Tamul

Dia de cascades.

Havia dormit a Rioverde i ja havia visitat la cascada El puente de Dios (Tomasopo, Huasteca Potosina) quan, després d'una carretera plena de clots on el VW Gol de lloguer les ha passat canutes, he fet cap a  El Naranjito, un poblat petit els nadius del qual encara parlen nàhuatl. 

A l'entrada se m'acosta un home menut d'uns 40 anys, rialler sota el bigotis, i em diu: Compadre, le acompaño hasta la cascada por 600 pesos... Ho trobo car i enfilo el camí amb el cotxe. Després de 2 km desisteixo, hi ha molta pedra i molt de fang. Giro cua i em trobo de nou Eustacio, que així es diu. Lo he intentado, pero no quiero romper el auto... No me podría rebajar el precio? Ell diu 500 pesos. Uff. Regatejo. Va, 400, que són uns 18 euros. Entesos.

Aparco el Gol i pujo en una pick up vermella Ford de l'any 79, un vehicle d'allò més tronat que es cala sovint (el alternador ya no carga). Fem els 6 km fins al riu xino-xano. Ell s'atura a tallar una canya de sucre (estem envoltats de plantacions, gairebé monocultiu) perquè vol que la tasti. La pela amb el matxet. Està dolça i sucosa. Xerrem. 

Quan arribem al riu, hem de deixar la Ford i travessar amb una barca. Malgrat la força del corrent (hi ha hagut pluges), per al noi que rema la maniobra és bufar i fer ampolles. Després una caminada fins a la cascada Tamul, de 105 metres de caiguda i 350 d'ample. Hi ha una escala que baixa els 100 m. de desnivell. Per fi, som al peu, i la visió és increïble! Quin terrabastall i quina enorme nebulosa de vapor d'aigua! El riu Santa Maria rep les aigües del riu Gallinas que es precipiten cascada avall. 

Eustacio em pregunta si em vull remullar. Li responc afirmativament. Anem cap una cascadeta lateral i acabem ben xops. Tot és ben salvatge. Pocs turistes arriben fins aquí. 

El bany ens ha fet connectar encara més, amb la natura i entre nosaltres. Em parla de la seva família, dels seus dos fills (un noi de 19 i una noia de 16). La mare els va abandonar fa 5 anys. Sembla que va marxar amb un altre home i viu a Cuidad Valles. Eustacio està ara amb una dona que és mare soltera. Aquí és normal que les noies siguin mares a partir dels 13 anys... Els fills de l'Eustacio no en volen saber res, de sa mare. Normal. Tot plegat em sona. La meva empatia és total.

Tornem cap al poblat. Hem trigat unes 3 hores. He tingut el privilegi de tenir un guia per a mi sol i el preu em sembla super barat. Li dono propina i li desitjo molta sort. Fa 25 anys que ell fa la mateixa feina. Quan el riu no porta tanta aigua, també treballa amb una barca seva. 

La gent és senzilla i humil, afectuosa. Hi ha la puresa de la natura i la puresa de les persones, tot allò que hem perdut a les ciutats modernes. L'antítesi de DF. Puresa en els ulls de l'Eustacio, en la seva rialla. 

Mina Cinco Señores

Diego, 26 anys, prim, pell bruna, amb barret mexicà, em fa de guia aquest matí. Visitem les ruïnes de la Mina Cinco Señores, als afores de Mineral de Pozos (Guanajuato). La Hacienda fou una de les més importants, amb uns 50 pous d'on es van extreure tones de plata i or. Els que feien la feina bruta, per descomptat, eren els indígenes els quals s'estaven 12 hores diàries dins els forats per la qual cosa no solien viure més de 35 anys. De fet, malvivien en un règim d'esclavitud tot carregant-se de deutes que continuaven pagant les dones i els fills. 

Li demano a Diego com va ser possible que els indígenes acceptessin aquestes lamentables condicions de vida. Li raono que no tenia sentit obeir uns éssers explotadors vinguts de fora. Ell respon que va ser la por. Quina por? La que van inculcar a través de la religió: la por a l'infern!

M'explica que primer van venir els franciscans i no se'n van sortir. Més tard van arribar els jesuïtes els quals van aprendre la llengua indígena i així van poder predicar la nova fe. Una vegada convertits al cristianisme, la resta va ser fàcil. 

