16.6.06

La vida és dura...

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona. Alta, rossa, maca, intel·ligent... (tot s'hereta). No hi ha déu que suporti tanta superioritat. La tenen amargada. Jo li dic: "No t'amoïnis, dona, a mi em deien cuatro ojos capitán de los piojos i, ja veus, els que m'ho deien, ¿on són ara?" (El que ha arribat més lluny és 2n. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Lleida. I d'ERC! No es pot caure més alt). Ella em diu: "Sí, però les que suspenen tenen més amigues que jo..." - "Tranquil·la -li dic-, mira jo, que mai no he tingut amics... L'amistat és per als dèbils." Collons. Què dura és la vida. No sé què faria sense la Literatura i la Beefeater. Potser ja m'hauria suïcidat. Com diu la meva idolatrada Shakira: No, no se puede vivir con tanto veneno...