ENTRELLUM

L'estiu avança massa de pressa. Queda una setmana de juliol. Content amb X. La progressió és clara des que, fa tres dies, em van tornar la visibilitat que m'havien tret. Ahir 56.000 impressions. Que es puguin veure els vídeos n'és la clau. També és evident que el que dóna visites és parlar de política, sobretot Orriols, que aixeca passions. Tanmateix, no renuncio a colar coses meves, com els llibres i el blog.  Ara mateix treballo amb tres plataformes alhora: X , Blogger i Substack . He de dir que Substack no m'acaba de convèncer. És ple de noies que aspiren a ser escriptores, paios pontificant sobre la IA, i altres individus perpetrant articles autoreferencials sobre com aconseguir més subscriptors i monetitzar. Un pal. Vaig crear un compte per investigar una mica les tendències. Els fastiguejats de TikTok i Instagram acaben reunint-se en aquesta deixalleria en la qual fan teràpia grupal i se senten "diferents i superiors" a la púrria addicta als feeds i a l...

Quan veig tants joves a les xarxes donant consells a tort i a dret, aspirant a ser influencers , penso: I què en saben, aquests xitxarel·los, de la vida? Quina experiència tenen? Segur la immensa majoria dels "consells" que donen els han escoltat a altres influencers que, al seu torn, els havien escoltat a altres, reduplicant així una cadena de despropòsits que, curiosament, sembla que té un públic ben influenciable i fidel. Perquè hom suposa que si ets influencer és perquè influeixes a algú. Primer t'has de deixar influenciar per acabar influenciant als altres. Com una pandèmia que s'escampa. Es tracta de la influencitis digital , una malaltia de moda.   I no se'ls ha acudit, a tota aquesta colla de galifardeus i ganàpies, que potser seria molt més interessant i profitós escoltar la saviesa de la gent gran, que fossin els avis els que donessin consells com déu mana? Consells de veritat, vull dir, fonamentats en anys i panys d'experiència.  La cosa es compl...

La catalanor irredempta, recalcitrant, intransigent i repatània encara estem amb la caparra depre de l'endemà d'una altra desfeta, en aquest cas esportiva-política. Tot s'hi val a les guerres. La nostra ja fa segles que dura. I encara som vius i cridem. Us felicito! No ens podem permetre el luxe del desànim. La Roja és un drap i una pilota i una colla de mercenaris al servei del qui més paga. Púrria. No passeu pena. L'enemic sap que la clau és enfonsar-nos la moral i dividir-nos. Li està sortint prou bé. Els nyordos se la saben llarga. Ens tenen presa la mida. I natros hi caiem sempre. Hi anem a remolc. Malgrat els exèrcits, la cabra de la legión, els piolins a-por-ellos, els togats llarenas-marchenas, i tota la comparsa borbònica i bubònica, les invasions xarnegues, sarraïnes, africanes, machupichus, pakis... encara no han estat capaços d'exterminar-nos del tot. Som aquí. Existim. Xerrem català. Toquem els collons. Fem molta nosa. És casa nostra. S'ha...

  "No volem ser els darrers"deia Pedrolo l'any 1974 en un article titulat Publiqueu-me l'any 2074 .  52 anys després, Comanegra li ha publicat el volum Prosa de combat .  Tanmateix, amb La Roja victoriosa, patint la segona gran onada d'immigració descatalanitzadora, i amb els néts parlant en castellà, potser sí, que haurem d'anar assumint que som els darrers, les últimes baules d'una cadena de segles, mil·lenària, que trontolla avall pel pedregar.    Què escriuria Pedrolo ara? Què deu pensar Josep Vallverdú, amb 103 anys, veient la situació actual de Catalunya?  Pedrolo, a l'article suara esmentat, afirma que les empreses humanes només tenen sentit si s'adrecen al futur. Quin futur té el català?  Tendeixo al pessimisme intel·lectual, però m'empeny l'optimisme de la voluntat (el veritable motor de l'existència). No em puc queixar, del que sóc i del que tinc, encara que reconegui que una bona part de la meva sort hagi sigut resultat de l...

Dejuno sota el pebrer, entre les flors violetes de la Ipomoea i les flors porpra del l'hibiscus. El moai em mira malmirrós. Corre una brisa molt agradable que fa ballar les fulles de la figuera. Piulen els ocells. Llegeixo la biografia de Pla Un cor furtiu . Quin títol més ben trobat. M'agrada molt la foto de la coberta. Aquest racó del jardí, sota l'ombra de l'avi Schinus , a recer del taronger i de l'arboç, em té robats el cor i l'ànima. És la zona més propera al mar, una terrassa- belvedere des de la qual puc contemplar l'horitzó dels blaus.   Dejuno com a exercici de voluntat espiritual. Deslligar-me d'una necessitat em fa sentir una mica més lliure.   Avui tothom parla de futbol. Aquesta nit jugaran la final de la Copa Mundial els equips d'Argentina i el d'Espanya. Se celebra a Nova York. Potser engegaré la tele. Vull que perdi Espanya, encara que la selecció tingui vuit jugadors del Barça. L'anomenen La Roja  i és més eficaç, a l'...