Fixeu-vos com actua sempre el poder: a través de la por. Els conqueridors van imposar-se amb l'espasa (el trabuc) i la creu. Si la pólvora no era efectiva, la religió els acabava de convèncer.

La meva darrera reflexió és aquesta: (quina ironia més paradoxal) els indígenes van suportar un infern real i present a les mines per por d'un infern irreal i futur després de la mort... Diego es queda pensatiu i diu: tens raó, és absurd.

Ens acomiadem a la Escuela Modelo. Li dono 100 pesos de propina. Sento vergonya per allò que van fer els espanyols en aquesta terra. Vergonya infinita.

Huastecs

19-10-17 Dijous 8:07 Mineral de Pozos, Escuela Modelo

Surt el sol i canten els ocells. La terra i els homes que lluiten per ella. L’instint de propietat sobre les coses i les persones. Posseir, controlar, manar. L’autoritat. El mateix esquema dels primats. Jerarquies. Mascles i femelles. Haciendas i ejidos. Màfies. Famílies. Silencis. Traïcions. Aquest racó de Mèxic (estat de Guanajuato) on mengen ous de formiga (escamoles), feu dels huastecs, no varia gaire de qualsevol altre racó de món. Nihil novum sub sole. 

Els que passem de llarg, els ocells nòmades, observem i escolten amb atenció. La trama és antiga. El fet de no estar-hi implicat ens allibera. Ser lliure és una benedicció del cel. Poder marxar. No estar obligat a posicionar-se. Ni tan sols emetre cap judici. El pelegrí no forma part de cap bàndol. Segueix el seu camí i resa per la pau... 

Però la pau només és possible amb justícia. Un poble ignorant i ignorat no pot viure en pau, a no ser que s'anomeni "pau" a la resignació i a la rendició incondicional. 

Aquí els conqueridors van foradar la terra cercant or i plata. Els indígenes treballaven i morien a les mines. Els lingots travessaven l’oceà i, amb sort (si els pirates no els assaltaven), arribaven a la cort espanyola. Expoli i genocidi. Imperialisme. Colonialisme. 

Tot el que he escrit podria traslladar-se (mutatis mutandis) en el temps i en l’espai a Catalunya. Segles d’història. Moment actual. Nihil novum sub sole.

Surt el sol i canten els ocells. Farem via. 

N.B. Els huastecs van participar ferventment en la Guerra d'independència, més com una manera de protestar davant els greuges i despulles de terres per part dels espanyols. Després de consumada la independència, es van enfrontar a noves lleis agràries desfavorables per a les comunitats i a l'expedició de les lleis de desamortització de béns corporatius. La defensa de les seves terres va implicar vastes rebel·lions, generalitzant-se les lluites camperoles durant els últims 20 anys del segle XIX i en la primera dècada del segle XX. 

San Miguel de Allende

Buenas,

 

¿Qué tal, como va todo? Espero que todo vaya bien. Te escribo para recomendarte que cuando puedas vayas a la India a pasar algunos días a un Monasterio, es una experiencia única y ves todos los hechos mundanos desde otra perspectiva. No vayas con ideas preconcebidas, sumérgete y concéntrate especialmente en las oraciones y en los cantos. Puede que ahora no marches, pero algún día sé que lo harás. La gran sorpresa es encontrar tanto silencio y paz en un mundo tan bullicioso, lleno de gente y de una actividad frenética. Muchos libros que he leído los veo con otra intención o propósito, creo que he captado un mensaje maravilloso de paz y una enorme alegría.

 

Un fuerte abrazo,

Hola!

Me alegro que tu experiencia monástica fuera padre (mejicano), te haré caso el día que vaya a la India, ya falta menos.

Me encuentro en Mexico desde el día 9 y seguiré aquí hasta el 31. Ahora mismo te escribo desde San Miguel de Allende. 

Estuve la primera semana en DF, la city más loca que he visto nunca, superior a Sao Paulo! Hay momentos que me deprimo porque contemplo el fracaso estrepitoso del macaco humano. El tercer mundo me hunde. Estas megapolis son tumores que crecen y se extienden... No hay salvación ahí dentro.

Tal vez tengas razón con lo de meditar en un monasterio budista, aunque tengo mis dudas (recuerda que hice un Vipassana de 10 días). Ni es nuestra cultura ni solucionamos nada con ese break si luego volvemos al mundanal ruido en esta sociedad basada en la corrupción institucionalizada. 

