20.1.14

L'última classe


Rafael Narbona, Miedo de ser dos

La meva última classe va ser el 13 de maig de 2009 

    7 comentaris:

    Anònim ha dit...

    No! Ser mestre és més que una feina remunerada. És molt més que això! El fet de saber que hom col·labora a proporcionar un futur millor als alumnes i per això ajudar a millorar la nostra societat.
    La feina d'un mestre és un petit gra de sorra, però la satisfacció d'una feina ben feta no té preu.

    Ultreia, ultreia et suseia!

    Toni Ibanyes ha dit...

    ... Deus adiuva nos! :)

    http://es.wikipedia.org/wiki/Ultreia

    Francesc Puigcarbó ha dit...

    complex el tema, conec un parell de casos que d'entrada varen comportar la separaciò de les parelles. No en sé gran cosa més, encara que em pregunto és si qualsevol que s'escapi de la grisor on estem immers la majoria de la gent, no és bipolar.

    Sort, és tot el que se m'acut. Ho sento.

    Toni Ibanyes ha dit...

    Diuen que hi ha una cosa pitjor que ser bipolar: ser la parella d'un bipolar.

    Narbona afirma (cap. 40)que el TB "solo se apacigua con ternura y entrega" (o sigui, AMOR); i afegeix (cap. 41): "es posible penetrar en un corazón ajeno y acomodarse en su interior. Los perros del desconsuelo no pueden hacer nada cuando dos corazones se desnudan y se enredan en el mismo latido" (o sigui, AMOR).

    Separar-se és lo fàcil, ESTIMAR és lo que té mèrit.

    Efectivament, la grisor ho ocupa tot, l'anestèsia generalitzada, la mediocritat, l'electroencefalograma pla... Qui se surt per la tangent, qui s'escapa de la gàbia, qui trenca els esquemes, qui gosa volar... ¿És un "boig", un "friqui", un "bipolar", un "geni"? Etiquetes. Paraules.

    ¿Què fem amb allò que se'ns escapa, amb allò que no entenem? Ho etiquetem, ho classifiquem, ho estigmatitzem. Perquè ens fa por, ho apartem, ens en separem. Així fem l'exorcisme i ens quedem tranquils dins la zona de confort (= normalitat). Que no ens molesti, que no ens recordi la nostra avorrida grisor.

    Sort o dissort, qui sap.

    Gràcies!

    Anònim ha dit...

    He llegit el llibre i tot i que té moments sublims, em quedo amb lo més recent, que és el final:
    “...demuestra que se puede llegar a convivir con ese trastorno bipolar e impedir que este te arruine por completo la existencia y la posibilidad, real, de encontrar sus dones, que los tiene, y de dejar en el camino los mejores valores de cada uno: ejercicio de la inteligencia, afectividad, empatía con los otros, curiosidad por las cosas del mundo...”
    x
    Fragment de: Narbona, Rafael. “Miedo de ser dos.” Minobitia. iBooks.
    Aquest material pot estar protegit sota drets d’autor.

    Doneu una ullada a aquest llibre a l’iBooks Store: https://itunes.apple.com/WebObjects/MZStore.woa/wa/viewBook?id=792842114

    Anònim ha dit...

    Tens raó Toni amb això de les etiquetes, i també té raó el meu terapeuta quan em diu que fugi d'elles. Jo llegeixo el teu blog, m"agrada com escrius, tens molt talent i tant me fa que siguis friqui, bipolar o geni. Jo també tinc ombres...

    Toni Ibanyes ha dit...

    Era Paul Celan el que escrivia: "Qui diu ombra diu veritat"... La veritat que amaga el mite de la caverna de Plató. Tots aspirem a la llum definitiva. Mentrestant, vivim en l'ENTRELLUM, gestionant les nostres ombres lo millor que podem, intentant potenciar els aspectes més brillants, intentant no fer mal a ningú... Perquè hi ha llum, perquè aquesta certa penombra no pot guanyar sobre l'aspiració que ens enlaira cap amunt...

    Ara cito Nietszche: "Jo sóc aquell que sempre s'ha de superar a si mateix"

    Gràcies!