ENTRELLUM

  "No volem ser els darrers"deia Pedrolo l'any 1974 en un article titulat Publiqueu-me l'any 2074 .  52 anys després, Comanegra li ha publicat el volum Prosa de combat .  Tanmateix, amb La Roja victoriosa, patint la segona gran onada d'immigració descatalanitzadora, i amb els néts parlant en castellà, potser sí, que haurem d'anar assumint que som els darrers, les últimes baules d'una cadena de segles, mil·lenària, que trontolla avall pel pedregar.    Què escriuria Pedrolo ara? Què deu pensar Josep Vallverdú, amb 103 anys, veient la situació actual de Catalunya?  Pedrolo, a l'article suara esmentat, afirma que les empreses humanes només tenen sentit si s'adrecen al futur. Quin futur té el català?  Tendeixo al pessimisme intel·lectual, però m'empeny l'optimisme de la voluntat (el veritable motor de l'existència). No em puc queixar, del que sóc i del que tinc, encara que reconegui que una bona part de la meva sort hagi sigut resultat de l...

Dejuno sota el pebrer, entre les flors violetes de la Ipomoea i les flors porpra del l'hibiscus. El moai em mira malmirrós. Corre una brisa molt agradable que fa ballar les fulles de la figuera. Piulen els ocells. Llegeixo la biografia de Pla Un cor furtiu . Quin títol més ben trobat. M'agrada molt la foto de la coberta. Aquest racó del jardí, sota l'ombra de l'avi Schinus , a recer del taronger i de l'arboç, em té robats el cor i l'ànima. És la zona més propera al mar, una terrassa- belvedere des de la qual puc contemplar l'horitzó dels blaus.   Dejuno com a exercici de voluntat espiritual. Deslligar-me d'una necessitat em fa sentir una mica més lliure.   Avui tothom parla de futbol. Aquesta nit jugaran la final de la Copa Mundial els equips d'Argentina i el d'Espanya. Se celebra a Nova York. Potser engegaré la tele. Vull que perdi Espanya, encara que la selecció tingui vuit jugadors del Barça. L'anomenen La Roja  i és més eficaç, a l'...

Els estius acostumo a llegir més que la resta de l'any. Una tradició estiuenca és llegir un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Tinc la col·lecció de 46 volums sencera. Ja n'he llegit uns quants. El cas és que enguany em trobo immers en la lectura de la biografia que ha fet Xavier Pla de Josep Pla:  Un cor furtiu . Un patracol de 1.500 pàgines amb paper bíblia. Ja he arribat a la pàgina 450, quan apareix l'Adi Enberg i ell fa el llibre sobre l'escultor Manolo Hugué.  Dels autors que m'han captivat, sempre he volgut conèixer les seves vides, a banda de les seves obres. Per a mi, ambdues coses són indestriables. Em crema la curiositat. Hi ha vides d'escriptors més literàries que els mateixos llibres que van escriure.  El cas de Pla és ben curiós, perquè és un escriptor que es troba a les antípodes de la meva filosofia. Llegir-lo em permet amarar-me de la seva prosa, fruir de la seva sornegueria, del seu estar a ras de terra. Fa honor al seu cognom: Pla, pla...

Acabo de publicar un article a X: Consideracions sobre l'odi .  El dietari d'aquest estiu, curiosament, no s'assembla gens al de l'estiu passat: ARA O TE AO. Aquells textos van acabar integrats a MANAIA , constitueixen la setena peça d'aquella obra. La sèrie MANAIA d'enguany la publico aquí, al blog. Aquesta entrada ja és la número 9. El dietari de l'estiu passat contenia 88 textos. Veurem com evoluciona l'actual.  ---------- He començat el dejuni. Més enllà dels números de la balança, sempre em plantejo els dejunis com un parèntesi molt especial. En faig dos o tres a l'any. La buidor del cos és solament un vessant, el de la depuració ( detox ). Encabat hi ha la KENOSI, el buidatge espiritual, la meditació que implica. És la força de la voluntat que s'imposa sobre l'instint més bàsic de tots: menjar. A mesura que passen els dies, vas sentint que el teu ésser transcendeix el lligam material del cos. Poden durar tres, quatre dies. Depèn. Mai no...

Hi ha moments en els que sento que no existeixo. No és una sensació nova per a mi. La inconsistència de l'ésser (la insuportable lleugeresa , que deia Kundera) se'm manifesta sovint de sobte, com si fos una bombolla de sabó a punt d'esclatar.  El budisme ho anomena "impermanència" ( anicca ). Res no és fix, estable, immutable. Tot canvia (Heràclit). Aquesta inconsistència de totes les coses també afecta a l'ego, a la presumpta identitat personal. D'aquí se'n deriva la vacuïtat ( sunyata ).  La inestabilitat emocional et porta a la desidentificació amb tu mateix. El jo és un feix de percepcions volàtils (opinions, sensacions, sentiments, records, il·lusions). Si redupliques les màscares, ho empitjores encara més.  Només puc saber qui sóc per les coses que he fet. Les obres donen pistes sobre l'autor. Potser per aquesta raó he escrit tant. Deixar constància escrita de la meva vida (tot és autobiografia o autoficció) si més no m'ha proporcionat un...

