White Cliffs

 

"There's a hunger still unsatisfied. Our weary eyes still stray to the horizon" (Pink Floid)

Amb fam insatisfeta, els ulls cansats, perduts en l'horitzó, retornes als blancs penyasegats de Dover, tancant el periple anglosaxó.

No hi ha misteris per resoldre ni conclusions de cap mena. L'espai i el temps són coordenades fràgils. El cor encara més -fragilitat suprema-, fila que filaràs la teranyina que demà la tramuntana estriparà.

Amb fam insatisfeta, encara mil viatges per fer, mil històries d'amor per ser viscudes, mil silencis que parlen de la inconsistència del mar i de la lluita dels homes, tan desigual.

Amb els peus penjant sobre l'abisme, mirant de fit a fit el futur, només hi veus la rialla d'un nadó acabat de néixer que, tard o d'hora, plorarà de dolor.

Els ulls cansats, perduts en l'horitzó, oblides qui ets, oblides què vols, en els blancs penyasegats de Dover.

Peculiaritats britàniques

 

Aquesta és la segona vegada que visito Anglaterra. L’anterior (2014) vaig estar a Londres unes hores, d’escala cap a Islàndia. Aquest cop hi he vingut amb la Caddy, ja fa 10 dies que condueixo per l’esquerra explorant el sud d’aquesta gran illa. Com vaig fer amb Brasil, voldria confeccionar una llista de “peculiaritats” que he anat observant des que sóc aquí. Per descomptat, es tracta d’una llista incompleta, provisional, impugnable i molt subjectiva. Com tot el que faig. Simplement són apunts de coses que m’han cridat l’atenció. Som-hi, doncs:

1- Hi ha molts gossos. Els porten sempre lligats (pertot hi ha cartells que ho recorden: please tie your dog). Potser és que em moc per àrees naturals, espais verds per a passejar, però se’n veuen molts.

2- Es nota la presència militar, he vist casernes, zones tancades, vehicles . Em pensava que, amb això dels atemptats, estarien tots a Londres. L’exèrcit (Army) aquí té un prestigi que ni de bon tros té a casa nostra.

3- Els anglesos adoren les flors, els gardens. M’encanta la manera que tenen de plantar les coses, tot barrejat, més natural, d’acord amb el concepte de l’English garden, que és l’antítesi del racionalisme francès (l’apoteosi al Château de Villandry, que vaig visitar a l’anada). 

4- Veus molts cabriolets, cotxes descapotables. Crida l’atenció en una terra on el sol és més aviat tímid. Els anglesos són molt patriotes amb les seves marques: Jaguar, Lotus, Bentley, MG, Mini, Land Rover, Range Rover... 

5- Les cerveses les prenen al jardí: Beer Garden. Els tes als salons o cambres: Tea Room. Aquestes són les denominacions que tenen dels locals.

6- La distinció entre un Inn i un B&B és que el segon és més familiar, casa particular. En els Inn se sol menjar prou bé. 

7- He vist poca policia. O és que no fa falta perquè els anglesos són gent d’ordre o és que deuen estar tots a Londres, protegint la capital de l’amenaça terrorista.

8- He provat alguna cervesa local. Confesso que mai m’ha agradat la cervesa, la trobo amarga. Prefereixo tastar les sidres, les fan molt decents.

9- La imatge tòpica de la Countryside amb hills (turons) i ovelles pasturant, tot green green green... Sí, és certa! Acaba avorrint i tot.

10- O és una farm (granja) o és una cottage (masia o casa rural). La diferència està en el bestiar (cattle).

11- El menjar horrorós. Comencen el dia amb l’aberració dietètica de l’English breakfast i, clar, després de fotre’s això al pap, la resta del dia tiren de sandwich, fish&chips, cakes... Així estan, tots amb sobrepès, que en el cas femení és alarmant.

12- Les carreteres principals són bones, amb autovies sense peatge. La cosa es complica en zones rurals: carreteretes super estretes (narrow) on hi passa un vehicle i gràcies, amb els dos costats limitats per un mur vegetal, i algun lloc per creuar-se (passing place), però la major part de vegades toca fer marxa enrere, i no saps en quin moment et trobaràs algú de cara, sempre amb l’ai al cor de no topar. Si hi ha un cartell que hi posa “insuitable”, ja pots calçar-te i resar... 

