28.2.08

Quadern de Cotlliure_4

Divendres 22.2.08 17:25

Enfilo les escales que hi ha rere la glorieta i faig cap al molí. Estic envoltat d'oliveres, pins, xiprers i ametllers florits. M'agrada molt aquesta nova perspectiva. El mar segueix impassible. No em mouré d'aquí fins que el sol marxi. Estic assegut sota les aspes del molí. Ara passa una avioneta. ¿Com he arribat fins aquí? ¿Quin cúmul de coincidències han precipitat aquest dia, aquesta hora màgica? Machado m'ha cridat i he vingut.

Després de dinar, Carlos Edmundo de Ory ens ha preguntat si creiem en déu. El meu déu és aquest mar immens i aquesta gavina i aquest horitzó (no l'Horitzó, sinó aquest, hic et nunc), aquest molí amb les seves aspes de fusta vella, aquest campanar que enfonsa les seves arrels dins l'aigua, aquest sol que s'acomiada, els teus versos, Antonio, la llengua-pàtria amb la qual escric, els ocells que piulen, la moto que zumzeja pels revolts de la carretera de Port Vendres, el fumerol que s'enlaira d'aquella xemeneia llunyana, els núvols esqueixats, l'orada grillé que tinc a l'estómac, la teva veu a l'altra banda del telèfon, la nit que vindrà, la lluna pleníssima que m'ha saludat de bon matí, aquesta sensació suprema de llibertat, de benestar, de joia, aquest instant increïble, aquesta solitud estimada, aquesta pedra vermella que s'encén amb la llum crepuscular, aquesta avioneta que passa, tota la gent que ronseja a les terrasses, els quadres que mil pintors han pintat aquí mateix, els trens de mercaderies que es creuen i xiulen, l'últim raig de sol que em fa l'ullet i em deixa amb les ombres amigues... El meu déu és el batec d'aquest món indeturable, tot el contingut i el continent, la música més antiga i el futur que no veuré... El meu déu, Edmundo, no té res a veure amb el déu tronat de la conferència episcopal. Tu et declares anarcobudista. Jo em declaro avui machadià, machadista. Demà ja veurem. El meu déu no té cara ni manaments. El meu déu és una llavor que guarda totes les possibilitats...

Són les 18 h. Ho diu la campana. El sol se'n va a poc a poc. Davallaré.

3 comentaris:

Laura Dalmau ha dit...

Me'n duc l'horitzó màgic de Cotlliure amb mi... és un cel especial ple de vinyes.
Et torno a dir: FELICITATS!

Victoria ha dit...

La crida de les coses i el paisatge precipita, com un alquimista, el millor de la vida i de nosaltres. Suprema llibertat. Una llavor - com dius- que alberga totes les possibilitats. Cotlliure és de pedra viva, s'abeura a la mar. Tornaràs nou

Anònim ha dit...

La crida de les coses i el paisatge precipita el millor de la vida i de nosaltres. Suprema llibertat. Una llavor- com dius-que alberga totes les possibilitats.
Cotlliure és de pedra viva, s'abeura a la mar cada vesprada.