17.8.12

Lectures estiuenques


Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...
Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

2 comentaris:

Mercè Barceló ha dit...

M'agradaria afegir que no trobo que en Racionero hagi tingut cap mèrit en continuar intentant troba l'amor de la seva vida. Es devia trobar sol i en la seva ignorància (parcial)es va pensar que el seu estatus social i pecuniari podria amb tot. Això juntament amb el seu orgull l'ha fet cec per veure que el seu problema és que no sap triar. Hi ha homes que prefereixen tenir un cos esculptural al costat i després es queixen...

Tangata Manu ha dit...

No sóc ningú per a jutjar els altres, però em temo que Racionero va cometre alguns errors grossos, com ara escollir dones massa belles i suposar que una parella és una mena de "trofeu" que has de mostrar en societat per a refermar el teu estatus.

Ell sosté que qui tria sempre són les dones, no pas els homes. Discrepo en aquest punt i en molts altres. Almenys, malgrat el tuf de misogínia que desprèn el llibre, reconeix que ell és el responsable d'una bona part dels seus fracassos sentimentals, per la seva manera de ser. L'aparellament implica certes renúncies, clar, però la solitud també...

La conclusió és que "l'amor de la vida" no és un de sol, sinó que n'hi hauria un per a cada etapa vital. Contra el seu parer, considero que, a mesura que anem passant etapes, som capaços d'afinar cada cop més en les nostres eleccions, perquè ja ens coneixem a nosaltres mateixos i perquè tenim més clar el que volem i el que no volem.

O les experiències no serveixen?

Acaba el llibre dient que no es tornarà a aparellar més, però la cosa més trista i més depriment és quan diu que renuncia a la tendresa...

Sr. Racionero: a la tendresa no es pot renunciar mai. Mai.