Els estius acostumo a llegir més que la resta de l'any. Una tradició estiuenca és llegir un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Tinc la col·lecció de 46 volums sencera. Ja n'he llegit uns quants. El cas és que enguany em trobo immers en la lectura de la biografia que ha fet Xavier Pla de Josep Pla:  Un cor furtiu . Un patracol de 1.500 pàgines amb paper bíblia. Ja he arribat a la pàgina 450, quan apareix l'Adi Enberg i ell fa el llibre sobre l'escultor Manolo Hugué.  Dels autors que m'han captivat, sempre he volgut conèixer les seves vides, a banda de les seves obres. Per a mi, ambdues coses són indestriables. Em crema la curiositat. Hi ha vides d'escriptors més literàries que els mateixos llibres que van escriure.  El cas de Pla és ben curiós, perquè és un escriptor que es troba a les antípodes de la meva filosofia. Llegir-lo em permet amarar-me de la seva prosa, fruir de la seva sornegueria, del seu estar a ras de terra. Fa honor al seu cognom: Pla, pla...

Acabo de publicar un article a X: Consideracions sobre l'odi .  El dietari d'aquest estiu, curiosament, no s'assembla gens al de l'estiu passat: ARA O TE AO. Aquells textos van acabar integrats a MANAIA , constitueixen la setena peça d'aquella obra. La sèrie MANAIA d'enguany la publico aquí, al blog. Aquesta entrada ja és la número 9. El dietari de l'estiu passat contenia 88 textos. Veurem com evoluciona l'actual.  ---------- He començat el dejuni. Més enllà dels números de la balança, sempre em plantejo els dejunis com un parèntesi molt especial. En faig dos o tres a l'any. La buidor del cos és solament un vessant, el de la depuració ( detox ). Encabat hi ha la KENOSI, el buidatge espiritual, la meditació que implica. És la força de la voluntat que s'imposa sobre l'instint més bàsic de tots: menjar. A mesura que passen els dies, vas sentint que el teu ésser transcendeix el lligam material del cos. Poden durar tres, quatre dies. Depèn. Mai no...

Hi ha moments en els que sento que no existeixo. No és una sensació nova per a mi. La inconsistència de l'ésser (la insuportable lleugeresa , que deia Kundera) se'm manifesta sovint de sobte, com si fos una bombolla de sabó a punt d'esclatar.  El budisme ho anomena "impermanència" ( anicca ). Res no és fix, estable, immutable. Tot canvia (Heràclit). Aquesta inconsistència de totes les coses també afecta a l'ego, a la presumpta identitat personal. D'aquí se'n deriva la vacuïtat ( sunyata ).  La inestabilitat emocional et porta a la desidentificació amb tu mateix. El jo és un feix de percepcions volàtils (opinions, sensacions, sentiments, records, il·lusions). Si redupliques les màscares, ho empitjores encara més.  Només puc saber qui sóc per les coses que he fet. Les obres donen pistes sobre l'autor. Potser per aquesta raó he escrit tant. Deixar constància escrita de la meva vida (tot és autobiografia o autoficció) si més no m'ha proporcionat un...

Des que vam tornar de fer la volta al món, en tres mesos, hem enllestit l'obra MANAIA (817 pàgines) i estem a punt d'enllestir la traducció al castellà de Fenomen Orriols . Aquest estiu està sent molt productiu. A més, hem reobert aquest blog i hem reactivat (amb rebranding ) el compte d' X  on hem guanyat uns 350 seguidors nous. Les xifres de visibilitat són molt bones. Per ara, sembla que els algorismes no ens fan la punyeta.  ---------- Era el 10 d'abril, a Hokitika (illa sud de NZ), quan vaig rebre el regal del Manaia de pounamu. Des d'aleshores, el porto penjat del coll, al bell mig del pit. El cap d'ocell mira cap al cor. No és només un amulet. El sento com un objecte de poder. No és que hagi substituït la Tau , sinó que l'ha completat. De fet, l'evolució simbòlògica de tots aquests anys segueix aquesta seqüència: Tau > Tangata Manu > Manaia . Així es reflecteix al llibre MANAIA , que conté textos que van de 1999 fins a 2026. Dit geogràfic...

No m'interessa res que sigui "multicultural" i "cosmopolita". M'he passat la vida viatjant per trobar precisament les coses més locals, singulars i endèmiques. Per això detesto les ciutats, parcs temàtics plens de franquícies i de restaurants de "menjar internacional". Allò que és únic i irrepetible, és el que m'atreu. Allò que sé que només podré trobar-ho allí i enlloc més. Sóc ultralocalista en la mesura que defenso les arrels autèntiques dels humans i dels seus productes genuïns, inexportables. La multiculturalitat i el cosmopolitisme són una mamarratxada woke per a éssers sense arrels ni identitat. És el fruit podrit del globalisme. Vade retro . Com més local, més veritat. ---------- Se'm fa estrany, veure la meva cara al perfil d'X . Encara que sigui una versió acolorida per la IA (Grok). Li vaig dir que predominés el taronja. Les ulleres que portava quan em vaig fer aquesta foto són les mítiques Anne & Valentin que ...