6.2.13

Teranyina


És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

    4 comentaris:

    Francesc Puigcarbó ha dit...

    estic amb tu, tot aquest desori ha de petar d'un moment a l'altre.

    Toni Ibanyes ha dit...

    Vols dir que no ha petat ja? Potser no ens n'hem assabentat encara i el món es va acabar el 21-12-12... Aquell món d'abans... aquelles flors i violes... I ara surten la pus, les runes, les deixalles... La merda més merdosa que ho emmerda tot, fins i tot les esperances... Vols dir que no ha petat tot? Ho saben els diaris? Ho saben els polítics? Ho sap el Sant Pare? I Obama, ho sap?

    Anònim ha dit...



    Les flors i violes eren un engany per qui es deixava enganyar.Qualsevol amb dos dits de front ja podia pensar que tot era artficial i provisional.
    Les esperances no s´emmerden mai.
    Això sí que no.

    Toni Ibanyes ha dit...

    Les esperances romanen al fons de la caixa de Pandora, diuen... Sé que el nou món serà millor que l'anterior. No en tinc cap dubte.