En realidad no sé que hago aquí en México, lejos de mi querida tierra, ahora que la lucha es crucial y la libertad está en peligro. 

Digamos que el destino me "preserva" con el distanciamiento físico. Pero volveré, eso seguro, y pondré de mi parte en ello. 

Te envío un fuerte abrazo.

T

1 d'octubre de 2017

Vaig arribar a La Casa del Mar del Port de Llançà a les 5 tocades. Vaig ser el primer. Encara era fosc. A penes havia dormit 3 o 4 hores, nerviós, inquiet. Les reixes de la porta principal estaven tancades. Van aparèixer dues noies, després una parella... Poc a poc ens vam aplegar fins una cinquantena de persones tot esperant l'hora d'obrir. El sol va sortir. No xerràvem gaire. Hi havia un silenci expectant.

Va fer acte de presència una parella dels Mossos. Van estar tot el dia al carrer, observant sense actuar, amb un laissez faire admirable. Van obrir la porta i vaig sentir que demanaven voluntaris per a la mesa. M'hi vaig oferir. Vaig pujar les escales i em vaig trobar que a la sala tot estava preparat: una urna, les paperetes, els sobres. Vaig besar l'urna. Em va tocar de ser Vocal 1r. Estaria tot el dia dins custodiant aquell espai i facilitant el dret de vot als meus conciutadans. Vaig sentir molta emoció. El destí em permetia de viure de primera mà aquella diada tan important, amb una responsabilitat enorme. Érem poques persones: la Mercè (presidenta), en Joan (Vocal 2n) i la resta de companys encarregats de vetllar pel bon funcionament de la votació. Entre nosaltres (malgrat no conèixer-nos d'abans) va sorgir una complicitat increïble. Ens esperaven moltes hores de feina i d'angoixa.

A les nou en punt vam obrir. Hi havia una gernació fora esperant. No vam parar fins a migdia. L'ordinador amb el cens universal ara funcionava, adés queia, però anàvem introduint els DNI que podíem. Les cares de la gent al votar, les llàgrimes, les fotografies... Em serà difícil oblidar tanta il·lusió i tanta valentia. Ens van començar a arribar notícies de les càrregues policials en algunes poblacions, imatges, vídeos... Ufff

A partir d'aquell moment calia somriure encara més, persistir en la determinació. L'urna s'anava omplint de vots i vam pensar la manera de protegir-la. Se'm va acudir d'agafar cinta adhesiva i collar-la a la taula. Això dificultaria una mica més el robatori. Un pescador (Jesús) va portar una corda i va lligar l'urna. La primera idea era que, quan arribés la policia, despenjaríem l'urna per la finestra en direcció al port on una barca ja estava preparada per endur-se-la mar endins. L'advocada va suggerir que si l'urna sortia del recinte quedaria invalidada. Aleshores vaig agafar la corda i la vaig lligar al meu cos. Si volien arrabassar-la, havien d'arrossegar-me també a mi... 

Vaig estar lligat a l'urna una hora, però em van aconsellar que desistís. A més, era complicat anar al lavabo... De fet, havia materialitzat un simbolisme poderós. No sóc més valent que els altres. Aquests darrers dies he repetit molt aquesta frase: tenim molt herois, però no ens calen màrtirs. Cada votant que havia sortit de casa seva i havia fet cua per a dipositar la seva papereta, ja era un heroi, i més tenint en compte les circumstàncies tan adverses d'aquest dia. 

Els veïns van portar-nos coses per dinar: musclos, calamars a la romana, patates, vi, raïm... Dels mil censats en aquest col·legi van acabar votant 700 persones. També vam rebre molts votants d'altres indrets els quals van poder exercir el seu dret a través del cens universal, sovint havent d'esperar força temps per culpa de la inestabilitat del sistema. Feia goig, veure com l'urna estava gairebé plena. Ens arribaven notícies que la policia voltava a prop. A baix, al carrer, una gentada que no marxava, havien dinat i ara cantaven havaneres. Ningú sabia què passaria. Teníem vigilants a les 3 carreteres d'accés al poble. Passades les sis, havent votat gairebé tothom i per no arriscar els vots, vam prendre la decisió de cloure la votació. No valia la pena jugar-se-la. Els Mossos continuaven al carrer. Vam despenjar l'urna per la finestra del costat i la vam ficar dins la meva furgoneta. La intenció era fer el recompte en un lloc menys perillós. Vam tancar el col·legi i ens vam desplaçar a una casa particular. Podem estar agraïts als déus perquè Llançà no va rebre la visita dels repressors, la ràtzia d'aquests lladres que tenen el monopoli de la violència. Al nostre poble no hi va haver sang.

