23.1.06

Em preguntes si la vida té sentit...



Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu.

Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu.

Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible...

Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit.

Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he "divertit" molt llegint el teu llibre...

¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo?

Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar.

¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos... Però hauràs d’esperar el post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir.