11.1.10

El cónsul de Sodoma

Últimament estic molt cinèfil. Jo, que abans anava al cinema dos cops a l'any! Ho deu fer que tinc la temptació davall de casa i que, quan surto a la terrassa, ensumo la flaire de les crispetes; o que a Lleida l'hivern és molt cru i, si no et vols quedar ensopit a casa, ja m'explicaràs què fots pel carrer amb aquesta rasca. Sempre hi ha l'opció d'acabar en un pub, però tinc alèrgia a l'alcohol i no suporto que la roba em pudi fastigosament a fum. A veure si prohibeixen el puto tabac d'un puta vegada A TOT ARREU!! Nicotina és sinònim d'oligofrènia.

Tan cinèfil estic que no dono a l'abast per a blogeujar totes les pel·lis que veig. Aquest divendres em vaig empassar Celda 211, basada en una novel·la publicada per Lengua de trapo, i que va d'un motí en una presó. Dura, dura. Parla de la misèria humana, quelcom que cada dia m'interessa menys. Som animals mentiders per naturalesa. La supervivència ho justifica tot. Luis Tosar broda el paper. Vaig sortir amb les tripes regirades. Crec que li donaran uns quants goyes.

Aquesta tarda he anat a veure El cónsul de Sodoma, basada en la vida de Jaime Gil de Biedma. Als 45 anys (els que ara tinc jo) el poeta va patir una "crisi existencial" que el va portar a abandonar la literatura. A mi, en canvi, la crisi m'ha portat a tot el contrari...

El poeta que quería ser poema. Un maricón inteligente. Jordi Mollá titoleta. Gauche divine. La vida privada de un poeta no le interesa a nadie. Soy un poeta de domingo con conciencia de lunes. Me dan pena las cosas que se han roto. Por mucho que se arreglen son como cicatrices. Espera, tengo la regla. ¿Qué problema hay? Soy un vampiro. Me gusta la poesía porque es como una canción sin música. Nadie puede estar enamorado de la realidad. La naturaleza es todo lo que no es literatura. Sodoma está en todas partes, cariño. De todas las historias de la Historia la más triste sin duda es la de España porque termina mal. No hay nada más sexy que una mujer con el rímel corrido por las lágrimas. Un respeto por la meseta castellana. Hasta que mi madre no se muera yo no soy maricón. El pasado ya no importa. Tú calla que siempre llevas a Virginia Woolf en el coño. Lo que tenía que decir ya lo he dicho y no lo voy a decir mejor. Que la vida iba en serio... Envejecer, morir... And all the rest is silence.

Presència ridícula del català: cinc frases subtitulades i un parell de cançonetes tallades...
Mi lengua materna es el castellano, y en él he escrito todo. Pero mis apellidos tampoco son catalanes; en mi familia no se hablaba catalán y como le he dicho la guerra la pasé en Castilla, y tras la guerra, al volver a Cataluña, el catalán estuvo prohibido por años. Cuando hablo el poco catalán que conozco, me avergüenzo de mi acento. Además, yo aprendí inglés y francés antes del catalán. (Extret d'una entrevista publicada a La Libertad, Barranquilla, 22-5-1984)
Gil de Biedma és un clar exemple de l'escriptor la vida del qual és més interessant que la seva obra. La contradicció vital: glamour vs sordidesa. La vida perillosa. Trobo que el guió posa massa èmfasi en la condició homosexual del poeta.

M'ha semblat reconèixer que la cala que surt és la de Santa Cristina (Blanes).

El 8 de gener de 1990 JGdB moria de SIDA. El 8 de gener de 2010 (20 anys justos després) la pel·lícula ha estat estrenada.

3 comentaris:

Arcangelo ha dit...

Ja estic assumint que Celda 211 em quedarà pendent.

Pel que fa a Gil de Biedma, en vaig llegir alguns poemes a batxillerat i, el cert és que no em va semblar pas un fora de sèrie. Potser la seva gran obra no va ser la seva vida? En qualsevol cas, crec que, per la seva temàtica, Gil de Biedma, ja trigava a rebre una pel·lícula signada per aquest progressisme espanyol on el que importa és la filiació i la resta, és xauxa.

Toni Ibanez ha dit...

Espai Funàtic sala 1. Dilluns dia espectador. 4,5 euros.

David Figueres ha dit...

Discrepo sobre el que diueu sobre l'obra de Gil de Biedma. Penso que és un dels poetes importants.

La lectura dels seus poemes, recollits a "Las personas del verbo", així com els seus textos recollits a "El pie de la letra", mereixen ser llegits amb calma i consideració crítica.

També recomano el llibre "La escuela de Barcelona" que va escriure la Carme Riera, per tal d'emmarcar el context històric on Gil es va moure.

No he vist la pel·lícula, ni la penso veure.

Salutacions!