L'estiu és per al cos

L'estiu és per al cos i l'hivern per a l'esperit. Dit així pot sonar massa categòric. Parlo de primera mà. Roba fora, pell torrada, camina que caminaràs... L'estiu és la vacuïtat de les neurones socarrimades. Estiu de sorra i tovallola i una canya ben freda i no m'atabalis i amanides lleugeres i migdiada llarga i llisca que lliscaràs sempre descalç sense rellotge sense saber quin dia és i aquest dolç no fer res altrament dit avorriment... L'estiu és per al cos, aquesta carn que sua i pesa, aquest bagatge tremolenc. Quan el cos reclama els seus drets no hi ha metafísiques que valguin. La física s'imposa com s'imposen tantes coses: les cançonetes de moda, les col·leccions per fascicles, les telesèries per adolescents, les rebaixes dels magatzems, el neoconservadurisme ianqui, l'amor ineluctable, la trempera matinera, la nostàlgia de la infantesa, la terrible bellesa (Ein jeder Engel ist schrecklich), etcètera. L'estiu és per al cos. Per això estimo tant la tardor malgrat l'hecatombe de les fulles.