13- Les rotondes (roundabout) ideals. Com que els encanta pintar l’asfalt amb indicacions (el rei és el SLOW), quan entres en una rotonda ja saps cap a quin número de carretera has d’anar...

14- Fart de veure cartellets anunciant “Free range eggs” (ous de gallines lliures). Els venen a les farms.

15- L’Atlàntic és un oceà lleig, marea amunt, marea avall, gairebé sempre gris, ennuvolat i ventós. Més lleig em va semblar el Bàltic l’estiu passat. Com enyoro el Mare Nostrum! No hi ha color.

16- Hi ha molts corbs (raven). Deu ser l’ocell majoritari. Entre ovelles i corbs, deuen superar la població humana d’Anglaterra.

17- Les angleses no són maques. Què hi farem!

18- Vesteixen de qualsevol manera, amb un mal gust increïble. Quan veus algú més arregladet, ja veus que té pasta i que segueix aquell estil tan British tipus Burberry...

19- Per fi ha plogut! Al final la GB ha mostrat la seva cara real, perquè estava a punt de marxar sense mullar-me. La gent s’ho pren amb flegma britànica, com les ovelles, n’estan tan acostumats que ni s’immuten, i fan com si plogués...

20- No és un país que m’entusiasma. Em feia gràcia passar per l’Eurotúnel (el túnel submarí més llarg del món: 40 km) i veure algunes coses... Posats a destacar, en destaco aquestes 5: Stonehenge, Abevury, Carn Euny, Rough Tor i Seven Sisters. 

I’m afraid it’s going to continue raining...

Seven Sisters

 

Seaford - Birling Gap - Belle Tout Lighthouse- The Beachy Head Center - Eastbourne

Aquesta caminada és un “must”, com diuen aquí, quelcom que no et pots perdre per res de món. La sendera va ran dels penyasegats  (on the cliffs' edge) blancs de les Seven Sisters, amb compte, que el vent està assegurat. 

Quin goig, veure les gavines planejant sobre el buit. La Beachy Head Road passa a prop. Saps (perquè els has vist) que a l’altra banda del Canal de la Mànega hi ha els mateixos penyasegats amb el mateix color blanc: la Côte d’Albâtre (de Dieppe a Le Havre). Un dia van estar juntes, ambdues bandes, fins que es va produir un Brexit geològic. 

Assegut en un banc amb vistes a l’infinit, escolto les veus d’un grup de teenagers alemanys que deuen estar de viatge de final de curs. No paren de repetir la mateixa paraula: Wunderbar! En anglès li escau més Magnificent, per la grandiositat del panorama, la indomable força dels elements, la petitesa humana... 

Des del far de Belle Tout (tot bonic, així, en francès, amb vistes a França, on tornaré demà passat), em deixo endur pel vent i per la grandesa del mar, tot esperant que pugi la marea...... waiting for the high tide

 

Rough Tor

 

En el cim del Rough Tor t’hi quedaries sempre, envoltat de pedres ciclòpies, contemplant sense cansar-te els 360 graus del paisatge cornuallès,  resseguint amb la vista la sinuositat dels turons verds, escoltant els sons barrejats dels ocells amb els xais i les vaques, endevinant al fons el mar cèltic, deixant-te acaronar pel vent... 

Semblen les ruïnes escampades d’una construcció gegantina. Et sents tan minúscul. M’enfilo dalt d’una gran pedra i em quedo immòbil, respirant amb calma. Tot és petit allà baix, prescindible.

I tu què ets, enmig d’aquests blocs granítics? Un tros de carn que batega, uns ulls humits que fiten l’horitzó, un anhel indefinible que malda per concretar-se... 

Digues: I tu què ets? Qui ets? Què hi fas aquí, ara mateix? Què cerques?

En el cim del Rough Tor sobren les preguntes. 

N’hi ha prou amb ser-hi i donar gràcies per ser-hi.

El sol és tímid, no es deixa veure. 

Podrien passar les hores i els dies... 

Només ser-hi i donar gràcies.

En el cim del Rough Tor sobren les paraules.

