6.1.14

Reixos

    Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

    Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

    Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

     Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

    5 comentaris:

    Isabel H. T. ha dit...

    No quieres sopa?, toma dos platos...ese es un dicho que no sé
    si se usa ahí...

    Ësto es lo que no me gustaría perder, tus relatos.
    Describes tan bien, lo que ves y lo que sientes, que haces que uno te siga despacito pisando tus huellas.Siempre me ha gustado la literatura descriptiva, que hace que sin movernos recorramos el mundo,que veamos personas, paisajes, colores, oigamos música, todo, todo, sólo con no separar nuestros ojos de las letras.
    Todavía estoy leyendo tu Dietario, y lo hago despacio porque no quiero que se termine. Leo un rato antes de dormirme, y me llevo las imágenes a la almohada. Te menciono mucho mi niñez, pero es que en esa etapa fijé muchas cosas que aún perduran , y leer antes de dormirme es una de ellas.
    Bueno Toni, ya te dije que me encanta como escribes, así que por favor,no se te ocurra dejar de hacerlo!!!!
    Cariños, hasta después. Paz a tí

    Toni Ibanyes ha dit...

    Llevo años (y paños, que decimos aquí) intentando dejar de escribir... pero no lo consigo. Soy tan consciente de que las palabras son sombras y lo que yo quiero es LUZ, que me desanimo cuando me veo incapaz de abandonar esta triste adicción verborreica. Pensar y hablar todo el tiempo, cosas del ego... No ser capaz de interrumpir esa catarata de palabras que ensucian nuestra alma... Aspirar al Vacío, al Silencio, al Presente (sin mediaciones verbales)... y fracasar sistemáticamente, topando siempre con esa pantalla mental y estas letras que, como hormigas siniestras, entretejen nuestro destino maldito de poetas inciertos...

    De todas formas, GRACIAS.

    Isabel H. T. ha dit...

    Querido Toni, me apena lo que dices. No es justo despreciar un don tan maravilloso que se te ha dado. Tú lo necesitas, no te engañes...
    Pero si eso es lo que quieres, trataré de no alentarte más a que escribas, es más, yo misma dejaré de " cargosearte" con mis comentarios y sólo apareceré de vez en cuando para saber cómo va tu ángel...si aún lo dejas ir a tu lado...
    Mi cariño de siempre amigo...Paz a tí, siempre...

    Esojairam ha dit...

    L'artista Wosone Kosrof, autor d'unes belles teles il·lustrades d'inscripcions en amhàric, diu: ' Hi ha moments que els mots són com la màgia. De cop, es fan vius, i allò que la gent vol que passi pot passar. L'únic que has de fer és dir-ho.'

    Toni Ibanyes ha dit...

    L'únic que has de fer és dir-ho... Just say it. És una bona manera d'enfocar-ho. Jo diria que hi ha moments que els mots són inevitables, moments en els quals brollen imparables i tu et converteixes en un mèdium...

    Gràcies!