19.1.08

Verd

És el verd que veig el que em guareix de tots els grisos. Del llit estant, pel finestral, el turó del Pedró, i més amunt el cel, sempre el cel... El verd de l'hivern, la pinassa intacta, els saltirons del pit-roig, la llum tamisada del crepuscle... I més amunt el cel, sempre el cel... trespol de somnis impossibles.

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

De vegades només cal la visió d'un color, el tacte de l'aire, l'escalfor del sol, per fer-nos canviar d'humor.
Però n'hi ha que no tenen aquesta capacitat de ser sensibles a les petites coses, a emocionar-se pels salts d'un pit-roig; pobres.