Crowdy Reservoir

 

Les nou del vespre. 14 graus. Em quedo sol a l'aparcament de la Crowdy Reservoir, sorry, sol no, sinó envoltat de cavalls, ovelles, vaques, ànecs... Els poltres pasturen lliurement a pocs metres de la Caddy. Quanta bellesa! Dormiré aquí. El sol es pon entre els núvols després d'un dia força humit (damp) que he dedicat sobretot a visitar monuments megalítics, una de les meves passions.

El dia començava a la platja de Kennack Sands i s'acabarà a la muntanya, a prop del cim més alt de Cornualla, el Rough Tor, al qual pujaré demà. 

Coverack, Porthoustock, St Anthony-in-Meneage, Falmouth, Fowey, Polperro... Fins que ha començat lo interessant: Duloe Stones Circle, un altre cromlec, n'hi ha molts. Però el que s'emporta la palma és The Hurlers, que són tres cromlecs alineats! En un turó proper hi ha Cheesewring, unes curioses formacions de pedres que semblen stone balancing. A la parròquia (parish) de St Cleer també trobem el Trethevy Quoit, un dolmen la pedra superior del qual és enorme. Allà hi ha un poble que es diu Minions (sic). 

Preguntareu per què estic tan interessat en les pedres, i si són antigues encara més... De fet tenen milions d'anys, les pedres, i alguns monuments fets per l'home (o pels "gegants", com afirmen les llegendes) en tenen mils, d'anys. La qüestió és saber per què els nostres avantpassats es van prendre la molèstia de desplaçar totes aquestes pedres (de vegades centenars de km) i posar-les d'una determinada manera... Perquè pesen força, les pedres. Tots aquests perquès no tenen una resposta clara. 

Quan avui he vist la pedra que cobreix el dolmen de Trethevy Quoit he flipat. El dolmen més gran de Catalunya, el de la Creu d'en Cobertella (entre Roses i Cala Montjoi), em penso que no la té tan gran, la pedra de dalt. Com nassos s'ho feien, per posar-la allà?

Aquesta intriga és la que enganxa. Ara que vivim en l'era de la tecnologia en la qual gairebé tot ho fan les màquines, ens quedem bocabadats davant això que, suposadament, van poder fer amb les seves mans aquells ancestres salvatges que menjaven carn crua, i que eren quatre gats... 

Fosqueja. Descanso. Descansa, ment. Descansa, cos. Contempla solament la bellesa, la de les pedres, la dels cavalls, la dels boscos, la de les estrelles.....

 

Carn Euny

Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...”

Els arqueòlegs sempre fan el mateix: primer busquen “explicacions” mundanes o pràctiques, per després, al final, obrir la porta a l’espiritualitat. El “fogou” d’antuvi podria semblar un “foc de rogle” o un “pou de gel”, però quan ets a dins, la intuïció et diu que no, que aquest espai és una altra cosa...

“Ogo” en còrnic significa cova. És una cova iniciàtica, amb galeria d’entrada inclosa. El pèndol no ho ha dubtat ni un segon, s’ha tornar boig donant voltes a tota velocitat. Sempre el porto a la butxaca i no falla mai. El fogou de Carn Euny és (per a la versió oficial) intrigant, misteriós, poc clar... A mi m’ha semblat clarísssim: una cova iniciàtica rodona en forma d’úter (Mare Terra) on hi havia un foc central, és a dir, un temazcal o inipi... 

Al sostre ara hi ha una estructura que deixa un forat perquè entri la llum. Probablement, el forat seria l’eixida del fum, però si fos un inipi (sauna ritual) el que hi hauria al centre serien pedres calentes i no caldria forat per al fum, perquè la foguera estaria a l’exterior.

Direu que la hipòtesi de l’inipi no quadra, atès que són típics dels indis americans. A Europa també hi havia rituals similars, en la tradició xamànica i cèltica. He estat una hora meditant dins, completament sol, amb un silenci increïble. He “vist” què hi feien, allà dins, els ancestres, en rotllana, suant, cantant, ballant... 

Carn Euny està allunyat de tot, en un paratge inhòspit al qual s’arriba per carreteretes estretes. L’indret és molt místic. A la vora hi ha una cottage on hi viu una artista: Hester Dennett. Pinta, fa escultures... És la guardiana del lloc. 

