18.9.07

En Manel de Can Raspall


Diumenge al matí, al Concurs de Pintura, vaig trobar en Josep Pericas, l'exalcalde, una de les institucions vives del poble, i vaig fer-li cinc cèntims de la nostra troballa. Ell no la coneixia, però em va dir que parlés amb en Manel de Can Raspall, que ell segur que em podria proporcionar més informació.

Manel San Francisco Andreu
viu al costat del restaurant Can Raspall, situat a Coll de Clau, en la carena que separa Teià de Vallromanes. Hi he pujat a migdia i, tot entrant al restaurant, he trobat una dona de 65 anys... Hola, bon dia, miri, vinc de Vallromanes i busco en Manel... En Pericas m'ha dit que podia parlar amb ell... Parlar de què? Jo sóc la seva germana, som tres germans, ell és el gran... Ah, doncs si vostè és la seva germana potser em pot ajudar... Resulta que estic buscant informació sobre la Pedra del Diable... Aleshores ella ha somrigut i els ulls se li han il·luminat. La Pedra del Dimoni! Sí, sí... I tant. Era molt a prop de casa nostra. Deien que creixia... Que creixia?! Sí, deien que aquesta pedra creixia una mica cada any... Tenia un forat que fèiem servir d'escaleta... Espera, que cridaré mon germà... La dona ha anat fins a la barraca del costat del restaurant i ha tustat a la porta... És que el pobre està molt constipat... La porta s'ha obert i ha sortit un home atrotinat, estossegant, amb les narius degotant talment doll inestroncable... Mira, Manel, aquest senyor vol parlar amb tu de la Pedra del Dimoni... La dona ha marxat i ens ha deixat sols. Ens hem assegut en unes cadires sota la figuera de davant de casa. Hem estat una hora i mitja xerra que xerraràs.

En Manel i la seva família vivien a la masia de Can Raspall, situada entre Can Gurguí i Cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin Can Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel ha confirmat el que m'havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada, més o menys com en aquest dibuix:

Per tant, si en Manel i sa germana recordaven la Pedra dreta, tampoc no devia fer tants anys que la van fer caure. Però aturem-nos. Hi ha un parell de punts foscos que cal aclarir abans de continuar endavant.

1. El nom. Fins ara tothom en deia la Pedra del Diable, tant en Vicenç de Can Maura (que me la va ensenyar) com en Pau Ubach al seu llibre. ¿Per què ara els de Can Raspall l'anomenen Pedra del Dimoni? Ja sabem que Diable i Dimoni vénen a ser el mateix, però cal filar molt prim. He insistit en aquest tema, i en Manel ha corroborat que ell i la família (pares, avis) sempre l'havien anomenada la Pedra del Dimoni.

2. El forat. Es tractaria d'un clot practicat a la Pedra que no arribaria a travessar-la dins el qual s'hi podria ficar el peu. Estaria a mitja altura. El problema és que actualment aquest forat no el podem veure ja que deu estar a la part de sota de la Pedra, a la cara oculta. El dia que l'aixequem i li donem la volta, trobarem el forat al qual es refereixen els germans de Can Raspall. Suposo.

3. Què significa (la llegenda) que la Pedra creixia? Com que estava a la vora del camí, clavada en un terreny saulós, la Pedra s'anava descarnant a poc a poc... Aquesta és l'explicació lògica que el mateix Manel ha reconegut.

A partir d'ara, per tant, caldrà acostumar-se a dir El menhir de la Pedra del Dimoni. A mi, personalment, aquesta denominació m'agrada més que l'anterior. Pedres del Diable ja en tenim a Santa Pau, a Palau-solità i a Parets (amb bonica llegenda inclosa). Google m'indica que a Garrigoles tenien una Pedra del Dimoni, que també estava al peu d'un "camí de carros", però resulta que la van robar. Que consti que els lladres no som nosaltres, que la nostra sempre ha estat aquí.

