Gallecs

Abans d'entrar a treballar, deixo la moto a Ca l'Isern. En Josep, el meu motorista de capçalera, em recorda que fa un any i mig que no em veu el pèl. Jo faig broma amb això del pèl i li dic que la culpa és seva perquè em va vendre una moto que no dóna problemes. Farem revisió general, canvi d'oli i canvi de cobertes. Les gomes estan molt gastades i ja he tingut un parell d'ensurts. No val a badar. Calça-me-la bé, Josep. Durant l'hivern no l'he agafat gaire. Arriba el bon temps i tinc ganes de moto. L'aniré a recollir a les cinc, quan surti de l'institut.

Ara són quarts de quatre i estic assegut en una espona a la vora d'un camí de Gallecs. He caminat deixant enrere la ciutat. Sembrats, camps de faves, canyars, pins, el verd primaveral, el brogit de l'autopista i del circuit de Montmeló, un llangardaix enorme, ocells, papallones, l'aigua cristal·lina del torrent, les muntanyes al fons... Ara tornaré a l'institut. Tinc classe de quatre a cinc amb els de 1r. d'ESO. La sirena d'una ambulància, la ciutat massa a prop. Gallecs és un oasi inversemblant. Passen caminant cinc dones. No saben estar sense xerrar. Jo no sé estar sense escriure.