20.3.10

Espectador

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no.

Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les primeres flors d'aquesta primavera incipient amaguin un altre simulacre de la natura...

Assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador que s'ho mira tot des de la distància, impassible, tranquil. ¿Val la pena fer preguntes? ¿Per què les coses haurien de tenir sentit?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

LA VIDA,AMIC MEU,SEMPRE ES UNA SORPRESA.
UN FILL NO ESPERAT...
UNA MORT AVANS D'HORA....
UN ACCIDENT INVALIDADOR.....
PERO LA VIDA FA SEMPRE LA SEVA VIA,AMB ABSOLUT DESPREÇI A LA NOSTRE VOLUNTAT.
JUGANT AMB BCN.

kika ha dit...

hi ha coses que només podem acceptar-les tal com vénen, és cert. però n'hi ha d'altres que no. algunes coses es poden triar. encara que a vegades sembli que no ho fem de gust o a consciència, en triem moltes. i més val posar-hi ganes!
i veig que tu també ho fas...
vaja, jo fa poc que et conec però t'he conegut precisament per haver decidir ser candidat... ho vas decidir tu lliurement, no?
ànims! :-)

Príncep de les milotxes ha dit...

Vinga va, Toni. No digues això d'incapacitat permanent per als sentiments.
No escrius solament amb pura deducció lògica de paraules que segueixen i, unes, criden les altres.
Has de ser una mica més Humeà. David ja ho va dir: no hi ha res gran que els humans facen que no estiga recolçat per una gran passió.
Vet aquí els sentiments.
I els tens.
Jo els veig córrer entre les línies de les paraules que escrius: Uns van a peu, d'altres corren, van amb bicicleta, duen flors, parlen metafísicament, somriuen davant del cinisme, etc...

Toni Ibañez ha dit...

Príncep, em fa l'efecte que confons passió amb sentiment.