27.10.09

Xuclets al clatell

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços.



CIBERPOESIA