18.2.07

Grease

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir, 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease. Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant. Em sembla perfecte.

Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson, caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí. El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Iglesias: de niña a mujer... Hi ha l'himen vaginal i l'himen cerebral. Ambdós han de ser estripats. Ser dona és obrir-se de bat a bat: de cames i de ment. La flor no és flor si no es bada. Aquí rau el poder de la dona sobre l'home. Davant d'una dona oberta, l'home està perdut. Les dones obertes són la perdició dels homes. Al final, Sandy descobreix el camí adient...

Apunts finals per a la reflexió...

Preu de les entrades (platea): Plataforma: 25 €. Grease: 42 €
Tot i ser a Barcelona, ambdues obres són en castellano.

2 comentaris:

Enric Gil ha dit...

Gràcies, amic Toni, per l'enllaç!

"EnDaiMoNada" girl ha dit...

Jo ja fa temps vaig anar a veure-la i va ser genial...una transformació realment brutal que moltes hem fet (encara que sigui internament)