El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics.
No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia.
Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...
Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.
Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

Comentaris
Si el contingut no et va agradar - cque podria ser - estaba dit amb tot el respecte i fins i tot admiració per la nova situació personal teva.
salut
Recuerda lo que dijo Jesús: "La verdad os hará libres". El conocimiento de las cosas siempre es bueno, incluso de las cosas que no nos gustan o nos perjudican. No hay nada peor que la ignorancia.
No soy de los que defiende la inocencia o la ingenuidad como estado ideal del ser humano. Prefiero afrontar cara a cara la realidad aunque duela.
Por ejemplo, aplicado a la pareja, ¿qué sentido tiene esconder ciertas cosas? ¿a qué estamos jugando? Cuando dos personas son capaces de llegar a la sintonía y a la transparencia completas, a la complicidad máxima, a la unidad de cuerpos y almas, ¿se puede pedir algo mejor? Lo dudo. Por eso suele ser tan raro.
Vivimos entre secretos y mentiras, y la libertad verdadera y la felicidad auténtica se nos escapan.
En catalán se dice: "Qui diu les veritats, perd les amistats". Yo añado: sólo el amigo que sea capaz de compartir contigo tus verdades (incluso las más sombrías) sin salir corriendo, ese es un amigo de verdad.
Por tanto, defiendo la sinceridad a toda costa, la autenticidad vital, la libertad que surge de ser lo suficientemente valiente para afrontar las cosas como son, sin tapujos ni falsedades.
Por supuesto, hay otras alternativas vitales, pero me convencen muy poco, cuando no me dan asco.
Nadie sabe todo de nadie, sólo aquello que uno da o transmite al otro. Porque incluso, nosotros mismos, nos olvidamos de detalles que sin saberlo son importantes en nuestra vida, que están ahí, dentro de nosotros, y no los compartimos porque los tenemos ignorados. Pero, muchas veces, influyen en nuestras decisiones y acciones.
He entrat per llegir sobre Sant Miquel de Vallromanes i he començat a llegir el blogg i m'has sorprès.