13.2.12

T-97

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga: 
En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir.
Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària.

Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.
 Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar
El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d'aquesta dialèctica, un estira-i-arronsa entre l'egoisme i l'empatia. De vegades cal escollir, decidir-se, jugar-se-la, a risc d'espifiar-la.

Vogelfrei (un dels seus alter ego) renega així:
Puto Pessoa. Putas mariposas en el estómago. Putos sentimientos. Puta libertad mitificada. SIN AMOR NO VALE LA PENA VIVIR PORQUE NADA TIENE SENTIDO.
Per això trontolla. Perquè no sap a què atenir-se. Perquè mai no està segur de si ha encertat o no, de si està en el bon camí o cal fer un cop de volant. N'ha fet tants en aquesta vida, que ja no vindrà d'un altre.

Demà tot pot ser diferent o continuar més o menys igual. No és el destí, sinó el flux de les circumstàncies el que determina la seva trajectòria erràtica. Un electró excèntric. Massa poca llum per a tantes ombres. No té conviccions absolutes i les seves conclusions mai no són definitives. Per tant, sempre hi ha alternatives plausibles enmig de la inversemblança de tot plegat.
No puedo volver a creer en la primavera sin tocarla. Donde hubo frutos habrá flores, donde cenizas llamas, donde lágrimas presagios. Y el aire tan limpio y tan diáfano.
Si més no, preguem perquè la seva esperança no es glaci com la cascada del Barcedana...

10 comentaris:

Pais secret ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Toni Ibañez ha dit...

Hapiness only real when shared :D

Què petit és el món... Fa justament un any vaig parlar aquí d'aquesta pel·lícula: Into The Will

Fixa't que, a la mateixa pel·li, es diu: "T'equivoques si penses que la joia de viure prové principalment de les relacions humanes."

Per tant, es manté la dicotomia que platejo al post d'avui.

El final de la pel·li és prou aclaridor. No tinc cap intenció d'acabar així.

Anònim ha dit...

Has donat tants de cops de volant!!!
Som molts així!. Crec que la vida és això, donar cops de volant quan la situació o les persones no funcionen. El problema sorgeix quan un no és capaç d’acceptar-se a si mateix (llavors dubtes i més dubtes) o quan la seva essència el dur cap a preguntar-se, constantment si actua be o no (martiri de caràcter). Sol et puc dir (no he evolucionat en aquest àmbit) quan trobes un amor que és apassionant i intens... un amor respectuós i recolzat... un amor que consideris que és el regal més gran... No hi cap absolutament res. Omple la teva existència de cap a peus i tots els dubtes i preguntes s’esvaeixen, sense miraments.
A la teva amiga poetessa diu que la traeix el sentir. Em costa moltíssim estar d’acord. El sentir és la teva essència, com pots anar en contra? Potser el que està en contra és el col•lectiu i resta de persones, situacions...
Sempre és un plaer llegir-te.

bleda assolellada ha dit...

Al final, tot és un.
Com aquesta bleda assolellada pot trobar-se en el mateix punt que el Vogelfrei?
Encreuaments casuals.
Vestimentes que cobreixen les mateixes pors.
;)

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo també he vist aquesta pel•li de que parlàveu, fins i tot em vaig llegir la biografia d'aquest noi perquè m'interessen aquesta mena de personatges que cerquen el seu propi camí, sovint lluny d'allò convencional i acceptat per la societat, que sempre és la gran presó, passa que clar, sense els altres (ni que siguin molt pocs) tampoc podem ni volem viure... Opino que la llibertat és una il•lusió, l'amor és una altra il•lusió, però les il•lusions són allò que ens fa viure amb ídem, o sigui que es tracta de triar en cada moment, penso jo, allò que te'n faci més (d'il•lusió, és clar). Si pots, clar, perquè de vegades sembla que definitivament la vida et porta allà on vol. Puto Pessoa, a mi em passa com tu, qui l'ha llegit prou no pot tenir mai més conviccions massa fixes, i a més pateix sovint desdoblaments de personalitat!

Amaroq ha dit...

Puta llibertat mitificada... potser és cert que sense amor no paga la pena viure.

Fernando Pessoa ha dit...

O amor é uma companhia. Já não sei andar só pelos caminhos Porque já não posso andar só. Mesmo a ausência dela é uma coisa que está comigo.

Joana ha dit...

El camí cap a la felicitat és llarg.Hi ha amors i desamors i l'equilibri és trobar la pau interior que en definitiva només està en tu ( en un mateix9 i sovint deixar fluir sense encaparrar-se tant.
Potser sí que les il.lusions són el motor de l'ànima. Qualsevol il.lusió tot i que tot ho acabem relacionant amb l'amor.
No defalleixis :)

Fernando Pessoa ha dit...

Só quem puder obter a estupidez / Ou a loucura pode ser feliz.

Fernando Pessoa ha dit...

A liberdade é a possibilidade do isolamento. Se te é impossível viver só, nasceste escravo.