Trobo una altra Pedra del Dimoni en els versos finals del poema Nerto de Frederic Mistral:
¡Quan jo us deya que mestre Mosca moltes vegades, ahont pensa fer un gaudeamus, va á fer de badoch! Ja ho veyèu, no manca sinó girarli l'esquena: debades trona y porta pedres; un colp de creu l' esquiva, y ab la pedra del dimoni s' alsa la torre del bon Deu.
Més coses. En Manel és un pou de saviesa. No para d'enraonar. Fa l'efecte que no xerrava des de feia anys. M'explica la seva vida. Quan anava a l'escola de Vallromanes i baixaven els tres germans cada dia caminant des de la masia. A l'hivern portaven les cames vermelles pel fred. Està molt orgullós del seu servei militar. M'ensenya fotos en blanc i negre on apareix amb l'uniforme. Diu que tenia una punteria prodigiosa. El seu cap desvarieja. No sé si és per l'edat o pel conyac, que va molt bé pel constipat. El nas no deixa de rajar-li. La tos em fa patir. Es moca i es disculpa. Però se'l veu feliç parlant. Jo l'escolto amb tota l'atenció del món. No duc càmera de fotos ni un miserable bolígraf per anotar els noms o els detalls. Ell salta d'un fil a l'altre fins que perd tots els fils i l'he d'ajudar a reconduir la conversa. M'interessa que em parli sobretot de la Pedra...

Segons ell, va estar dreta (amb una certa inclinació) fins als anys setanta. Ell ha dit "fins a la Constitució", és a dir, fins a l'arribada de la democràcia. Qui la va tombar? O bé el creixement propi de la Pedra, o potser algú que va posar-se damunt i la va fer inclinar massa, o tal vegada (aquesta és la hipòtesi més versemblant) la màquina que va eixamplar el camí a mitjans dels setanta, que és quan la van trencar, i des d'aleshores es donava per destruïda i perduda. Segons el dibuix que he fet a partir de la descripció d'en Manel, la situació originària del menhir no variaria gaire respecte a l'actual. Estava a la part interior del camí, just enmig del revolt, mirant cap a la muntanya, apuntat a Sant Mateu.

Això és tot el que he pogut esbrinar sobre la Pedra. Les altres qüestions que han anat sortint al llarg de la conversa, certament caòtica, me les reservo per a posts futurs. Només un avís important: el que m'ha explicat sobre la Roca Foradada (ell l'ha anomenat Pedra dels Sacrificis) és força suggeridor. Ha parlat de moros i de sang...

Abans de marxar, en Manel m'ha regalat un petit test amb un plançó de sàlvia. En tenia uns quants de preparats "per a regalar als amics"... Baixant cap al poble amb el meu regal a la mà he pensat que no la plantaré al jardí (ja en tinc una), sinó que la deixaré al test fins que el Menhir de la Pedra del Dimoni sigui restaurat i redreçat. Llavors, la plantaré al costat del menhir...

Per què sàlvia? Bona pregunta. És una planta màgica, druídica, medicinal (panacea); el seu nom vol dir "la que salva"... Busqueu, busqueu quines són les seves mútiples propietats... (algunes tenen a veure amb la fertilitat, sempre associada als menhirs)...
Cur moriatur homo cui Salvia crescit in horto?
¿De què podria morir un home que té sàlvia al seu hort, si no és perquè no existeix cap remei contra la mort?
En Manel se la sap llarga.


Fotos que m'ha enviat la Roser Loire, biòloga del Parc, de la visita de dissabte:

5 comentaris:

josepmanel ha dit...

Aquest tema de la pedra està tornant-se apassionant. Enganxa.

Francesco ha dit...

Hi ha vegades on el dia a dia es torna, de sobte, apassionant.

David Montilla ha dit...

Caldria escoltar més sovint les veus dels savis dels nostres pobles, autèntics pous de saviesa. Desgraciadament, es força generalitzada la desidia cap als ancians.

Roi ha dit...

Veig que vau medir la pedra, ara hi podeu tornar al cap d'un temps i comprovar si ha crescut...

El veí de dalt ha dit...

Apassionant recerca, aquesta... Un exemple d'història oral. Si a més tens l' E.Ortega i la R. Loire, a prop, segur que t'ajuden. Bona gent.