29.7.06

Com a català...











Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!


2 comentaris:

Jean Robur ha dit...

Salutacions Toni,

En el programa de Josep Cuní, l'Enric Juliana, cualificava al president Companys de maldestre i que si no fos per l'afusallament, tothom hagues abominat el seu nom, que n'opines?. El teu blog es excelent. Salutacions desde el Gironès.

tonibanez ha dit...

Gràcies Jean! Se't saluda des del Vallès Oriental.

M'agradaria que el meu blog fos com el solo de guitarres de l'Hotel California de The Eagles...

No sóc historiador, però sembla ser que la vida de Companys fou un desastre absolut. Quan hagi llegit el llibre que acaba de treure l'Enric Vila t'ho diré. No el deixa gaire bé que diguem. Malgrat tot, la seva mort ("martiri") el salva in extremis. Una mort honrosa pot dignificar tota una vida. És per aquest fet que l'admiro i el tinc com a referència.