagineu-vos què respirem quan l’aparell funciona... Si en teniu a casa, treieu-los i netegeu-los, sisplau, és super fàcil, i no cal fer-ho cada setmana. Quan vas amb el cotxe, de vegades no hi ha més remei que engegar-lo. També tenen filtres, però no tan accessibles. 


Seria perfecte si els brasilers fossin capaços de callar una estoneta. Els venedors de les paradetes (venen cintes de colors, rosaris de colors, clauers, bijuteria) no paren de xerrar, a més de la música que tenen posada, sempre amb el volum per a sords. No callen i no em deixen escoltar el vent que ve del mar. Hi ha pocs turistes (tots són a la sorra torrant-se). 




El sol tropical d’aquí no té res a veure amb el del mediterrani. Mai abans havia usat protector solar i les ulleres de sol amb protecció màxima eren suficients. Aquí no. Aquí el sol és letal. A Paraty vaig cometre la imprudència del gringo (que és com anomenen als estrangers en general): estava ennuvolat i vaig prescindir dels bons consells. Resultat: l’endemà estava vermell com un camarão (gamba) i tres dies després canviava la pell com una serp. No vull imaginar què hagués passat amb el cel ras. Vaig comprar el tub més gran que vaig trobar 50% de protecció. Només camino per la platja a la sortida del sol i a la posta. Els ulls couen malgrat les ulleres i m’he de posar un coliri. Els melanomes no són cap broma. Quan més calor vaig passar va ser el febrer passat a Rio. Sense aire condicionat allà no es pot sobreviure. 


Per anar d’Arraial d’Ajuda a Porto Seguro has d’agafar un ferry que transporta vehicles i persones. Val 17R$ (4,5€). Si no, has fer una volta de 50 km. Porto Seguro és lleig, no val la pena. 

21.1.18

Praia do Espelho


Aquí l’aigua és més blava, d’un blau turquesa que destaca entre els esculls foscos i l’arena clara. He caminat una mica fins allunyar-me de la gent. He trobat un parasol i m’he posat a l’ombra. De fet, són tres platges juntes: Espelho, Oteiro i Curuipe, però els arenys arriben cap al nord fins a Itaquena. Hi ha propietats privades d’alt standind i un condominio-villa immens. 


Els rics tenen una forma especial de caminar, el seu posat és inconfusible. És com si els diners i les possessions materials els arrelessin amb fermesa a terra. Els manca lleugeresa (aquí en diuen leveza). La llibertat és, per damunt de tot, llibertat de moviment. Els rics només es mouen si no hi ha un altre remei, per això són tan conservadors. Què conserven? Coses que no podran endur-se a l’altre barri, ni tan sols el cos s’enduran... 


Jo també sé gaudir d’allò que gaudeixen els rics, encara que conservo i defenso la meva llibertat. Em moc, vaig i vinc, em quedo poc temps en els llocs, m’agrada més descobrir nous horitzons... És una actitud dinàmica versus l’actitud estàtica (quan creus que ja tens el que volies i no et calen més aventures). 


La vida és massa curta per a conformar-se. I sé que, al final, totes les platges s’assemblen i totes les solituds són dignes, molt més dignes que un amor basat en la por i l’interès. 


Els rics tenen por de perdre allò que tenen. Jo només tinc por de perdre’m a mi mateix. I què sóc jo mateix? Solitud i llibertat. La relació amb els altres pot enriquir-me, però moltes vegades m’empobreix, em baixa la vibració. 


Què sóc jo mateix? Res important. La meva insignificança és absoluta. M’agradaria saber quantes persones avui hauran pensat en mi tan sols un instant... Sent optimista, les podria comptar amb els dits d’una mà. 


