15.1.07

La crítica de la crítica

Al darrer número del setmanari El Temps trobo la crítica que fa Lluís Bonada del llibre d'Albert Villaró: Blau de Prússia, premi Carlemany.

El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre (Obaga) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l'autor. Fins aquí la crítica.

La tiorba és un instrument greu de la família del llaüt. Jo mai no posaria a la meva nota biogràfica que faig les millors truites amb patates de la comarca o que m'agradaria saber tocar el piano. No estic d'acord amb això de la fidelitat a l'estil. Crec que els escriptors (i els creadors en general) hem d'arriscar, innovar, obrir camins nous, renovar-nos... El pitjor que ens pot passar és repetir-nos o, com diu Bonada, escriure sempre el mateix llibre.

Tret d'algun article a Presència, no he llegit Villaró. Amb ell comparteixo edat (bé, ell és 5 dies més vell que jo), lleidatanitat, la closca pelada i la muntura de les ulleres... Res més, que jo sàpiga. No tinc el gust de conèixer-lo personalment. Em temo que tampoc compartim estil literari, ell és d'història i jo de filosofia. Hi ha gent que ens confon físicament (vid.), però jo sóc molt més xamós i més pinxo i, sobretot, molt més megalòman. També he sentit a dir que és l'Atxaga català i que, fins i tot, s'assemblen els títols de les novel·les (Obabakoak / Obaga). La gent és l'hòstia.

Al Sr. Bonada li demanaria quin és el seu estil i que em digués (sense comptar els llibres sobre Josep Pla) el títol de les novel·les que ell ha escrit per a poder-ne fer la crítica. Sembla que per a fer aquest article l'únic que s'hagi llegit sigui la crítica del Guillamon i la solapa del llibre.

¿Oi que és divertit criticar una crítica? Els escriptors tenim dret a rescabalar-nos, no?
-------------------------------------------
Envio un mail a l'Albert amb l'enllaç a aquest post i ell em respon de seguida:
Ep, Toni, bon dia. Molt de gust de saludar-te.
De vegades passo pel teu blog, i m'ha fet una gràcia especial que hagis dedicat un post a la crítica del Bonada. No l'havia llegida (ni la llegiré), perquè ja m'havien arribat campanes de que seria una mica bèstia. M'hi he d'anar acostumant. Que un parell de patums hagin rebut el llibre amb tanta mala llet deu ser un bon senyal. A veure si ens trobem algun dia i ens fem passar per bessons. Te'n dec una!

Albert

1 comentari:

elquemaietvaigdir ha dit...

La tiorba té el seu morbo.
Com la teva música avui.
L'Albert, també.( i a més té un gran sentit de l'humor)
A mi sí que em va agradar Blau de Prússia.