28.9.11

T-26


Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc. La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors. Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà, el Congost... Ha davallat a través d'ombrívols boscos de pins fins a l'estació de Cellers-Llimiana on ha saludat el Manel (alberg) i el Xavi (grimpada). Tres hores de caminada. Sort que duia un litre d'aigua fresca a la motxilla. Com que el Montsec de Rúbies ja el té bastant apamat, ara comença a explorar els paratges del Montsec d'Ares.





2 comentaris:

Arcangelo ha dit...

Un dels pocs llocs de Catalunya on he gaudit de silenci absolut és al Montsec d'Ares. En tinc molt bons records, gràcies a un parell d'estades amb amics.

Toni Ibañez ha dit...

El silenci absolut... Al fons més fons de la Cova dels Muricecs (a les fosques)... o tal vegada al fons més fons de la Cova Negra (mentre, de tant en tant, es desprèn una petita gota del sostre que, amb el segles, esdevindrà estalagmita)... o tal vegada al fons més fons del cor (quan batega tan suau que a penes l'escoltes perquè la pau ho omple tot de joia)...