28.3.08

El futur

Miro la flor, blanca i fràgil, i imagino la cirera, el fruit vermell i sucós que serà dintre de dos mesos. Els pètals delicats que ara tremolen amb la brisa matinera esdevindran carn que regalimarà dolcesa. La miro i imagino el futur mentre el silenci envaeix el bosc d'absència. Vindré a buscar-te quan siguis gran i et menjaré sencera.

4 comentaris:

Lluna blava ha dit...

Lluna blava

Quina meravella escoltar les veus del silenci, on és perfila la veritable essència de les petites coses. Aleshores la contemplació esdevé un esclat de poesia i, tancant els ulls, podem veure l'invisible que ens envolta. Tot és fugisser i efímer, però mentre sapiguem veure què hi ha més enllà de la fràgil bellesa d'una flor, serà perquè mantenim viva l'esperança.

Joan Balcells. Gràcia ha dit...

Magnífic¡ Gràcies per les teves paraules, són l'ànim imprescindible per a continuar vivint en aquest país de merda que ens ofega, barrejats amb gent de merda...¡

Anònim ha dit...

S'endevina al cor roig l'esplendor de la cirera, que, a parells, es donarà tota, si no t'afanyes, al bec de l'ocell i a l'orella de la nina que juga sola.

Marina ha dit...

un post petit però rodó com una cirera!