15.9.07

Seguint el rastre d'Obèlix

Havia quedat amb l'Enric a les 10:30 a la Creu d'en Boquet. Mentre l'esperava assegut a la vora del punt d'informació del Parc, sota l'ombra del pi majestuós que presideix la cruïlla, he menjat raïm de les vinyes properes. Boníssim. El deixen madurar perquè agafi grau.

A l'hora prevista han començat a arribar vehicles, cotxes i tot-terrenys, cinc, sis, set, l'un rere l'altre, amb gent de totes les edats... L'Enric havia convocat amb menys de 24 hores una bona colla de persones de Vilassar de Dalt, de la secció arqueològica del Museu Arxiu, responsables del Parc, però també curiosos que volien comprovar amb els seus propis ulls la realitat de la troballa.

Una trentena de persones que he hagut de guiar camí de Vilassar avall fins al revolt que hi ha abans de Can Mamet, punt en el qual ha calgut aparcar els vehicles. A peu hem enfilat l'antic camí que mena a Can Gurguí. Després d'un tros de pujada, a l'altura de Can Duch, el camí segueix pla fins al revolt en el qual reposa el menhir, situat a mà esquerra sobre una petita elevació del terreny, sota l'ombra d'un pi important.

L'expectació era màxima. Els arqueòlegs i les autoritats frisaven. Ja hi som: Voilà! Aquí teniu la Pedra del Diable, suposadament destruïda i perduda. L'altra peça que falta és allà baix, a l'altra banda del camí. Han fet fotos, l'han mesurat, l'han dibuixat, hem especulat sobre el possible emplaçament original, sobre qui la va poder trencar, etc. Els experts han confirmat que és el menhir de la Pedra del Diable.

Aleshores algú ha tret una fotocòpia i, assegut sobre el menhir, ha llegit això en veu alta:


Es tracta d'un fragment de la pàgina 197 del llibre Memòries Etno-Arqueològiques (1994) de Pau Ubach, arqueòleg pioner en la recerca dels jaciments de Vilassar, del Maresme i comarques veïnes. Les dades que proporciona coincideixen amb la nostra troballa: el nom ("Pedra del Diable"), la ubicació, les mides... Ell se'n va assabentar gràcies al testimoni d'unes "persones grans", com em va passar a mi: en Vicenç Corbera de Can Maura m'hi va portar. Mesos després l'enterràvem. Sense aquesta valuosa tradició oral no l'haguéssim pogut redescobrir.

Estic molt content d'haver viscut aquesta història tan bonica. Jo només he estat una baula de la cadena de transmissió. Vaig rebre el testimoni d'en Vicenç, vaig contactar amb l'Albert Fàbrega, vaig enviar uns mails i, a partir d'avui, la cosa queda en mans dels experts, en bones mans. Al capdavall, jo sóc un simple afeccionat, un amateur. Sé que faran el que convingui per a catalogar-la i protegir-la. D'aquesta manera, Vilassar de Dalt incorpora un nou element al seu catàleg megalític, enriquint així el seu patrimoni històric.

Hi ha coses de les quals et sents orgullós. L'any 2003 vaig promoure la declaració de la Roca Foradada com a Bé Cultural d'Interès Local. Si algun dia el menhir de la Pedra del Diable és restaurat i es torna a aixecar, llavors la meva felicitat serà completa. Us mantindré informats.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

l'Obèlix és un home taaan eròtic...

rafael ha dit...

Ves amb compte Toni que es comença amb un menhir i s'acaba cercant la pedra... filosofal ;)