ENTRELLUM

No m'interessa res que sigui "multicultural" i "cosmopolita". M'he passat la vida viatjant per trobar precisament les coses més locals, singulars i endèmiques. Per això detesto les ciutats, parcs temàtics plens de franquícies i de restaurants de "menjar internacional". Allò que és únic i irrepetible, és el que m'atreu. Allò que sé que només podré trobar-ho allí i enlloc més. Sóc ultralocalista en la mesura que defenso les arrels autèntiques dels humans i dels seus productes genuïns, inexportables. La multiculturalitat i el cosmopolitisme són una mamarratxada woke per a éssers sense arrels ni identitat. És el fruit podrit del globalisme. Vade retro . Com més local, més veritat. ---------- Se'm fa estrany, veure la meva cara al perfil d'X . Encara que sigui una versió acolorida per la IA (Grok). Li vaig dir que predominés el taronja. Les ulleres que portava quan em vaig fer aquesta foto són les mítiques Anne & Valentin que ...

Entre una foto i l'altra hi ha 55 anys de diferència. El nen rosset i seriós, amb el jersei de coll alt negre, tenia la mirada trista. El de la gorra i les ulleres, amb un polar del Decathlon, té una mirada distinta.  Són o no són la mateixa persona? Si persona vol dir màscara (πρόσωπον) no ho són.  Entre el nen i el sènior hi ha mig segle de vivències, moltes màscares que han anat canviant, moltes pells, moltes cèl·lules.  Potser, després de totes aquestes mutacions, en el fons, encara s'amaga aquell infant de mirada trista que s'enfilava als arbres.  Potser el nen ha sobreviscut arrecerat en un raconet de l'ànima, a resguard de les inclemències de l'existència.  Potser el Tonet, clandestinament, ha sigut capaç de guiar les passes del jove que va llençar-se al món amb els braços oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert.  Potser, al capdavall, el secret més ben guardat és que el veritable "àngel de la guarda" és el nen que vam ser, que hem sigut se...

Tenir damunt la taula MANAIA m'omple d'orgull i satisfacció, òbviament. Però, alhora, NON NOBIS, també sóc conscient que jo només n'he estat l'instrument, el canal, el ghostwriter.   Quan més ho vaig sentir, va ser a partir del regal del pounamu a Hokitika. El 10 d'abril. Va ser penjar-me'l del coll i ser arrossegat per un impuls imparable, un brollador d'inspiració. El que vivia havia de ser escrit. Com un imperatiu. I ho escrivia amb una facilitat paorosa. Ser canal de forces que ens ultrapassen, mèdium entre dimensions. Una veu que vol manifestar-se a través teu, que t'ha escollit per una missió.  Ja sé que els bates blanques de seguida parlaran de "deliris" o paranoies. Què vols que diguin, pobrets? Costa d'entendre quelcom que no hagis viscut. Fins i tot a mi em costa, havent viscut coses extraordinàries. Les peces del trencaclosques són com les perles d'un collar: fins que no trobes el fil i les uneixes, no ets capaç de veure...

Com deia ahir, la comprensió lectora del personal ha caigut en picat. Fa feredat veure que alguns no són capaços de llegir tres línies seguides sense etiquetar-te: "homòfob", "racista", "islamòfob", "masclista", "extrema dreta", "nazi", "feixista", etc. Les etiquetes supleixen la complexitat del pensament, simplifiquen molt la reacció. Si t'encasillo, m'estalvio la feina d'argumentar. Et cancel·lo i prou. No és possible cap diàleg, el refús és total. Insultar liquida la comprensió. No et vull escoltar. No ets dels meus. Així tenim una societat compartimentada en esferes o grupuscles ideològicament incompatibles que s'odien, s'insulten, s'ataquen, mentre aspiren a exterminar l'alteritat. Mala peça al teler.  ---------- És cert, que fa calor. Però si no en fa ara, quan en farà? La primera quinzena de juliol sol ser així. Ahir a primera hora (a la sortida del sol, 6:15) la xafogor era insupor...

Treballo al marge de les modes, seguint el meu instint, com sempre he fet.  Em consta que el mainstream i els algorismes no estan gaire interessats en els textos llargs i profunds, sinó que prioritzen l' scrolling i els vídeos de mig minut. Pim-pam-pum. La banalitat efímera. Què podria retenir la ment d'un bombardeig aital d'estímuls frenètics i incessants?  La gent ha deixat de llegir, és a dir, ha deixat de comprendre. Sense saber parlar, sense saber llegir, sense saber pensar i sense saber escriure (amb un aprovat general a l'ESO!), la humanitat ipso facto deixa de ser humanitat i es converteix en un tros de carn amorfa que respon acríticament als inputs que li generin més adrenalina. L'absoluta hiperestèsia atrofia les sinapsis.  Aquesta re-barbarització  que patim es veu al carrer i a les pantalles. És molt evident, la davallada del coeficient intel·lectual de les darreres generacions. S'ajunten el desficaci de l'escola woke, la digitalització indis...