Probablement, els que escrivim, cerquem l’atenció aliena (lectors). Potser no vam ser gaire atesos durant la infantesa i aquesta fretura ens ha fet desenvolupar estratègies com la literària o (també en el meu cas) tocar la guitarra. Clar que pots escriure per a tu i tocar l’instrument per a tu, onanísticament; però admetreu que són activitats transitives adreçades als altres. És com el sexe, el pots fer sol o en bona companyia. El gaudi i el resultat són molt diferents. 




Una platja paradisíaca del litoral de Bahia, a l’Atlàntic brasiler. No he vingut aquí a fer fotos. Tampoc a escriure. Sincerament, no sé què coi hi foto, aquí. Tanmateix és un lloc bonic, de bon veure. A l’ombra, clar.




He deixat enrere la polseguera i he fet cap a Arraial d’Ajuda. Em quedaré quatre nits aquí. La pousada Ekoss m’ha seduït pel preu i perquè el material predominant de la seva construcció és la fusta. 


He de rentar el pobre Nissan, que entre clots i cabra-molas (aquells bonys que posen perquè frenis si no vols destruir els amortidors), es mereix una enllustrada.

Caraíva 2



El sol surt a les 5. Com ahir, he caminat uns quilòmetres per la platja, cap al sud, en direcció a la Ponta do Corumbao. Resulta incòmode perquè la platja no és plana i el turmells se’n ressenten. Hi ha algunes persones esperant la sortida, en posició de meditar. Jo m’estimo més moure’m, mai he aconseguit perdurar gaire en l’estatisme. Ho demostra la meva vida sencera: sóc nòmada en tots els sentits. 


Què faré avui? Ni idea. No vull saber-ho. Com sempre, la vida em sorprendrà, i la deixo fer, que sigui ella la que porti la iniciativa. Sí que sé, en canvi, el que no faré. No llogaré un pneumàtic inflable per a baixar riu avall mentre contemplo els núvols. No pujaré a un boogie per anar a tota merda (fotent fressa i contaminant) fins a Corumbao. Tampoc visitaré l’aldeia indígena de Barra Velha. Estic en contra d’aquesta mena d’espectacles per a turistes. No visito poblats indígenes com no visito zoològics. Qui vulgui circ, li recomano el Circ du Soleil. Als pocs indígenes que queden, millor que els deixem en pau. Ja en vaig veure alguns a l’Amazonia. El contacte amb l’home blanc i el seu diner, només els pot perjudicar. Acaben corromputs, amb armes, drogues, tabac, alcohol i la dèria consumista. A Rapa Nui em va fer molta pena veure la funesta influència de la presumpta civilització en els indígenes. Deixem-los en pau, sense electricitat, sense haver de fer el mico per a les selfies dels urbanites. Prou d’emmerdar les poques coses pures que encara queden en aquest planeta!


Marxaré. Pillaré la barca i el cotxe i l’estrada de terra i tira milles cap a la praia do Espelho. A Caraíva sobra people. Si trobés un lloc més verge sense gaire turista, potser m’hi estaria uns dies... Em pregunto d’on surt, aquesta maleïda necessitat de pagar per una pousada, si de fet pots dormir allà on vulguis (a la platja o sota una palmera, sense cocos). Què necessites? Un matalàs? Una dutxa? Electricitat? Wi-fi? Bajanades. Aquí no hi ha cobertura. El mòbil només serveix per a fer fotos i comunicar a la família que estàs viu, que tot va bé (a banda de fer enveja penjant fotos a Instagram). Et pots banyar al mar i al riu, pots escollir aigua dolça o salada. En fi, que estem fets uns pijos. Això és autocrítica. 




El fet de viatjar i veure món et permet relativitzar-ho tot. No només les creences i els costums, sinó també les necessitats. Quines són realment, aquestes necessitats? Paguem perquè volem “seguretat”, o sigui, comoditats i intimitat. Clar, que podem viure a la intempèrie com els homeless o clochards, però volem un wc, una tavallola neta, aire condicionat o ventilador, llençols blancs, wi-fi (sobretot wi-fi), etc. Paguem perquè, en el fons, no volem renunciar a la nostra way of life. Són necessitats creades dins una societar consumista. Un exemple simple i bàsic: què faríem sense poder comprar aigua embotellada? Ho donem per descomptat, que en trobarem arreu. Què deuen beure els pataxós? Suposo que ara cervesa.... 


