19.1.12

T-89


El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada. Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d'El llop estepari...


3 comentaris:

Pais secret ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Toni Ibañez ha dit...

Harry Haller (que així s'anomena el personatge del llop estepari, les inicials del qual coincideixen amb Hermann Hesse), malgrat els seus sermons misantròpics i la seva dèria suïcida, no acaba d'aïllar-se del món, sinó que es llença de cap al teatre de la vida i s'engresca d'allò més amb una senyoreta de vida alegre que el fa reaccionar molt positivament.

El vell Aristòtil ja va sentenciar que per a viure sols, una de dos: o hem de ser unes bèsties o hem de ser un déus. El llop estepari estaria més en el grup de les bèsties, clar, però no en facis gaire cas. En el fons, és un burgès que necessita escalforeta humana, com tot fill de mare.

Les paraules...? Ufff. Fan de pont entre les solituds i representen la Gran Ficció humana. Per una part ens enlairen per sobre de les bèsties i, per una altra, ens separen de la realitat real, substituint-la. La veritable (i més profunda) comunicació entre dues persones mai és verbal.

Gràcies a tu!

Pais secret ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.