30.10.09

Petites corrupcions

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)

4 comentaris:

Arcangelo ha dit...

No sé fins quin punt som realment corruptes. És a dir, cerquem el propi benefici i autoconservació, forma part de l'instint natural, però els diners són un capital social (no tenen amo)... fins quin punt no és cobdícia i no un legítim egoïsme?

G. ha dit...

Todos somos corruptos. Un día en el super no me cobraron la caja de leche, me dí cuenta al cargar el coche. No volví para pagarla, eso que es mi super de siempre. Otro dia sí que volví a pagar algo que no me habían cobrado. No sé por qué me fui tan contenta cuando me lleve la leche ni por qué volví en la otra ocasión, no era por el importe, serían similares, pero volví.

Somos imprevisibles incluso con nosotros mismos, reaccionamos de una manera o de otra según ¿qué?

Toni Ibanez ha dit...

Según como sople el aire... O según el día del ciclo menstrual en el que nos encontremos... O según nuestra creencias (si las tenemos)... O según si hay gente viéndonos o no... O según el horóscopo del día... O según hayamos dormido, comido o follado... En fin, que todo es demasiado complejo... Mi pregunta es: ¿Qué vas a hacer la próxima vez (la 3ª) que te encuentres en la misma situación???

RDC ha dit...

Ser corrupte, almenys etimològicament, significa ser dèbil, ser desordenat, desmembrar-se, caure pel propi pes. Ser corrupte no és agafar diners d'una cartera, sinó tenir remordiments per haver-ho fet. Recordo, per exemple, l'anècdota d'Escipió l'Africà, quan fou acusat en públic d'irregularitats comptables i ell, tranquil·lament i sense immutar-se, per comptes de justificar els números o defensar-se afirmà: "recordem, companys romans, que un dia com avui les tropes d'Annibal foren derrotades." I amb aquesta grandesa d'ànim Escipió continuà els seus assumptes.

En definitiva, no crec que corrupció impliqui egoisme, de fet, l'altruisme es pot considerar una actitud corrupte de l'ego. Sobre això Nietzsche fa un treball d'anàlisis impressionant. Però aquestes coses no s'estudien (i mira que s'estudia cada tonteria), i no ho entenc.

Salut