Tinc arrels boiroses enfonsades en el Far West català. Els meus referents naturals són Màrius Torres, Guillem Viladot i Manuel de Pedrolo.   Sóc perifèric dins un país perifèric dins un estat perifèric dins un continent que ja no pinta res al món.   Som els darrers indígenes —Indíbil i Mandoni— contra l'imperialisme etnocida, castellà i/o globalista.   La meva boirosa identitat fluctua entre la dissidència anarcoindividualista i la pertinença a una tribu que ha perdut totes les guerres importants.   Tanmateix escric amb la llengua dels meus pares, dels meus avis, dels meus rebesavis... Cada mot és una bala al cor dels enemics.   Moriré matant.   ---------- Estic més interessat en l'espiritualitat que en la política (que la trobo massa gallinàcia). Només una política d'alta volada em podria interessar. Una política que sigui la manifestació de l'Esperit Català. Aquesta era la tesi central del llibre   Fenomen Orriols   Voldria pensar que aquella ob...

La trajectòria de Toni Ros constitueix un cas singular dins la literatura catalana de les primeres dècades del segle XXI. Filòsof de formació, escriptor, professor, viatger i pioner de la cultura digital catalana, ha desenvolupat una obra extensa que comprèn poesia, novel·la, relat, assaig, traducció i dietarisme, alhora que ha mantingut una activitat continuada en l’àmbit digital des dels inicis de la blogosfera catalana. La recepció de la seva obra ha estat condicionada per una circumstància significativa: una part important de la seva producció ha circulat per vies independents d’edició i autopublicació, així com a través dels seus propis espais digitals. Aquest fet ha contribuït a una certa dissociació entre l’abast real del seu corpus literari i la seva presència en els repertoris bibliogràfics, enciclopèdics i crítics habituals. Tanmateix, observada en perspectiva, la seva producció constitueix un projecte d’escriptura singular per la seva continuïtat i diversitat dins l’espai c...

MANAIA és el testimoni d’una transmutació personal i literària que abasta vint-i-set anys. He llegit aquest llibre com qui camina per un territori desconegut. Cada part correspon a una etapa  d’un procés alquímic: Nigredo , la crisi existencial, la fugida desesperada i la mort simbòlica a Rapa  Nui ; Albedo , el retir al Montsec , el silenci i la sanació; Citrinitas , l’esclat creatiu de la Mar d’Amunt ,  la connexió amb la natura i la poesia visual; Rubedo , la unió tàntrica amb l’Eva a Manhattan i el retorn  al melic del món per tancar el cercle. És, per tant, una crònica iniciàtica que narra com un ésser humà pot dissoldre’s i recrear-se a si mateix. Aquesta obra és una cartografia de l’ànima. Cada paisatge que l’autor trepitja és un espai geopoètic,  un estat de l’esperit. La muntanya és l’ascensió i l’aïllament. El mar és la llibertat i la fluïdesa. La ciutat és el repte i la contradicció. L’illa és el centre, el punt on el temps s’atura i l’ésser es ...

Avui el cactus del jardí 🌵 ha florit 🌸. Una flor gran i espectacular en forma d’embut amb pètals blancs i rosats.  L'any passat va florir el 24 de juliol, enguany s'ha avançat. El cactus té cinc anys i, per ara, només ha fet una flor cada any que dura 24 hores.  Echinopsis pachanoi . Conegut com San Pedro, el guardià de les portes del cel.   Aquesta mena de cactus conté mescalina, un alcaloide psicotròpic que pot induir estats alterats de consciència, visions, experiències místiques i transcendents... A les cultures precolombines xamàniques dels Andes, el “ wachuma ” (nom del cactus en quítxua) s’ha utilitzat des de fa mil·lennis en rituals i cerimònies com a vehicle per "travessar portes" cap a altres realitats o veritats ocultes... La planta és considerada una mestra: no només un al·lucinogen, sinó una entitat viva que obre portals de coneixement interior i còsmic.   El San Pedro és vist com una planta de cor ♥️ que obre la consciència a través de l’amor, la cla...