Nem als puestos a fer fotos i no volen prescindir de res. Ah, i que es pugui pagar amb targeta! Això també és autocrítica. 

Caraíva



Posta de sol en l’aiguabarreig del riu Caraíva i l’oceà Atlàntic. Punt màgic. Moment màgic. Per arribar-hi he hagut de recórrer 33 km de estrada de terra i pujar a una barca per tal de travessar el riu. Aquí no hi ha cotxes, els carrers (becos) són de sorra i fa pocs anys que tenen electricitat. Estem en territori pataxó... 


“Pataxó é água da chuva batendo na terra, nas pedras, e indo embora para o rio e o mar.” 


Hi ha un poblat indígena a prop, visitable per als turistes. Ara està lotado (full), però aquest lloc deu ser meravellós en temporada baixa. M’ha costat trobar una pousada per menys de 200 R$ (50 euros). Val a dir que és cap de setmana i temporada altíssima. 


Li diuen la costa del Descobriment perquè uns quilòmetres més amunt de Porto Seguro sembla ser que va arribar la primera expedició portuguesa. La meva expedició particular va sortir de Salvador amb un Nissan Macht 1.0 de color preto (negre) i avui ha ancorat 800 km al sud. He vist platges fantàstiques (Prainha d’Itacaré, Jeribucaçu) i ara ensopego amb aquest indret fora de qualsevol categoria definitòria. La clau està en el seu aïllament. I que duri. 


Sembla que les onades del mar no vulguin entomar l’aigua dolça. S’imposa la contemplació. Cocos buits escampats per terra. Els tendals de colors, empesos pel vent càlid, ballen una dansa onírica. La llum s’afebleix devagarinho. La lluna és un retall d’ungla. No sé per què escric. Les paraules malmeten la perfecció que visc... 




Acostumo a menjar als restaurants on hi ha música en viu. Adoro la música brasilera! L’hora bruixa, quan encara no s’ha fet fosc, vora el riu, amb les ombres de les barques, un suco de cupuaçu i una panada vegetariana. El nom del restaurant és Patioba. Segons m’explica la moça, la patioba és una fulla típica de la regió amb la qual s’embolica el peix per a ser cuinat al foc de llenya. Seria una mena de papillote indígena. Música de Caetano, un dels grans. Podria quedar-me un altre dia aquí...



20.1.18

Jeribucaçu



Prainha (Itacaré)


Estic pràcticament sol, amb els urubús (voltors negres típics del Brasil) i els crancs que surten dels forats de la sorra i, en veure’m, tornen a amagar-se.  He matinat per a fer la trilha de 3 km fins aquesta platga paradisíaca. Quina delícia caminar pel mato mentre escoltes com s’acosta l’oceà. La platja no és tan petita i està envoltada per un coqueiral. Cal anar en compte, perquè si procures l’ombra (cosa essencial per a la supervivència) et poc caure sobre la testa un coco i estàs ben apanyat. La imatge em recorda molt Anakena de Rapa Nui, per les palmeres i la sorra blanca, encara que hi falten els moais. M’he remullat una mica, però les onades de l’Atlàntic són perilloses. Fa un vent agradable. Comença a arribar gent. 




En un lloc com aquest m’hi podria quedar hores, dies, setmanes, mesos, per sempre més. Lo millor de tot és que no hi ha cobertura. Pots dormir perfectament en una hamaca i a mitja hora caminant tens les provisions. La nota negativa és que existeixen finques privades amb camins per accedir-hi també privats, ocupant els millors racons de la costa. Darrere meu veig un parell de cases protegides per una tanca que resa: “Condominio Villa de São José, accesso restrito”. De totes maneres, segueixo aplicant la meva filosofia del gaudir-sense-posseir... No em cal ser propietari de res i, en tot cas, si m’interessa, puc llogar-ho. Molt cops, com el cas d’aquesta platja, gaudir-ne és gratis, si estàs disposat a caminar mitja horeta...


