15.8.07

(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul
és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)
Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

parlaves l'altre dia de sinceritat d'alló del llibre. Bé, no m'agrada el reportatge -tintineja -i si m'ho permets em sembla que no vas entendre gran cosa d'Istambul ni del que representa. Quan visites una altre cultura has de deixar que t'absorbei-xi, impregnar-te d'ella, fruïr-la, el que no pots fer es pasar-hi per sobre per no tacar-te, amb aquesta prepotencia occidental que ens perd una mica a tots. No s'hi val. O així ho veig jo.

ramon ha dit...

ei, i no hi havia cap altra via més directa per fer cap a Grècia? Amb la mania que els hi tens als moros de tota mena...

tonibanyes ha dit...

Sisco: de segons quines coses, m'estimo més no "impregnar-me".

Ramon: doncs resulta que el periple començava a Bizanci, què hi farem, o sigui, que Istanbul el vam veure de carambola.

Dessmond ha dit...

A finals de febrer vaig visitar el que mostres en el post. A mi em va deixar un gran record. Unes ganes boges de tornar-hi. I si no ens puc exilar a Andorra, potser ho faria a Isatmbul.
El tema de la teca em va encantar. Tot el repertori de passtisseria �s �nic. Molt subtil.
Quina embeja em fas!

Carme ha dit...

El que m'agrada de les persones és justament la diversitat que pot existir entre les experiències d'una mateixa cosa, com ara d'una ciutat.

Aquest estiu també he estat a Istanbul, i puc dir que en tinc una impressió completament diferent a la que has deixat fotografiada... La veritat és que molts dels comentaris que has fet m'entristeixen, i alguns, com a dona que sóc, em fereixen tant com veure les dones tapades i sotmeses. Encara que he après a respectar-les, tot s'ha de dir. Parles de les teves dues rosses: "i jo vigilant alhora les meves rosses", comentaris com aquest m'ofenen tant com les mirades dels turcs, que per cert, miren tant com molts catalans a ciutats i pobles de la nostra mateixa terra.

Per altra banda, hi ha hagut molta gent que m'ha preguntat sobre la inseguretat. Així com puc coincidir amb tu en què la ciutat és "bruta", no coincideixo en el sentiment de vigilar la cartera i la butxaca, no fos cas que... En un sol dia voltant pels carrers del centre de Barcelona, he sentit més crits per estirades de bosses a turistes que en tota una setmana vagant pels carrers d'una ciutat on val la pena, sota el meu parer, perdre-s'hi amb una ment oberta.

El que més m'entristeix és el judici solemne que fas d'Istanbul quan tant sols l'has coneguda durant unes hores. En una ciutat amb tres centres diferents (l'històric, l'occidental i l'oriental) et permets jutjar-la havent vist únicament els quatre punts turístics... Una ciutat és molt més que això. Una ciutat és la seva cultura, la seva gent, les parts obreres, els ports, les rodalies, les barriades, els contrastos, els diferents edificis emblemàtics que han configurat la seva història, els més moderns i els més antics, les ciutadelles, les muralles... I què n'has vist de tot això? Únicament quatre postaletes amb més ganes de tornar al fabulós vaixell on devies viatjar que no pas intentar descobrir un món diferent. És com si jutgessis Girona per la seva catedral i el Call Jueu, o Barcelona, pel Parc Güell, la Sagrada Família i les Rambles... És com si jo, lectora per casualitat del teu bloc, et jutgés per aquests comentaris que fas sobre una ciutat i fes d'aquest judici una sentència per als meus companys. Perdona si vaig errada...

Per cert, em vaig descalçar a moltes mesquites d'aquesta ciutat, tot s'ha de dir que no tinc gaires manies, vaig anar a un bany turc i vaig gaudir dels menjars de la seva cuina tradicional, i ho recomano a totes les persones que hi volen anar (això sí, el menjar millor que no sigui dels "xiringuitos" a peu de carrer, que es gaudeix més assegut, a la fresca i tranquil).

Tal i com deia al principi, m'agrada la diversitat i intento respectar-la, com també intento no emetre ni judicis ni sentències d'alguna cosa que no és més que la meva opinió. Espero no haver-ho fet ara.

Salutacions,

Carme.

Anònim ha dit...

Subscribeixo el que diu la Carme. Aqui a Catalunya, ves a qualsevol lloc de pages i trobares tota la bruticia que vulguis, i també a les ciutats, no fa falta recorre masses metres per trobar alguna paret amb pudor a pixat. Amés ja ho diu una dita catalana: Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. I a proposit dels mitjons, podries fer el mateix que un personatge d'una pel·licula, quant ha acabat de trepijar una merda de gos: incineral's!

josep ha dit...

Pots tenir una formació filosòfica fantàstica, però no en tens ni idea a l'hora d'intentar entendre una ciutat. La teva descripció és d'una lleugeresa sorprenent.
T'aniria bé llegir "Orientalisme" de l'Edward W Said, t'hi trobaries reflexat en la figura d'aquell que construeix la realitat de l'altre sense ni tan sols intentar-la entendre.
Per cert, els turcs no són moros, mai ho han estat.

Anònim ha dit...

És increïble (o potser no tant): has passat per Istanbul sense assabentar-te de res en absolut! Si fins i tot la part del teu escrit que vol ser informació objectiva és errònia!!! Aquests turistes de creuer amb bufet...

tonibanez ha dit...

Què és erroni, Sr. anònim? Si m'ho diu, ho esmenaré amb molt de gust. Lo del "creuer amb bufet" ho diu per enveja, potser? Cadascú viatja com vol (o com pot). Si a Vd. li agrada més la tenda de campanya (o no es pot pagar res més), és el seu problema, no pas el meu. Passi-ho bé i gràcies per participar.