27.4.06

Llegint el llibre...

Llegint el llibre que em van regalar per Sant Jordi (Paisatges d'infantesa de Ramon Bufí, Edit. Granollers, 2006), descobreixo que Dolores Ibárruri (La Pasionaria) durant la Guerra Civil va tenir com a quarter general la masia de can Morera, al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Bufí, fill dels últims masovers d'aquella masia, explica a la p. 80 que, mentre el seu pare era al front, a Flix, lluitant a la banda republicana...

La meva mare i jo, que tenia mesos, estàvem sols. Considerant la situació del moment, va ser una gran sort que la senyora Ibárruri romangués allà. Deia la mare que la van tractar generosament, i mai li va faltar res: li donaven pots de llet condensada, pa blanc, xocolata, galetes, etc. A canvi, ella matava algun conill o pollastre del galliner i el preparava a punt de rostir. D'aquesta manera la mare va poder passar tot el temps esperant el pare de manera una mica més suportable i acompanyada, tenint a la vora tota aquella gent.

Bufí, a continuació, relata una anècdota molt graciosa:
La senyora Dolores Ibárruri, no la recordo físicament, però sí que puc explicar, segons el meu cosí Joan Bufí, deu anys més gran, que un dia, anant ell i jo a portar el berenar al pare a l'hort, amb un cistell rodó, agafant-lo tots dos per una nansa, quan passàvem per la vora de la torre castell de can Morera, la senyora Ibárruri va sortir a la balconada, rematada amb unes copes, i de cop i volta es va posar a cridar-me, dient-me: "Niño, niño, enséñame la lengua y te daré un caramelo!" Jo devia tenir tres o quatre anys, i -ai, senyor!- amb la innocència de l'edat li vaig fer un llangot. Ella va complir el tracte i em va tirar un grapat de caramels. I vàrem tocar el dos a corre-cuita.
Fixeu-vos que, al paràgraf anterior, havia dit que son pare era al front i ara diu que era a l'hort. La fràgil memòria d'un septuagenari, i més quan els records són de segona mà. He cercat "La Pasionaria + Vallromanes" i no he trobat cap rastre (encara) que verifiqui l'estada de la il·lustre senyora al meu poble. M'agradaria que fos veritat. Si algú em pot ajudar, li estaria molt agraït.

D'aquella grandiosa masia ("a les quatre cantonades s'aixecaven unes torres quadrades rematades amb unes copes, que li donaven un aspecte de castell") no en queda gaire res perquè fou enderrocada. Només un parell de pilars amb alguna rajola trencada; el nom (Mas Morera) que ara ho és d'una urbanització; i l'alzina centenària, majestuosa, vora la Rambla, que sobreviu a la desfeta implacable del temps. On hi havia el llac amb barques han fet la nova escola.

L'obra d'en Bufí és un valuós testimoni d'un món a pagès que ha passat avall. A Vallromanes ja no queden pagesos. El lèxic és molt ric. He anotat algunes paraules:
fanga, rompí, magalló, selló, sofra, retranga, ventrera, esclopet, garba, garbera, vencill, modolons, escabrar, xopet, xarbotar, estanyar, lluquet, naspre, enasprar, crestall, mocadera, rostillons, xaragall, bossell, galleret, gafarró, espinyar, escó...
Totes elles dormen la polsosa son del diccionari. Llengotes de la memòria.

1 comentari:

albert soler fernandez ha dit...

Els anys 60 estiuejava a vallromanes, molt a prop del masmorera, concretament a la villajoyosa. Passava moltes hores jugant amb un nano de la meva edat que vivia a la masia del masmorera.
La historia de la pasionaria tambe la vaig sentir algum cop.