Vam estar introduint 700 DNI al sistema. Esgotador. El recompte dels 3 col·legis del municipi es va fer conjuntament. Era una mescla de moltes emocions: responsabilitat, valor, ràbia, esperança... Vam fe fer la feina i vam brindar plegats per un dia memorable. Vaig arribar a casa tocades les onze. Encara pendent de les notícies a la TV, a la ràdio... Resultats positius: més de dos milions de vots, 700.000 vots robats... El referèndum s'havia pogut celebrar a pesar de tots els entrebancs. Catalanes i catalans de bé, com tu i com jo, havien rebut cops de porra, bales de goma, gasos lacrimògens... La força bruta d'un estat embogit i demofòbic no havia pogut véncer la voluntat d'un poble valent i digne. Havíem guanyat en tots els sentits amb una victòria èpica. David contra Goliat. 

Em vaig quedar adormit en el sofà. Havia aportat el meu granet de sorra a la causa, fent pinya en aquest castell extraordinari. Tocarem el cel. Més amunt dels nostres cors hi haurà només els estels. 

Manifest per al referèndum

Canta el gall de la veïna. La mar està calma, gairebé silenciosa. El sol s’enlaira entre la boira. 

Hem arribat fins aquí carregats de raons i amb el cor curull d’esperança. Perquè sempre guanyarà l’amor contra l’odi, el poble unit contra la violència del poder. La nostra és una revolta cívica, la revolució dels somriures. Ni les intimidacions ni les coaccions de l’estat opressor podran frenar el nostre anhel de llibertat. No tenim por de les amenaces ni ens espanta la presó o l’embargament. Ni un pas enrere. Som molts i tenim la certesa de ser el que som i de voler el que volem. Cap llei pot ofegar el clam de la vida, perquè vital és aquesta empenta que ens arrossega cap un nou horitzó que volem bastir plegats. 

La llei ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. Quan la llei només defensa els privilegis d’una elit, quan una presumpta justícia afavoreix una casta corrupta i impune, és quan hem d’alçar-nos i lluitar per la veritable justícia social. Rebels i ferms, no acatarem. No volem ser súbdits, sinó ciutadans amb tots els drets per tal de viure en igualtat. 

Ells tenen les armes i nosaltres les urnes. La força repressora contra la tendresa aclaparadora d’un poble que vol alliberar-se de les cadenes. Perquè volem un futur millor. Aquesta és la nostra esperança. Perquè no acceptem la resignació ni la derrota. 

Demà votarem i defensarem aquest vot peti qui peti, amb els nostres cossos, amb el nostre cor, amb la nostra ànima. Ningú pot arrabassar-nos el que és nostre: la dignitat, la il·lusió, un somni que es farà real si som capaços de resistir i persistir com els nostres avantpassats. El destí del nostre poble està arribant a la seva apoteosi. No tingueu dubtes. Ens ha tocat de viure moments transcendentals. Hem d’estar agraïts i sentir-nos orgullosos de formar part d’aquest capítol brillant de la nostra història col·lectiva. 

Votarem i guanyarem. Gaudiu de les hores properes, dels dies propers. Som i serem un exemple per a tot el món, però sobretot per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. El poble català alliberarà finalment la seva terra, i ho farà com el poble català sap fer les coses: amb seny i amb rauxa, pacíficament, democràticament. 

És èpica i també poesia, és l’art de saber estar junts, amor al capdavall, amor a la terra, a la nostra identitat, autoestima. Tenim herois i no ens calen màrtirs. La llibertat es conquereix pas a pas, ningú te la regala. Ha arribat l’hora suprema en la qual decidirem, i el dret de votar s’aconsegueix votant, no demanat permís a l’amo. Perquè l’amo som nosaltres! Autodeterminem-nos, catalans i catalanes. Exercim el nostre dret i el nostre deure de decidir. 

Visca la Terra Lliure! Visca Catalunya! Visca els Països Catalans!

Inajornable