25.11.09

Maximalisme?

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.

Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.

(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)
Els partits que tenim no estan en condicions de respondre a res perquè formen part del problema. Falla el sistema. La resposta ha de venir de la societat civil o d'un nou partit que no tingui res a veure amb els actuals, és a dir, una formació que defensi les llistes obertes, limiti la temporalitat dels càrrecs, lluiti realment contra la corrupció i proclami sense embuts la independència. Maximalisme? No pas. O anem per aquí o tenim els dies comptats. Catalunya kaputt. Només podrem sobreviure si ens desempalleguem d'Espanya i del seu colonialisme escanyador. Ella que es quedi amb la Constitución, el Borbón y el superjuez Garzón, que nosaltres farem via pel nostre compte. Aquesta dependència ens vampiritza i ens afebleix cada dia més. No, no és maximalisme, sinó pur instint de supervivència.

5 comentaris:

Albert Balada ha dit...

El teu planejament, Toni, és correcte, falla el sistema, la democràcia com és entesa en aquest país, però tanmateix el sistema mateix de partits. Estem ancorats en un model que es va donar per vàlid ja abans de 1978, a la reunió de Munich, però sustentada en conceptes propis del segle XIX. El segle XXI, el segle de la informació demanda una altra cosa, no n'estic convençut que sigui un nou partit, potser demanda un nou sistema... Rellegim Hanna Arendt, potser hi trobem la resposta....

Toni Ibanez ha dit...

D'acord, Albert, però ara jo em pregunto: ¿com canviem el sistema? ¿el canviaran els mateixos que se n'aprofiten d'ell (=partits = polítics en actiu)??

O cal una gran crisi (potser la que estem patint ara és poc potent) o cal que la "revolució" (=re-sistematització) vingui des de fora del sistema...

O el sistema peta per si mateix o el tomben des de fora. Però fora no sé qui hi ha (extraterrestres? antisistema?).

O sigui que haurem d'esperar que tot això se'n vagi a la merda el més aviat possible. ¿O ja hi som, a la merda, fins al coll?

Testenguaret ha dit...

Benvinguts a la merda, dóna gust que tot el país s'iguala pel darrere. Ara ja no tinc tant clara la diferència entre València i Barcelona.

Toni Ibanez ha dit...

Testenguaret: Hi ha un refrany que diu que si t'acotxes molt se't pot veure el cul... I els culs no són com les cares!

Albert B. i R. ha dit...

Totalment d'acord. El que és realment radical i fora de lloc és pretendre continuar formant part de l'Estat espanyol amb la de perjudicis que això ens causa. És l'hora de parlar clar i d'actuar contuindentment, sense por. Els partits avui al Parlament són incapaços de fer-ho. Sort del Reagrupament!