Sempre hi ha algú que custodia els llocs sagrats. 

Cadgwith

 

Res és insensat en el furor de les onades que espeteguen contra els espadats. Res. La pedra negra brilla. El verd s’ajeu. La boira frisa per vestir el vent. No és insensata la lluita del mar contra la terra. Ho saben les gavines. La lluna ho sap també. Les barques dels pescadors reposen sobre els còdols grisos. Puja la marea. El port de Cadgwith sembla un cranc adormit. No hi pot haver tendresa en aquest racó perdut de la mà de Déu. A l’altra banda de l’horitzó, La Bretanya. Més endins, on el cor batega, el teu somrís de nena. Res és insensat. Res. 

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 

Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 

Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 

El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.

Tornem als finals.

Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 

Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 

A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!

Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....

De Tintagel a St Ives

 

Port Isaac, Polzeath, Padstow, Trevose Head, Bedruthan Steps, Newquay, St Agnes, St Ives... Poblets de pescadors, platges amb surfistes, caminada fins al far, caminada fins als penyasegats, carreteres estretes (narrow), vent de mar, racons amagats, pau infinita...

Totes les matrícules són angleses, sobretot gent gran. Mengen fatal: fish & chips, sandvitxos, les cakes les fan bones. El te el prenen al saló (tea room) i la cervesa al jardí (beer garden). La paraula INN significa lloc per a menjar i dormir (B&B: llit i esmorzar). 

No he vist cap anglesa maca. La majoria pateixen un sobrepès alarmant, deu ser la dieta i la constitució britànica-cèltica. Ells, bevedors de cervesa, tenen un aspecte rude i esverat. Per ara, les dones més bufones que he vist viuen a Holanda, Dinamarca, països nòrdics... sense desmerèixer algunes brasileres (i no em refereixo només a les mulates). Jo només observo i intento ser una mica objectiu. Hahahahaha Rsrsrsrsrs

Ha tornat a sortir el sol, però el vent de mar (SE) no cessa. 

Molt fan del navegador quan (com si em conegués) decideix desviar-me per carreteres que, més que secundàries, semblen terciàries o quaternàries en les quals si et trobes un tractor (i aquí els tractors són enooormes), ja has begut oli i vinagre. Sort que la Caddy té el seu propi àngel de la guarda. Què he de dir, de la màquina més perfecta i acollidora que he tingut mai. O és ella, la que em té a mi? Ja fa 3.000 km que vam deixar Cap Ras...

Parlen molt de pressa, faig veure que els entenc. Cinc anys d’Escola Oficial d’Idiomes no t’asseguren res, un títol i gràcies. Són correctes, seriosos, un pèl tibats. Bona gent. “Be good”, m’ha dit un gentleman avui, després d’una conversa sobre quina és la millor cervesa, que és com parlar del sexe dels àngels. Al final, la conclusió que n’he tret és que millor beure te o suc de poma.

Sóc feliç sentint-me estranger. Estar de pas i saber que mai més tornaràs a aquests llocs. Te’ls imagines a l’hivern i tremoles. Badar davant del mar, assegut en un banc (està ple de bancs amb plaques que porten el nom de les persones a les quals estan dedicats). No tenir pressa. No esperar res. Sóc feliç aquí, avui, demà Déu dirà, perquè la felicitat no depèn de l’escenari, sinó de quelcom més íntim i essencial... Més que d’estar aquí o allà, es tracta de SER, de ser qui volem ser, de ser espontanis, autèntics, naturals...

Una puta gavina (fucking gull) m’ha furtat mig panadó (cornish pasties) d’espinacs i ricota que havia deixat sobre el banc... Apa, per badar! Quina velocitat! Que t’aprofiti el sopar!

Passaré la nit de Sant Joan amb vistes al St Michael's Mount (la versió cornish de l'homòleg francès). Bona revetlla! Demà arribarem al finisterre...

Llum definitiva

 

Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant. 

La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals... 

Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’una gavina fins al cant del rossinyol, des del perfum de les flors als colors de la posta, des dels cims nevats a les platges verges... No hi ha res (i menys humà) que pugui superar totes aquestes meravelles. 

