26.2.17

Carnaval a Sampa

 Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres. 

L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida.

Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara. 

Perquè la Vida sempre troba el camí.

Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

21.2.17

Allò que vaig perdre



“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência”

Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre...

L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

19.2.17

Tamara i el mar

 Els seus avantpassats, esclaus africans que treballaven en les plantacions de cafè de Bahia, van fugir terra endins i es van establir a l'estat de Goiás. Són els kalunga. A 26 km de Cavalcante hi ha Engenho II, una comunitat on viuen 800 kalunga. Quan hi arribes, sembla que estiguis al bell mig d'Àfrica. L'atractiu principal de l'indret són les cachoeiras (cascades) de Santa Bárbara i Capivara, piscines naturals de color blau turquesa. 

Tamara va néixer aquí fa 20 anys i treballa de guia. Ella em va acompanyar fins a les cachoeiras i, encabat, a dinar a Ca la Minelci, que cuina amb foc de llenya menges autòctones: frango caipira, peixe frito, mandioquinha, ovinho feito na hora... Tot plantat a la comunitat. Vaig beure un suco de mangaba (una fruita d'aquella zona). 

Tamara em va demanar si podia fer-li una "carona" (no és ni una carícia ni una cara petita, sinó portar-la amb el cotxe, autoestop) fins a Cavalcante. Pel camí em va explicar la discriminació que pateixen pel color de la pell i per ser kalungas. El seu somni és estudiar a la universitat (seria pionera) i, sobretot, veure el mar... Li vaig dir que jo vivia davant del mar. Ella em va dir: Com és el mar? I vaig respondre: Imagina la piscina de color blau turquesa de la cachoeira de Santa Bárbara... El mar és així, però més gran, més ample, més profund, gairebé inabastable... I ella, amb la mirada perduda, va dir: Qué lindo debe ser el mar... Vaig estar a punt de fer els 1.400 km fins a l'Atlàntic només perquè aquesta noia kolunga conegués el mar... Una vegada vaig tenir una xicota que el seu somni era anar a París, la vaig pujar al cotxe i vam travessar França de nit... De vegades es fan bogeries així i es recorden sempre. 

El dia que Tamara vegi el mar, descobrirà que la seva cachoeira era una bestreta, una petita gota enmig de la bellesa infinita de l'univers. 

18.2.17

Kalunga

 Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents per a viure una vida autèntica. Mentrestant, faig via, que el temps és curt i queden moltes delícies per explorar...

17.2.17

Mira el cel

 Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina.  Connexió. Silenci. 

16.2.17

Man in white

 Mai m'han fet el pes les gernacions. Tendeixo a la solitud i al silenci. Encara xerro i escric massa. On millor em sento és a la natura. 

Per això avui no he connectat amb l'esperit de la casa Dom Inácio de Loyola on João de Deus fa intervencions diverses. Molt respectable tot plegat. M'he vestit de blanc, he passat 8 hores observant i meditant. Res. O les "entitats" tenien massa feina o no he sabut sintonitzar. 

Demà m'espera Alto Paraiso (el nom fa la cosa) i la Chapada dos Veadeiros. No dubteu que allà la connexió serà immediata.

15.2.17

Abadiânia

 Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia. 

Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc... 

Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc? 

Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata. 

Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida. 

La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...