6.4.08

Enyoro

Encara no hi ha roses al jardí. El zumzeig de les abelles a la glicina. Les primeres espases del lilà. Enyoro les tulipes. El sol mandrós s'obre pas entre les fulles de l'olivera. La bellesa perfecta del cirerer florit. L'ocellam fa fressa. El gaig, la puput, el pit-roig, les tórtores, la merla de bec ataronjat... Cada ocell parla la seva llengua. Enyoro el rossinyol. Enyoro les roses absents i els llavis que no besaré mai. Aquest cel sense núvols, intacte, verge. Primer diumenge d'abril. Sant Jordi encara no ha mort el Drac...


4 comentaris:

JOAN CALSAPEU ha dit...

Jo sí que tinc roses. Han florit a la terrasseta de la Joana. Però no em commouen. No me'n sé estar de mirar-me-les amb ulls de Josep Palau i Fabre: "Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. [...] Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t'anomenaré pel tu nom veritable, perquè ets la puta rosa!".

Aquest matí he adobat les plantes i les he vistes. I he reprimit l'impuls de masegar-les. M'ha costat.

Anònim ha dit...

llavis que no besaré mai...
jo també anyoro això.
però,algún dia provaré sort.

Lluna blava ha dit...

Lluna Blava

La mà invisible que pinta les estacions ha desvetllat de nou els pinzells i la paleta, disposant damunt d'aquesta l'harmonia dels colors per traçar els contorns vellutats de les roses i la riquesa cromàtica dels jardins florits.
Restaré amatent a la seva artística tasca tot escoltant Vivaldi, que amb el so dels violins i les violes em traslladarà a un bosc de faula. La seva música serà un espai líric on oir el cant alegre dels ocells, la veu transparent del rierol i la fressa efímera de la tempesta. Un polifònic espai on gaudir oníricament, del plaer de la migdiada sota l'ombra d'un arbre frondós i de la dansa campestre de nimfes i pastors celebrant joiosos la nova primavera.

Anònim ha dit...

És bella la glicina, el seu color, l'ombra a la paret, un dibuix precís, que tremola o s'està immòbil, segons el vent l'avicia. Jo també enyor que el vent m'endugui cel enllà on viuen -diuen- peixos i paraules que fan tremolar totes les flors blanques i els llavis i les roses.