7.3.12

No hi ha amors impossibles

La vie est à peu près leur seul luxe ici bas 

La vida és l'únic luxe que tenim aquí baix, cantava Brassens.
S'acosta la lluna plena. Les serps surten dels caus.
No hi ha amors impossibles, sinó ocells temorencs que no gosen volar.
El devessall del vent sacseja les branques florides, doblega els canyissos, embolica els amants.
Ell li acarona la cara, gràcil cristall, amb parsimònia infinita. No vol trencar l'encís del primer tacte.
Ella ha emmudit i, absorta en els ulls verds, es mossega el llavi jussà.
Qui podria desfer l'encanteri?
Ella és barca que es gronxa sobre el blau.
Ell marea que s'arbora, volcà a punt d'esclatar.
La mar embogeix enllà dels aiguamolls.
El temps es dissol entre els seus llavis.
No hi ha amors impossibles ni àngels rebels.
Tant de bo fos un miratge.
Ella s'estreny contra el pit amb totes les seves forces.
Ell sospira, somriu i agraeix.
No calen paraules.
No hi ha amors impossibles, sinó somnis malaguanyats.
Els déus no regalen res endebades.
Tinc l'ànima tendra com el lilà.



     

    Dietari de Terradets

    8 comentaris:

    carlota ha dit...

    M'encant el darrer vers:
    Tinc l'ànima tendra com el lilà.

    Me'l faig meu, amb permís. Ja saps... per quan em poso fada i bleda.

    Molts petons

    Toni Ibañez ha dit...

    Doncs sí, Carlota, encara que els lilàs no hagin florit, sembla que el seu aroma embriaga la meva pell i la meva ànima... deuen ser els vents que vénen de l'Orient...

    i de bleda res, eh

    p-tons

    Anònim ha dit...

    El escuchar - que no oir- tu poema. junto al ruido que aporta silencio y calma del arroyuelo, y simultáneamente a la canción de Brassens, ha sido una mágnifica experiencia. Como el postgusto de un buen vino.

    Un abrazo,

    Javier

    Toni Ibañez ha dit...

    Gracias Javier!

    Sani Girona Roig ha dit...

    Hola noi,

    La bellesa extraordinària del teu poema em porta a trencar el meu silenci d'anys.

    Et felicito i t'envejo tot el que hi has concentrat. M'agradaria que tothom el llegís i que tots l'aprenguéssim de memòria.

    Tot i té una força grandiosa:el verb hi és meravellós, l'emotivitat hi és infinita i el poder del missatge contagia tot ell immenses ganes de viure de manera lliure i feliç.

    M'ha fet pensar que, efectivament, cal tenir valor per enfrontar-se a situacions difícils,per viure una vida plena, però que el fet de mantenir viva sense trencadisses grosses, malgrat munts dalts i baixos i problemes mil, aquestes virtuts tot i ser igualment èpiques, estan massa poc cantades als poemes d'arreu del món.

    Gràcies per aquest poema genial, Toni. Tens el meu premi i el tens ben guanyat. Te'n desitjo molts més.

    Que segueixis tan ple de vida...

    Sani

    _____________

    Toni Ibañez ha dit...

    Ben retrobat, Sani!

    No em mereixo tots els elogis hiperbòlics que fas. Tu sempre tan vehement...

    Sobre el poema, a hores d'ara, em sap greu admetre una cosa que contradiu l'essència mateixa del poema (escrit només fa 15 dies) : SÍ, QUE HI HA AMORS IMPOSSIBLES, sobretot quan les persones no són prou valentes per a viure'ls de veritat.

    Gràcies pel comentari!

    Una abraçada

    Sani Girona Roig ha dit...

    Tres cosetes més, i prou.

    1. Mira si pots corregir les errades que hi ha al meu comentari ... Veuràs i ja deus haver vist que n'hi ha entre tres i mitja dotzena, consubstancials a l'escriptura barroera del Sani fins que ho retoca, però el que empastifo en casa aliena no ho puc netejar.
    Ho sento.

    2. Que sí que hi ha amors impossibles és sabiduria elemental.
    Però això no treu que calgui lloar el valor de fer possibles alguns impossibles...

    Avui mateix, fa una estona, he llegit un article al Matí digital que diu això: Perquè cal llegir Incèrta glòria de Joan Sales?

    Doncs bé, qui no llegeixi "Incerta Glòria" no coneixerà mai ni en Juli Soleràs ni la Trini. Vet aquí una raó concloent. En aquests dos personatges hi és tot el seny i tota la rauxa del català, però no separats, sinó en tots dos alhora i barrejats. En Juli és la rauxa de l'amor impossible per la Trini, temperat pel seny d'una fidelitat innegociable. La Trini és el seny resignat de l'amor no correspost pel Lluís fins que la rauxa ho envia tot i definitivament a pastar..

    3. La meva vehemència no treu que el que dic sigui també veritat objectiva. Insisteixo: has fet un poema important, rodó, imprescindible...

    Cuida't.

    Toni Ibañez ha dit...

    Ai, Sani...

    1- No penso "corregir" ni una coma del teu comentari, perquè la gràcia dels blogs és aquesta: la immediatesa, la frescor, l'espontaneïtat...

    2- La rauxa dels amors passionals acaba convertint en tragèdia la vida humana. Per exemple, "Bodas de sangre" de Lorca és una obra paradigmàtica en aquest sentit. Però cada dia estic més convençut que sense rauxa la vida és un desert d'avorriment. Cal estar una mica "foll" per a poder gaudir-la a fons. El seny el deixo per als convergents!

    3- No hi ha poemes importants sense muses extraordinàries... Aquí n'hi ha (o n'hi havia) una que s'ho val. A ella li dec i a ella li dedico. I a l'àngel que em cuida... i que no em deixa caure... Sovint sento que les plomes de les seves ales m'acaronen les neurones...

    Gràcies!