27.8.08

A la platja caminant

Matí sense núvols amb un sol esplèndid. He anat a la platja caminant i he tornat de la platja caminant. Hora i mitja d'anar, hora i mitja de platja, i hora i mitja de tornar. He agafat el camí més curt, per Coll de Clau, riera Coma-Clara avall fins al port d'El Masnou. Sempre vaig a la platja de Can Teixidó, que és la primera que es troba en direcció Barcelona. Altres vegades he baixat al mar per Teià, per Premià, i fins i tot per Vilassar. Avui el mar era una bassa d'oli transparent. Em banyo amb peixos a prop. De tant en tant apareix una medusa perduda, enorme, que es veu d'una hora lluny. Els nens comencen a cridar i els pares, sol·lícits, la pesquen i la llencen a les roques. Una mort cruel. Són maques, tenen uns tentacles de color lila i la textura de la sípia. La tornada ha estat més dura per l’hora, el sol era més alt i picava més. He suat força. Sort que he comprat un Gatorade a la benzinera d'Alella. També la pujada és més perllongada i els músculs estan estovats pel descans i el bany. S'agraeix molt l'ombra dels pins. Una bona dutxa, un dinar lleuger i la sacrosanta migdiada. Encara vacances...

Platges de Comte, Eivissa (9.8.08)

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

estàs fet un bon caminador, i un millor observador

Ramon Aladern ha dit...

Aquest és tot l'entrenament que fas per la MM? Ui que patirem... Pensa que només falten tres setmanetes! :-))

Toni Ibañez ha dit...

Ramon, em penso que la MM la deixaré per un altre any... A mi no em van les ANIMALADES.

Ramon Aladern ha dit...

Toni, la vida és un repte. Cada pas que fem, cada aurora que ens bebem és un nou repte. Si parléssim d'animalades, podríem posar al mateix sac la MM, pujar a la Pica o escalar el K-2. Però parlem d'una altra cosa. Quan comencem a caminar ens menjaríem el món sencer. Després, amb el pas dels anys ens anem acomodant (mentalment i física) i anem bandejant els reptes. Quan no ens queda cap repte, mal que només sigui al cor, és quan podem dir que ja estem plenament inatal·lats en la decadència.
(perdona aquesta filosofia d'estar per casa ;)

Toni Ibañez ha dit...

Ramon, si ja saps que jo comparteixo al 100% aquest "filosofia dels reptes", i no paro de posar-me'n jo mateix, però convindràs amb mi que patejar-se 80 km. d'una tacada és realment una animalada. Un repte? També, no dic que no. Vaig pujar a la Pica en dos dies, fent nit al refugi de Pinet. Puc acceptar tots els reptes que vulguis, però amb cap, racionalment, i la MM és una bestiesa. Però no descarto fer-la més endavant. Jo, quan em poso a caminar, no tinc aturador...