1.5.07

Jos

Ja fa dies que sé (abans de llegir Pessoa, Hume i Der Steppenwolf de Hesse) que el JO no existeix o -més ben dit- que (per pura comoditat) anomenem JO un batibull identitari, un brollador inestroncable d'impressions i d'expressions. Simplificar el que som a un sol JO és empobrir-nos. Planyo els pobres d'esperit que només es reconeixen en un únic JO.

Ja fa dies que sé que si la llibertat existeix (més enllà de la utopia) haurà de concretar-se en la multiplicació de les possibilitats personals, fins i tot contradictòries. Si jo fos sempre el mateix seria molt avorrit, insuportable. Per tant, necessito alterar-me, emmascarar-me, contradir-me, plurificar-me...

Ja fa dies que sé que m'he perdut. Per això em fan riure els imbècils que aspiren a "trobar-se a si mateixos". Quina bestiesa! El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

7 comentaris:

Llorenç Carreres ha dit...

La vida, com la literatura, és un joc. I cadascú hi té el paper que vol, almenys virtualment parlant. Que ningú pensi, ni que sigui per un moment, que és possible treure un pam de net de res. Es tracta, simplement, de jugar el millor que sabem. Perquè a la fi, per a tothom, el resultat serà el mateix. L’important, doncs, és jugar mentre sigui possible. I, si no el millor, un dels millors jocs és la literatura. Hi jugam?

Francesc Puigcarbó ha dit...

totalment d'acord, a més a més, i quan et trobes que? es que potser t'agrada ser com ets? Nomes els estupits i els imbecils es troben i s'agraden, encantants d'haver-se conegut.- A banda que imaginar-se, o ser un altre personatge no deixa de ser un exercici literari, en el teu cas reconec que molt enginyós.
ah! amb tota la collonada d'ahir - tres xifres -

moz ha dit...

Una reflexió molt interessant, sens dubte al tot ten de tota la seva blogografia!

Joan Pere ha dit...

Una pregunta d'un estudiant a un professor de filosofia: quant de Vattimo hi ha a la frase "ser tothom, ser-ho tot, o no ser res"? O vas per un altre lloc? Gràcies.

tonibanez ha dit...

Més que Vattimo, m'he inspirat en Pessoa: Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo (...) Que sei eu do que serei, eu que não sei o que sou?
Ser o que penso? Mas penso ser tanta coisa!
(Tabacaria)

Anònim ha dit...

Avui tb he llegit l'entrevista de LV a Joana Bonet, la padrina de la revestia Woman i Marie Claire (revistes per dones). Ella també parla del jo, del jo femení, és a dir, de la dona en quant a subjecte. Per dir-ho en poques paraules i malament, aquesta tia és gilipolles -Que su mejor conquista fuese la de sí misma- sentència aquest despròsit de dona, donant a entendre que la dona ha de ser, per ella mateixa, una finalitat. Prefereixo llegir Kant, que explica el mateix, però és un home (i als homes acceptem la crítica, inclús la més ferotge). Quina fatalitat, la consciència femenina està en mans d'ineptes i fracassades intel·lectuals. En qualsevol cas, i deixant de banda aquestes misèries que s'han d'aguantar i tolerar (l'alliberament i la igualitat de la dona), em sembla que el raonament que has fet, Toni, sobre el Jo és d'amateur. Ets força vanitós, per tant, no et criticaré en públic simplement et dic que la frase -un riu que corre torrencialment cap a la mort...- potser és bona per fer poemes d'estar per casa però és una imbecilitat. Reflexioni. Salut. RDC.

Anònim ha dit...

El que cal és perdre's, ser tothom, ser-ho tot, o no ser res: un riu que corre torrencialment cap a la mort...

Unes paraules que m'acompanyen llegint a Pessoa en Odes de Ricardo Reis.

Des d'aquí recomano la seva lectura serena, la seva lectura poètica, vessada en un doble sentit plaent.

Des d'aquí recomano lluitar pel que sentim, de ben endins.

ALBADA