22.1.07

Sant Vicenç

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble, que també ho és de Lisboa i de Mollet, per això avui no treballo.

Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal: The Gospel X-perience!. 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam).

Diuen que avui canviarà el temps. El matí es presenta humit i emboirat. Ja han encès el llum del bar del Casal, un bar molt peculiar en el qual, a més de totes les coses típiques d'un bar, pots trobar els meus llibres, ben posadets dins una vitrina, entrant a mà dreta, sota el rètol: Escriptors de Vallromanes.

4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

"Quien canta, su mal espanta"

Anònim ha dit...

Hi ha mals que no es poden espantar cantant, don Gregorio

Gregorio Luri ha dit...

Llavors el mal serà a les cordes vocals.

tonibanez ha dit...

Benvingut, Goyo! Un regalet: Feelings