Des que vam tornar de fer la volta al món, en tres mesos, hem enllestit l'obra MANAIA (817 pàgines) i estem a punt d'enllestir la traducció al castellà de Fenomen Orriols . Aquest estiu està sent molt productiu. A més, hem reobert aquest blog i hem reactivat (amb rebranding ) el compte d' X  on hem guanyat uns 350 seguidors nous. Les xifres de visibilitat són molt bones. Per ara, sembla que els algorismes no ens fan la punyeta.  ---------- Era el 10 d'abril, a Hokitika (illa sud de NZ), quan vaig rebre el regal del Manaia de pounamu. Des d'aleshores, el porto penjat del coll, al bell mig del pit. El cap d'ocell mira cap al cor. No és només un amulet. El sento com un objecte de poder. No és que hagi substituït la Tau , sinó que l'ha completat. De fet, l'evolució simbòlògica de tots aquests anys segueix aquesta seqüència: Tau > Tangata Manu > Manaia . Així es reflecteix al llibre MANAIA , que conté textos que van de 1999 fins a 2026. Dit geogràfic...

No m'interessa res que sigui "multicultural" i "cosmopolita". M'he passat la vida viatjant per trobar precisament les coses més locals, singulars i endèmiques. Per això detesto les ciutats, parcs temàtics plens de franquícies i de restaurants de "menjar internacional". Allò que és únic i irrepetible, és el que m'atreu. Allò que sé que només podré trobar-ho allí i enlloc més. Sóc ultralocalista en la mesura que defenso les arrels autèntiques dels humans i dels seus productes genuïns, inexportables. La multiculturalitat i el cosmopolitisme són una mamarratxada woke per a éssers sense arrels ni identitat. És el fruit podrit del globalisme. Vade retro . Com més local, més veritat. ---------- Se'm fa estrany, veure la meva cara al perfil d'X . Encara que sigui una versió acolorida per la IA (Grok). Li vaig dir que predominés el taronja. Les ulleres que portava quan em vaig fer aquesta foto són les mítiques Anne & Valentin que ...

Entre una foto i l'altra hi ha 55 anys de diferència. El nen rosset i seriós, amb el jersei de coll alt negre, tenia la mirada trista. El de la gorra i les ulleres, amb un polar del Decathlon, té una mirada distinta.  Són o no són la mateixa persona? Si persona vol dir màscara (πρόσωπον) no ho són.  Entre el nen i el sènior hi ha mig segle de vivències, moltes màscares que han anat canviant, moltes pells, moltes cèl·lules.  Potser, després de totes aquestes mutacions, en el fons, encara s'amaga aquell infant de mirada trista que s'enfilava als arbres.  Potser el nen ha sobreviscut arrecerat en un raconet de l'ànima, a resguard de les inclemències de l'existència.  Potser el Tonet, clandestinament, ha sigut capaç de guiar les passes del jove que va llençar-se al món amb els braços oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert.  Potser, al capdavall, el secret més ben guardat és que el veritable "àngel de la guarda" és el nen que vam ser, que hem sigut se...

Tenir damunt la taula MANAIA m'omple d'orgull i satisfacció, òbviament. Però, alhora, NON NOBIS, també sóc conscient que jo només n'he estat l'instrument, el canal, el ghostwriter.   Quan més ho vaig sentir, va ser a partir del regal del pounamu a Hokitika. El 10 d'abril. Va ser penjar-me'l del coll i ser arrossegat per un impuls imparable, un brollador d'inspiració. El que vivia havia de ser escrit. Com un imperatiu. I ho escrivia amb una facilitat paorosa. Ser canal de forces que ens ultrapassen, mèdium entre dimensions. Una veu que vol manifestar-se a través teu, que t'ha escollit per una missió.  Ja sé que els bates blanques de seguida parlaran de "deliris" o paranoies. Què vols que diguin, pobrets? Costa d'entendre quelcom que no hagis viscut. Fins i tot a mi em costa, havent viscut coses extraordinàries. Les peces del trencaclosques són com les perles d'un collar: fins que no trobes el fil i les uneixes, no ets capaç de veure...

Com deia ahir, la comprensió lectora del personal ha caigut en picat. Fa feredat veure que alguns no són capaços de llegir tres línies seguides sense etiquetar-te: "homòfob", "racista", "islamòfob", "masclista", "extrema dreta", "nazi", "feixista", etc. Les etiquetes supleixen la complexitat del pensament, simplifiquen molt la reacció. Si t'encasillo, m'estalvio la feina d'argumentar. Et cancel·lo i prou. No és possible cap diàleg, el refús és total. Insultar liquida la comprensió. No et vull escoltar. No ets dels meus. Així tenim una societat compartimentada en esferes o grupuscles ideològicament incompatibles que s'odien, s'insulten, s'ataquen, mentre aspiren a exterminar l'alteritat. Mala peça al teler.  ---------- És cert, que fa calor. Però si no en fa ara, quan en farà? La primera quinzena de juliol sol ser així. Ahir a primera hora (a la sortida del sol, 6:15) la xafogor era insupor...