La rata humana ho emmerda tot. Tanmateix hi ha àngels que amaguen molt bé les ales i ens ajuden a creure una mica en el “mico sapiens”. Parlo (altra vegada) de l’AMOR el qual (al capdamunt i al capdavall, per darrere i per davant) acaba esgotant, certament, però alhora ens permet de viure un viatge apassionant ple de bellesa i llibertat (parlo d’amor incondicional, el sa, no pas de possessivitats i dependències malaltisses). Un amor lleu, bonic, amb la mesura justa del trobar a faltar, sense estridències ni dramatismes, dolç i suau, alat. 

I crearem i viatjarem i farem l’amor i menjarem xocolata i, algun dia, perduts en l’illa més remota dels somnis, desapareixerem per sempre més com desapareix l’escuma entre la sorra blanca..... i serem llum, LLUM definitiva.

(Written in Polzeath Beach, Cornwall 🇬🇧)

Morwenstow

 

Des que vam atènyer la costa oest, tot han estat sorpreses. Al deixar Stonhenge, vam visitar la Torre de Glastonbury (centre de la mítica Avalon). Va ser a Porlock on vam veure l’oceà, majestuós com sempre. També s'anomena Mar Cèltica (Celtic Sea). El poble de pescadors de Porlock Weir una delícia. Allà ens va rebre la brisa atlàntica amb la marea baixa (low tide). A partir d’aleshores, un conte de fades (fairy tale). La panoramic toll road (pagues 2,5 lliures) és increïble, entre boscos ombrívols, amb vistes al mar, plena d’esquirols (squirrels), a voltes tan estreta que amb prou feines hi passa un vehicle. Estem travessant l’Exmoor Heritage Coast, que és National Park. Ben sols, quin descans, després de la gentada del solstici a Stonehenge. A Lynton segueixen les sorpreses: Valley of the Rocks, on fem un tram del Coast Path, amb cabres (goats) que desafien el vertigen dels espadats. Trobem una altra carretereta panoràmica amb peatge (2 lliures) que, entre farms i cottages, passa per Lee Abbey (Woody Bay) i arriba al Heddon Valley. Tota aquesta zona fou la favorita dels poetes romàntics: Coleridge, Wordsworth, Shelley... Seguint l’A39 fem cap a Barnstaple on dormim.

 

Matí a Clovelly, últim poble del comtat de Devon. De postal, sense cotxes, un carrer empedrat i costerut que baixa fins al port (harbour) amb casetes guarnides de flors. Él poble és propietat d’una sola família. Són típics els rucs (donkeis) que servien per al transport. Ran de mar hi ha una cascada on fem pedres. La pujada de tornada al pàrquing ens fa suar.

Dinem a la Rectory Farm de Morwenstow, documentada el 1296 quan pertanyia als monjos de St John of Bridgewater, de fet és a tocar de l’església de St Morwenna i St John the Baptist la qual està envoltada d’un cementiri pintoresc ple de làpides de pedra. La llegenda diu que sota la rectoria hi ha un “secret underground passage” que mena a l’església i als espadats (cliffs). Mengem un vegetarian homemade quiche de ceba acompanyat d’una cervesa local: Sea Pool, Cornish Pale Ale (perquè ja som a la Cornualla -Cornwall en anglès, Kernow en còrnic-, el comtat més al sud d’Anglaterra, el finisterre britànic. Així com a La Bretanya francesa hom parla el bretó, aquí la llengua és el còrnic, gairebé extingit perquè els parlants no superen les 3.000 persones)

Caminadeta fins als penyasegats on hi ha la famosa Hawker’s Hut, la cabanya on aquest excèntric vicari-poeta anava a meditar mentre fumava opi. Les espectaculars vistes sens dubte que devien inspirar-lo... La ruta pot ser circular, és molt recomanable tornar rierol amunt fins a l’església. 

Acabem el dia al castell de Tintagel, relacionat amb la llegenda del Rei Artús i també amb la història de Tristany i Isolda. El que resta són ruïnes i merchandising. A sota del turó hi ha la cova de Merlí, que pot ser explorada quan la marea baixa. El temps s’ha regirat. Plovisqueja. La temperatura 15 graus. Això ja és més normal per aquests verals. Dormirem fresquets.

Demà seguirem costa avall. La idea és arribar fins a Land’s End, el final de la terra...