Hi devia haver un temps en el qual tot era així, natural, salvatge, incontaminat... Reculant un segle n’hi hauria prou per a descobrir paisatges insòlits de bellesa indescriptible en els quals el turisme encara no ho havia emmerdat tot. Puto turisme. I he d’admetre que, sense la infraestructura turística (que inclou avions i carreteres), jo no hauria arribat mai fins aquí. Al capdavall, potser els condominios dels rics serveixen per a preservar millor el paisatge que, altrament, s’acabaria omplint d’edificacions anàrquiques i massificadores. Itacaré n’és un exemple. Aquests llocs (com el barri vell de Barcelona) acaben fent pudor de claveguera, sobretot a l’estiu. 


Sovint intento imaginar la cara dels conqueridors (aquells extremeños o portuguesos que navegaren amb les carabelas) tan bon punt van ficar el peu en aquest litoral. Devien flipar, i més veient les indígenes tupí peladinhas... Brasil no és gens partidari del nudisme. Al contrari. Malgrat el tòpic del desmadre carnavalesc, el puritanisme religiós té molt de pes. Ni tan sols veus top-less. Aquesta, per exemple, seria una perfecta platja nudista, com la Waikiki d’Altafulla (per citar la meva preferida). 




Jeribucaçu


La costa del Cacau té platges collonudes. A les millors, com sempre, hi costa arribar, primer camí de terra i després caminada. Jeribucaçu és el nom del riu que desguassa a la platja. Cal fer una trilha de 1 km per arribar-hi. El problema és la tornada, costa amunt. Hi ha una platgeta propera: praia do Arruda, val la pena anar-hi perquè té coralls. A Jeribucaçu la gent es remulla al riu i menja peix a la brasa en guinguetes que no tenen electricitat. 




He begut el contingut d’un coco fresc i m’he menjat la polpa (has de demanar que te l’esberlin amb el matxet), a més d’un peix sencer a la brasa pescat pel cuiner, acompanyat amb farofa de plàtan i arròs. Tot per uns 12 euros. Deliciós.


He acabat el trajecte d’avui al mirante (mirador) Serra Grande II, on un altre italià (Giulio) m’ha convidat a entrar al seu bar. Resulta que és amic de la Sara, la italiana de la pousada d’Itacaré. Des del mirador es veu la platja que va fins a Ilheus, 32 km de sorra! 




Cansat de tantes trilhes i, sobretot, de la calor xafogosa, he decidit cercar un lloc per dormir: Serrazul, a la platja de Sargi. 

19.1.18

Itacaré



Sóc al ferry que va de Salvador a Itaparica travessant la Baia de Todos os Santos. Molta calor. Sense l’aire condicionat del Nissan Match moriria. 


La humanitat en aquesta ciutat és predominantment de pell fosca i jeitinho (caràcter) alegre. Si encara queda algú que no cregui en Déu, que vingui a Salvador i contempli les dones baianes, quina bellesa més natural i exuberant. Són femelles de somni, obres divines, Venus d’ivori. Llàstima que la majoria no tinguin una altra expectativa que quedar-se prenyades abans dels 15 anys...




Seguint la costa do Dendê cap al sud, arribo a Itacaré, indret on desguassa el riu da Contas, que neix a la Chapada Diamantina. Demà visitaré les millors platges (Resende, Tiririca, Siriaco). 


La propietària de la pousada Casa Blanka es diu Sara i és italiana, de Trieste. Va arribar aquí fa 14 anys i s’hi va quedar. Ara té dos fills i es lamenta dels canvis que ha patit aquest recanto (racó) de món. Em recomana visitar un parell de pobles més al sud on encara no hi ha electricitat...




