26.8.09

Només el mar


Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora.

Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.

2 comentaris:

Arlequí ha dit...

Hola! Ara mateix m'ha semblat que estava davant del mar.

Salutacions ben cordials.

Anònim ha dit...

Encara estic entre la sorra