7.1.06

Desaparegué en la penombra

Després se'n va anar, desaparegué en la penombra en la que precisament viu desaparegut. A ell, sens dubte, sempre li ha resultat més fàcil desaparèixer que a mi. Comptat i debatut, la seva condició natural és la d'estar desaparegut i aflorar només de tant en tant, a ser possible en moments no gaire oportuns. Jo vaig romandre allí una estona. Encara que era migdia, vaig escollir de moure'm durant una estona més en tenebres, com si aquest fos un camí o una sendera obscura que se m'oferia a través del dubte. Posats a dubtar, m'estimava més fer-ho en la penombra. "Dubtar és escriure", deia Marguerite Duras. Perdut en la penombra i enmig de tota mena de dubtes, vaig deixar de tenir-los, tal com suposava, quan em vaig dedicar a comparar un dels meus pares amb l'altre. Allí, en aquest terreny (i segurament només en aquest), no tenia cap dubte. Ni tan sols en la penombra. O potser no tenia cap dubte precisament per estar en ella, en l'obscuritat.

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento, III, 9