15.11.06

Reus mon amour

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco. Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport. Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pere retallant-se sobre el fosc del cel. Preciosa imatge que em recorda la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida... (he fet un link sobtat amb la meva infantesa amarada de boira). Carrer Major. Un bullir de gent. El Centre de Lectura és al número 15. Una munió de mares i criatures al vestíbul. Segueixo badant carrer Major amunt fins que trobo la Plaça Mercadal, també en obres! Quarts de vuit. Al bar del CdL assaboreixo un gintònic de Bombay mentre començo a escriure els primers apunts d'aquest post rere el foli que tinc preparat per a la taula rodona. He esbossat quatre coses que m'agradaria dir... Aixeco el cap i veig en Ramon. Hòstia! L'abraço. Sabia que vindria. Fa tres anys que ens coneixem, som vells amics catosfèrics, però encara no havíem tingut ocasió de desvirtualitzar-nos. Talment me l'havia imaginat. Bonhomia i senzillesa. Té un accent molt peculiar. Només per a conèixer-lo personalment ja pagava la pena baixar a Reus. No podem xerrar gaire perquè s'acosten les vuit. Pugem a la sala de dalt on farem la taula rodona. No sé per què collons es diu "taula rodona" si les taules mai són rodones. Em rep en Jordi Escoda, tatuat amb ideogrames xinesos a l'avantbraç interior esquerre. Ell és el que ha organitzat aquesta moguda i farà de moderador. Saludo David Domingo (blog), fastigosament jove i amb uns rínxols que ja voldria jo... I també conec l'Òscar Hellín, màxim responsable dels serveis informàtics de l'ajuntament de Reus, l'únic que duu corbata. Ja hi som tots. El públic va arribant. Estem hora i mitja petant-la sobre els blogs. En Jordi planteja les qüestions i anem responent tots tres. Tinc la sensació que hi ha massa coses a dir. Al final, també participen algunes persones del públic. Dos quarts de deu. En Jordi ens porta a sopar al restaurant L'Absis, rere mateix de la prioral. Un local peculiar decorat amb pintures rupestres, quadres i una paret sencera plena de grafits que ha escrit la gent. En David no ha pogut quedar-se. Menjo una amanida de pera amb mostassa, rap amb cloïsses i, de postres, el dolç típic de la ciutat: menjar blanc. Bevem un blanc molt decent de Gandesa. Agradable tertúlia. Parlem d'informàtica, de política, però sobretot de Reus. En Jordi i l'Òscar m'alliçonen. Ser de Reus imprimeix caràcter. La reusitat militant. Gaudí i el General Prim. L'espasa de Prim. El mural de Prim a l'Ajuntament. L'estàtua eqüestre de Prim. Intocable. Increïble. Molt divertit. Se'ns fan les dotze. A mi em queden 135 km. d'autopista fins al catre. Em quedo amb les ganes de provar una altra cosa típica reusenca: el vermut. Serà la propera vegada que em convidin. Tota la tornada amb la banda sonora de l'anada: A Rush of Blood to the Head de Coldplay. La mar m'acompanya, invisible, a la dreta. A la una de la matinada sóc al peatge de Martorell. Dormo. Obro els ulls a quarts de set. Encenc l'ordinador i em poso a escriure aquest post. Ara són les 7:33. Avui començo a treballar a les nou.

Apunts per a la taula rodona

8 comentaris:

ramon ha dit...

Sí senyor, això és la immediatesa dels blocs de què parlàvem ahir (Blog, Dip, Bitàcola... què s’imposarà, al final? L’ús dictarà sentència!), viscut, escrit, penjat, llegit i comentat. Tot, amb una rapidesa que deixa astorats els nostres “antecessors”, els dinosaures de la mà tancada. Visca l’era de la mà oberta!
A mi també em va encantar “desvirtualitzar-nos”, Toni. En directe ets més humà, se’t suavitzen les arestes que de vegades mostres a la virtualitat, es fa palès una bonhomia que se’t veu innata i afloren les altres qualitats que també duus a sobre. Això sí, el teu caràcter caníbal és indestructible, en oratòria te’ls vas cruspir a tots, col·loquialment parlant. Per a mi, ahir també va ser un gran dia, Toni.

mazda ha dit...

Ostres Toni!
Et puc donar un consell? Probablement no et cal, però a mi m'ha anat be. Practica la meditacio, o fes tai-txi o .. Et permet allunyar-te de les formes i anar a l'essencia. I tu la tens. No t'entretinguis perdent energia responen enveges, gelosies, ràbies ...
Va, fes un salt quàntic!

Pedra Filosofant ha dit...

M'agradaria sapiguer de bona mà si en la Trobada de Reus vau arribar a copsar l'inminent control que es vol imposar a la qüestió bloguera des de les alçades del poder polític global.
També he sentit a dir recentment i a diversos mitjans que "els blogs mundials ja son considerats com el 6è poder"... Glups!...
Ja és això, ja, com diu en Ramon: "viure, escriure, penjar, llegir i comentar". Tanmateix, la vida d'un lletraferit qualsevol posada a l'abast dels internautes.

tonibanez ha dit...

Ramon, considero massa generoses les teves apreciacions. Crec que tots vam aportar la nostra visió des de diferents punts de vista i, tot plegat, va resultar molt enriquidor.

Mazda, això del "salt quàntic" em fa una mica de vertigen. Jo medito a la meva manera... I sóc molt sartreà: l'existència va per davant de l'essència.

Pedra, en vam parlar d'això del "control" i la relació amb el poder (política). No és tan senzill carregar-se la sana llibertat que respirem. Veuen com alguna cosa se'ls escapa... i què fan? Introdueixen "soroll mediàtic", blogs i més blogs polítics que infesten la catosfera creant brossa partitocràtica i sectària perquè la gent es perdi i acabi atabalada. És una estratègia roïna. Costa molt destriar el gra de la palla. El 97% de blogs són prescindibles totalment.

Pedra Filosofant ha dit...

Crec que la selecció "natural" dels blogs només ha de quedar en mans del lector-internauta, Toni.
Les diverses opcions (totes!) han de ser-hi a la xarxa, i que cadascú en faci la seva tria personal.
De no ser així, caurem tots plegats en el parany que el poder global ens ha posat, és a dir, donar-los un cop de mà a l'hora de tallar caps amb l'argument de que hi ha massa "soroll mediàtic". També hauriem de xerrar una estona llarga sobre quin criteri seguirien-es per tal d'arribar a considerar un blog com a "prescindible".
"L'existència va per davant de l'essència", dius. Caram, ja en tinc una de bona per intentar de copsar, encara que l'existencialisme de Sartre i companyia se'm fa un xic costerut.

Anònim ha dit...

A Rush Of Blood to the Head... el millor disc de coldplay sense cap dubte. Bon gust.

Bruder ha dit...

Ei
el que és conecta desde UK soc jo!!!

Bruder ha dit...

Ei
el que és conecta desde UK soc jo!!!