22.10.06

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

6 comentaris:

Higgins ha dit...

Totalment d'acord. Fa poc he perdut una amistat i he experimentat aquesta sensació d'alleugeriment, com si m'haguès tret un pes de sobre, com si haguès recuperat uns grams de llibertat. Tot i que és una sensació agredolça, la vida continua.

Un dels principis amb que funciona el món actual és que "tota relació perdura en el temps mentre hi hagi interès mutu". Es materialista, però així va la cosa.

Els sentiments purs, sense interessos, també existeixen, però són cada vegada més "rara avis" entre nosaltres. Només els idealistes i els somiadors encara hi creiem.

Anònim ha dit...

Yo también comparto los sentimientos de "ligereza". Obwohl...(que diría Federico, otro solitario), no estoy seguro de que la soledad en sí sea buena. Otro solitario (Rilke), decía que la soledad no es fructífera, que en ella solo crece lo que le llevamos. Muchas citas, ya lo ve. Señal de que no lo tengo muy claro. Eso sí. Cada día estoy más sólo. Y bloggeando. Es decir...
Por otro lado, las relaciones de pareja, y esto no lo he aprendido a base de libros sino de fracasos, deben encauzarse de la pasión a la amistad que, a pesar de todo, es mucho más duradera.
Saludos.

Anònim ha dit...

Totalment cert! No has de dependre de l'amistad ni de l'amor, et fan pitjor persona, egoista i sobretot sense pensamnet propi ni llibertat.
Arribes a veure pèls ulls de l'altre persona i quan passa això ja estàs perdut, la teva vida ja no és teva, és dels "altres".
El més important és la teva vida interior, no la vida social...això amb el temps és perd.

Signatura: Atenea

Gat MG at ha dit...

Si estàs tantes hores davant del Pc fent aquest bloc, el de la Mireia i el Diari Vermell no m'estranya que siguis tan anti-social. Ja et dic jo que prefereixo el contacte humà al contacte d'una màquina.
Salutacions Toni.

Mireia ha dit...

Gat MG at, tu ets lelo, gairebé tan lelo com el Toni Ibàñez.

Gat MG at ha dit...

No "hem" diguis "aixòs" guapa. Un petó.