Menjo acarajé, una especialitat molt baiana (un bolinho fet de farina de fessols farcit de gambes). Em passo el dia bevent aigua de coco freda i sucs naturals de fruites estranyes que experimento. El meu gelat preferit és el d’açaí (baia d’una palmera que conté propietats antioxidants). 


Brasil és ple de canalla. Demogràficament, és l’antítesi d’Europa, on només veus vells i gossos passejant pel carrer. Suposo que per això diuen que aquest és un país “emergent”, o sigui, el contrari que decadent.


Ja fa uns dies que dormo amb tela mosquitera. Les mosquites aquí tenen molta mala llet. Pitjor són els aparells de música que els joves posen a tot drap al carrer. No he portat taps!   


16.1.18

Conceiçao dos Gatos



He seguit la trilha riu amunt fins a la cachoeira das Cobras. Estic sol. El poço té l’aigua de color d’aram (és per la quantitat de matèria orgànica que porta). Hi entro. No està gaire freda. Hi ha libèl.lules, papallones, colibrís (que liben unes boniques flors vermelles). La melodia de l’aigua i aquesta lleugera brisa em fan sentir al paradís. He de posar-me a l’ombra si no vull morir fregit pel sol tropical. 


He seguit la dica (consell) d’en Gabriel, el propietari de la pousada Vila Clara on m’estic. La seva dona es diu Daniela i és suïssa. Tenen una filla de 3 anys, la Clara, loirinha (rosseta) i angelical. Es van conèixer a São Paulo en el centre d’Amma. Anit vam estar força estona batendo papo (petant la xerrada) sota el firmament més estrellat que he vist mai. La Chapada Diamantina em recorda molt l’altra chapada, la de Viadeiros, on vaig estar l’any passat. Esoterisme, ufologia, connexió amb la Pachamama... Els hippies són la nota més extravagant d’un corrent que nodreix invisiblement aquest paratge allunyat del món convencional. No hi ha cobertura telefònica, els camins són de terra (l’asfalt més proper és a 20 km). 


Sembla ser que els indígenes que van fer les pintures rupestres fa 15.000 anys eren negres, els Tapuias (negros da terra), la qual cosa significa que la influència africana és anterior a l’arribada dels esclaus. Potser quan Àfrica i Sud-amèrica estaven unides en un sol continent? Hi havia l’Atlàntida al bell mig i estaven comunicats? Misteris ancestrals.


El poble té un nom ben pintoresc: Concepció dels Gats. És un carrer amb una dotzena cases, la meitat chácaras antigues en venda. Dinaré a Dona Maria, d’acord amb la dica d’en Gabriel: el millor menjar casolà de la zona. Fa moqueca amb palmito jaca. 




Segueixo sol. La gent es queda al primer poço perquè els brasilers detesten caminar. A més, com que sempre calcen chinelos (xancles), no els resulta fàcil saltar de roca en roca. Jo tinc l’articulació del dit gros del peu esquerre adolorida de resultes de la crisi de gota que vaig patir al Nadal. Avui hagués pujat a la cachoeira da Fumaça, però he preferit no empitjorar la cosa. 


El dolor no admet negociació. El dolor et retorna a la realitat ipso facto. És lo menys poètic que puguis imaginar. No t’hi acostumes mai. T’ajuda a créixer en la humilitat i en la paciència. La lliçó és: no cal que corris, has d’anar més devagarinho, conscient de cada passa que fas, agraint el fet de caminar i de viure. El dolor és un gran mestre. 


Al vespre visitaré Dona Miuda, la benzedeira del poble (curandera o resadora). Gabriel m’ha dit que parli amb el seu fill Naudinho, un rastafari que ven mel. Amb sort, podré rebre el seu ritual al galindó i potser guarir la malura.


“Deus foi quem te fez.

Deus foi quem te criou.

