18.11.07

Capvespre 16.11.07

Comencem amb un text del blog A RANVESPRE. La fadista Mísia canta el poema Estátua falsa de Mário de Sá-Carneiro [traducció catalana]. Lusitanofília. Parlem de la literatura com a teràpia... Per què escrivim? Per què llegim? L'últim llibre de Vila-Matas. Més fados de Mísia. Els assaigs de Montaigne: Ainsi, lecteur, je suis moy-mesmes la matiere de mon livre. Plató. Descartes. La literatura moderna. Literatura del jo. Literatura 2.0. Defenso Marc Vidal. ¿Quin és el gentilici de Vallromanes? Poema final de Marta Pessarrodona: Coses que m'estimo.

CAPVESPRE

3 comentaris:

V-M ha dit...

Sería molt bon programa, encara que no hi sortís moy-mesmes. Y visca Portugal.

V-M

tonibanez ha dit...

Visca!

Marc Vidal ha dit...

aquest Andreu sempre parlant clar, ;-),

òbviament no puc agradar a tothom, d'això tu en saps prou, no? escriure sense límits porta a opinions sense límits. No obstant deixem fer una reflexió: evidentment jo no faig literatura, tampoc faig periodisme, ni crítica política, ni anàlisis,... jo el que faig és un bloc! faig una cosa “incriticable” sota el punt de vista de qui no és habitual dels blocs. Jo no diria mai si Ruth St. Denis i el seu espòs Ted Shawn ballaven bé o malament, si la seva innovació en termes de dansa contemporània era interessant o no, perquè no n'entenc fins a aquest nivell. Escriure un bloc no te manera ni forma, no pertany a cap territori literari ni de costum. És quelcom nou i això el fa diferent i interessant, fins i tot perillós. Les crítiques que més em preocupen i tinc en consideració són les de la gent que n’entén i aquest també em foten canya.

Ara bé, fa setmanes que visc sota una situació complexa. Per una banda em conviden a entrevistes i esmorzars algunes entitats econòmiques i empresarials per mostrar-me informació detallada de la seva magnifica activitat financera, tot esperant que em faci ressò en el meu bloc i no els critiqui i altres, fins i tot, han procurat demandar-me per alguna informació que faig saber en algun post. Per una altre rebo crítiques des de molts blocs i des de molts àmbits. Suposo que ser “el més llegit durant més d'un any en català” comporta aquesta nòmina. En principi no m’atabala gaire encara que jo no buscava aquesta situació, però suposo que si ens creiem el que significa la llibertat d’expressió i la voluntat de retornar a la gent l’altaveu de la seva pròpia consciència això passa per que alguns patim ferides d’infanteria. Cal pensar que els blocs tenen un vocabulari propi, una semàntica endogàmica, un tipus de construcció diferent, una gesticulació desconeguda, uns seguidors fidels, un ambient poc prudent, una senzillesa desesperant i una despreocupació absoluta. Porqueria? Potser si, des de el punt de vista de la literatura convencional, del periodisme standard i des de l’anàlisi del segle XX pot ser, però parlem de futur, de futur-present, d’un llenguatge que no posa cometes encara que en un texte apareguin paraules en altres languages, parlem de molts “me l’en refot”, parlem de posts i comments, parlem de vida electrònica, de xarxes socials, de facebook i de twitters, parlem de mort analògica,... parle de coses diferents. Un bloc és més important pel que es comenta a posteriori que pel que escriu el blocaire.

A partir d’ara, fa temps que hi penso, segurament donaré pas a una nova etapa en la que fer bloc serà secundari. Ara toca defensar els blocs de la ma usurpadora dels que intentaran apuntar-se a un món cada cop més poderós.

Records a tots 3 i a en Mairal!