15.2.09

De vegades el cos

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

1 comentari:

Gabriel ha dit...

El cos és una part de nosaltres i hem d'aprendre a escoltar-lo. No sempre és fàcil i voldríem anar més enllà i voler fer moltes coses. Però tot té un límit i el cos també.
L'autèntica resposta potser és saber escoltar el cos i aturar la màquina quan cal calgui aturar-la. Poder descansar per poder seguir endavant. Serà aquesta l'autèntica resposta?
El món competitiu i exigent on vivim potser no hi ajuden gaire a cercar aquesta resposta. Lamentablement no hi ajuden gaire.