Deus é quem te cura”


Hi crec fermament, en el xamanisme i els remei de les àvies, sobretot si pertanyen a indrets aïllats i no disposen de farmacologia sintètica. Les píndoles analgèsiques fan estralls en la resta d’òrgans. Millor una bona benedicció. 


Arriba gent. Una mare i una filla amb accent carioca. Són guiades per un hippie. S’ha acabat la pau. Els carioques criden molt. Els beija-flor, les borboletes i els espiadimonis fugen ales ajudeu-me. Jo puc esperar una mica encara. O no. 


La perfecció mai és completa. Mai. O dura poc o és espatllada per la irrupció del dolor o de la contaminació humana. 


Natura. Silenci. Calma. 


El hippie encén un porret. Les dones segueixen esgaripant i fent-se fotos. Piro. 

15.1.18

Caeté-Açu



La terra vermella i la cara dels quilombos (esclaus alliberats) barrejats amb garimpeiros (cercadors de pedres precioses) i hippies, turistes ecològics i turistes new age.

Si parlessin les pedres, les més brillants, insultarien l’home, explotador de mena que remena rius i coves, lladre de tresors i llibertats.

Des de l’hamaca contemplo el Morrão i albiro la sendera que puja cap a la cascada de la Fumaça, la més alta del Brasil.

Hi ha papallones enormes i colibrís. Hi ha pau. El vent escampa els núvols. Som al centre del món i el batec d’aquest cor és visible.

En diuen alto-astral. No penso traduir-ho. 



A terra vermelha e o rosto dos quilombos misturados com garimpeiros e hippies, turistas ecológicos e turistas da New Age. 

Se as pedras falassem, as mais brilhantes, insultariam o homem, explorador que remove rios e cavernas, ladrão de tesouros e liberdades. 

Da rede, contemplo o Morrão e vislumbro a trilha que vai até a cachoeira da Fumaça, a mais alta do Brasil. 

Há borboletas gigantes e beija-flores. Há paz. O vento empurra as nuvens. Estamos no centro do mundo e o bater deste coração é visível. 

Eles chamam de “alto-astral”. Não preciso traduzí-lo. 

Lençóis 2



La felicitat deu ser estar sol molt lluny de casa (suposant que tinguis casa), no conèixer ningú, menjar coses estranyes, escoltar la música sublim que canta un street singer anònim, banyar-te en una cascada d’aigua blava, mirar el cel i veure més estrelles que mai, tancar els ulls i donar gràcies.

La felicitat deu ser saber que en algun lloc hi ha una persona que t’espera, enyorar-la i, tanmateix, no tenir pressa per retrobar-la. 



A felicidade deve ser ficar sozinho longe de casa (assumindo que você tem uma casa), não conhecer ninguém, comer coisas estranhas, ouvir música sublime que canta um street singer anônimo, banhar-se em uma cachoeira azul, olhar para o céu e ver mais estrelas do que nunca, fechar os olhos e agradeçer. 

A felicidade deve ser saber que em algum lugar há uma pessoa que te espera, ter saudades e, no entanto, não estar apressado em encontrá-la novamente.

14.1.18

Lençóis



Ara no busquem diamants ni tenim por dels bandolers, encara que les gatas-bravas de pell bruna i cabell afro es passegin amb mirada desafiant pels carrers.

El turisme verd no ha pogut soterrar l’essència d’aquests verals feréstecs on el riu guardava els somnis més materials i l’ànima esdevenia pluja sobtada vora la cascada. 

La música s’atura. Tothom s’amaga. Lençóis és el bressol de la vida, i la seva tomba. 

Agora não procuramos diamantes, nem tememos os jagunços, embora as gatas-bravas de pele escura e cabelos afro caminhem com um olhar desafiante pelas ruas.  

O turismo verde não conseguiu enterrar a essência desses paragems selvagens, onde o rio guardava os sonhos mais materiais e a alma tornou-se chuva repentina perto da cachoeira. 

A música pára. Todos estão escondidos. Lençóis é o berço da vida, e a sua tumba.